–Gràcies per presentar-nos el nou llibre. Una obra que, n’estic segura, farà sentir molts de vosaltres protagonistes d’alguna història –se sent a través dels auriculars–. I no marxeu, perquè tot seguit us portem fins a un lloc realment sorprenent i força lligat amb el llibre que acaben de presentar. Connectarem en directe amb la nostra companya Laia, que ja ens espera en un jardí tan singular com inesperat. Però abans, una breu pausa publicitària… perquè el que ve a continuació no ho heu vist mai.
–Laia, cinc minuts i connectem –diu el càmera mentre enfoca la periodista i l’entrevistat.
Sí, ja ho sé, pensa la Laia, aquest en Martí sempre es vol fer notar. Però ha anat bé que ho digués, perquè aquest paio és ben curiós: no ha parat de parlar en cap moment. A veure si així reposa abans de començar.
La Laia i en Martí, periodistes del programa de tardes, preparen el directe per explicar un espai ben curiós i segurament únic en el territori. Mitja hora abans de la connexió han arribat a l’adreça que els han passat des de redacció: Mas Sense Nom, carretera dels Oblits, quilòmetre 8. A la porta els espera un home que va amunt i avall, visiblement nerviós. És l’amo del tros i el creador del jardí que venen a filmar. De seguida s’adonen que xerra pels colzes, des de la primera salutació no ha deixat d’explicar històries del lloc i la importància de fer aquesta entrevista.
Queden vuit anuncis.
–Josep, repassem com anirà tot plegat –diu la Laia–. Primer situo l’audiència, faig una breu introducció per presentar-te i llanço la primera pregunta. Després en Martí obrirà el pla i anirem avançant mentre ens expliques, amb quatre pinzellades, els punts més interessants.
–D’acord. I recordi que em pot preguntar quan es fan les visites guiades –afegeix en Josep–, i que la resta de dies poden venir quan vulguin. Només cal trucar el timbre. A veure si així omplim el jardí de vida.
En falten sis.
Esperen plantats on en Martí ha indicat per quadrar la imatge; miren de no creuar-se les mirades. La Laia té una sensació estranya. En Josep sembla absolutament normal, però hi ha alguna cosa que la posa nerviosa. La familiaritat amb què els ha rebut, com si els conegués de tota la vida, però amb un tracte molt senyorial, la desconcerta. Entén que és fàcil recordar el seu nom: cada tarda surt al programa més vist de la comarca. Però el nom del càmera, aquest nano acabat de sortir de la facultat, amb aires de saber-ho tot… si a ella li va costar unes quantes entrevistes recordar-se que es diu Martí, també és veritat que cada tres per quatre li canvien l’acompanyant.
–Dos anuncis i som dins.
–Tot a punt, Josep. A punt per ser famós!
–A punt –respon amb un fil de veu estranyament apagat, molt diferent del to de la xerrameca anterior.
És el meu moment, pensa en Josep. Per fi podré explicar al món que tinc un doctorat. Bé, no en puc dir doctorat perquè ningú me l’ha validat, però el que ensenyaré és digne de ser-ho, de tenir molts elogis. Perquè la classificació i distribució que he creat en aquest espai no existeix enlloc més. M’ha costat mitja vida aconseguir-ho.
En Martí fa el senyal de connectats; se sent la presentadora al plató fent la introducció.
–Doncs, com us deia, sense perdre temps, connectem en directe amb un jardí ben especial. Bona tarda, Laia! Què tens al teu voltant?
–Bona tarda, Cristina. Avui és com si ens haguéssim traslladat al país de les meravelles o, fins i tot, a aquella famosa fàbrica de xocolata… però sense xocolata. És un lloc que no et deixa indiferent i costa definir-ho amb paraules. Per això, us convidem a venir-lo a descobrir, perquè la seva singularitat segur que us sorprendrà. Aquí al meu costat hi tinc en Josep Galteres, l’ideòleg d’aquest espai fascinant: un jardí fet íntegrament de llibres, sencers i de pàgines soltes. Bona tarda, Josep.
–…
Els llavis d’en Josep es mouen, però no surt cap so. L’ensurt d’en Martí és considerable; es toca els auriculars. No se sent res. Potser parla massa fluix, perquè en Josep assenteix al mateix temps que mou els llavis. Intenta que surtin sons de la seva boca, però la pressió de sentir-se protagonista ha pogut amb ell. Sempre ho havia esquivat.
La Laia continua com si res.
–D’on va sorgir la idea de fer un jardí amb pàgines subratllades i cobertes soltes de llibres?
–…
Cap so. Deixa la pregunta sense resposta.
Això no tira. Què faig ara?, pensa la Laia. Retorna ràpidament en el moment que s’han conegut, a la conversa mantinguda. Ha de trobar un possible interruptor que connecti la xerrera d’en Josep en so per la televisió. Repassa aquells instants que s’allargaven en frases subordinades i retornaven en tirabuixons de magnificència, i sempre hi havia el mateix concepte.
–Què és un figurant?
–Disculpeu-me, que la veu m’ha fet una mala passada. Primer de tot, moltes gràcies per haver vingut –diu en Josep, recuperat de la veu, amb una fluïdesa que, si no l’haguessin conegut abans, semblaria una cosa màgica–. És un plaer obrir les portes d’un projecte que m’ha ocupat mitja vida. I ja li avanço que els figurants tenen aquí el seu museu, en forma de jardí.
La història d’en Josep s’assembla a la de tantes altres persones. A l’escola no va destacar mai en res, però sempre formava part del grup que feia les coses, tant les bones com aquelles considerades entremaliadures. Era de la colla que guanyava premis, però mai destacava com a nom principal. No va practicar cap esport, llevat de pujar muntanyes gràcies a l’escoltisme, on se sentia perfectament integrat: la comunitat prevalia sobre l’individu. Quan va arribar l’hora d’escollir carrera, va abandonar els estudis; no suportava la idea de triar un camí que l’obligués a destacar.
Va entrar a treballar a la línia de producció d’una gran empresa. Un més entre molts, posats en fila. La seva vida es va convertir en una rutina perfecta: sortir de casa quan encara era fosc, fer la seva feina a la perfecció, dinar a casa i llibres fins a l’hora d’anar a dormir. Primer llegia per la novel·la; després, pel comportament dels protagonistes. Finalment, només obria llibres a la recerca de figurants i paisatges.
–Un figurant és aquell que fa que la història pugui evolucionar; són els connectors que fan l’argumentació fluida. I aquest jardí està pensat i construït amb les pàgines on surten els figurants i els espais on conflueixen a la narració. Quan s’han detectat els diferents elements buscats, les pàgines subratllades amb fluorescent han format part de la figura buscada, i la resta del llibre s’ha utilitzat per construir l’estructura sòlida on enganxar les pàgines seleccionades i classificades per la seva importància. Així que els arbres tenen un esquelet de cobertes dures dels llibres ben editats, i les fulles i els fruits són les pàgines on es destaquen els figurants: cambrers, secretàries, gent sense nom, figurants que de sobte es transformen en secundaris. I tots agrupats per paisatges comuns i que defineixen el jardí.
–Quants llibres hi tenim aquí?
–Uns cent mil. Deu milions de pàgines utilitzades, més del doble descartades.
–I els ha llegit tots?
–Com diu la majoria que llegeixen el diari, els he llegit en diagonal. Només busco paisatges i figurants. Amb el temps he après a detectar-los molt ràpidament. Sé on els col·loquen la majoria d’escriptors.
–Quant ha costat la construcció i tots aquests llibres? Com ho ha pogut aconseguir tanta quantitat?
–El temps d’anar per tot arreu ha costat més que els llibres. Els primers els vaig comprar; la resta…
–Donacions?
–No ben bé. És part del sentit de tot plegat.
La Laia no sabia com agafar-s’hi. Aquell espai ja no semblava màgic, sinó inquietant: llibres buidats de sentit, reduïts a escenografia, allò que mai havien estat concebuts.
–Així, vostè ha fet dels figurants els protagonistes?
–Exacte. Què seria un protagonista sense tots els qui l’envolten? Què seria la vida sense la interacció d’un figurant?
–Suposo que en això ha dedicat part del temps, a demostrar-ho.
–Sí. I aquest jardí n’és el resultat. Perquè cadascú, per invisible que se senti, és un figurant per als altres que l’envolten.
Fa una pausa. Es mira la càmera fixament. El silenci s’allarga més del que voldria el realitzador, que s’ho mira esmaperdut, des dels estudis de televisió.
–I ara li respondré allò que volia saber fa un moment. Com he aconseguit tants llibres. Aquesta és la pregunta aparentment més important en el món de les quantitats, del qui té més. Doncs soc el figurant que tot protagonista tem. Soc aquell a qui ningú vol trobar-se dues vegades. Aquesta és la raó d’haver aconseguit tants llibres, perquè soc un lladre. He robat aquests llibres de biblioteques i llibreries d’arreu del país. Un per un. Sense que ningú ho notés. Perquè ningú no nota mai els figurants.
Ara és la Laia qui ha quedat sense paraules. Tot i que nota un pessigolleig a l’estómac. Sorgeix l’emoció d’haver trobat algú que la farà una mica més famosa: sortirà com a notícia i serà convidada a les tertúlies per explicar tot el que ha passat abans i durant l’entrevista.
–Una història només funciona si tot està lligat –continua en Josep–. I jo només he fet visible allò que sempre ha estat ocult. Els llibres han trobat aquí la seva utilitat. I jo també.
Silenci.
A l’auricular, la veu de la productora crida que tanquin. La Laia mira la càmera i força un somriure professional. Voldria allargar una mica més l’entrevista; encara pot treure’n més suc, alguna cosa encara més forta…
La càmera s’ha apagat. En Josep ja no hi és. Tampoc el camí per on han entrat. El jardí sembla més dens, més alt. Les estructures de llibres projecten ombres que no recordaven haver vist. En Martí intenta encendre de nou la càmera; no funciona.
–Josep? –crida la Laia.
Cap resposta.
Només pàgines. Milers de pàgines subratllades que, ara, semblen murmurar. Del tronc d’un dels arbres es distingeix una coberta més gran, amb més lluminositat. S’hi acosten. A la portada hi ha una fotografia borrosa: un plató de televisió, dos periodistes i una càmera. I un títol imprès amb lletra fluorescent:
Els que només hi passaven.
La Laia fa un pas enrere. Però ja és tard.
El jardí, pacient, ha trobat dos figurants més.
