Va jugar com a extrem esquerre a l’equip del seu barri, molt aficionat al futbol, però una lesió va posar fi a la seva carrera. Ens vam perdre un futbolista, però vam guanyar un músic.
Va haver-hi un moment en la meva adolescència que se’m donava bé jugar a futbol. Feia molts gols i hi va haver interès d’algun equip important. Però vaig encadenar una lesió rere l’altra. No sé fins on hauria arribat futbolísticament, però això va fer que abaixés el ritme. Vora els 20 anys, de bastant jove, vaig decidir que no jugaria més a futbol de manera oficial per dedicar-me a la música.
De totes maneres, amb la música també va començar abans, de ben jove. D’on neix aquesta vocació?
Faig cançons des que tinc 13 anys, però al voltant dels 24 va ser quan vaig fer la meva primera maqueta. Cançons pròpies amb cara i ulls. Quan era més petit volia fer el que feia la gent que m’agradava escoltar. En aquell moment eren, a part de Dire Straits, El Último de la Fila, Springsteen, Joaquín Sabina… Volia fer com ells, a qui jo admirava. I un dia vaig dir: provem-ho. Vaig veure que era una forma de canalitzar o d’expressar les meves emocions, una cosa molt íntima. Quan et fas professional o la vida t’hi va convertint, deixa de ser-ho tant, però en el fons el procés creatiu continua sent íntim. Pensar que quan acabes una cançó i la cantes sencera per primer cop, fa una hora, dues o tres dies –el temps que sigui– no existia. Aquest moment és impagable.
No s’hi va dedicar professionalment fins a la vintena, però de ben jove va actuar a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics del 92. Un fet que pocs deuen poder dir, oi?
Sí, tenia 15 anys i va ser amb la banda de música de Bellvitge. Hi havia un moment de la cerimònia que van sortir diverses bandes de música. Va donar la casualitat que era a la de Bellvitge i vaig sortir a tocar a l’Estadi Olímpic. He de dir que era una cosa que tenia ben oblidada quan vaig començar a dedicar-me a la música, però que, amb la primera biografia que em van fer, em van recordar. Amb el temps, ho valores, perquè certament és una cosa que segurament no tornaré a fer mai a la vida.
En el moment que decideix que vol viure de la música, però, quin és el primer pas?
El que aleshores era el meu professor de guitarra tenia un estudi de gravació. Vam agafar les millors sis o set cançons que havia fet dels 13 als 23 anys i les vam gravar d’una manera semiprofessional. I després, fent el que ara no es faria mai de la vida, però aleshores sí perquè no hi havia internet, un amic me’n va fer còpies, vaig marxar una setmana a Madrid i cada dia anava portant tres o quatre maquetes on m’havien donat hora trucant a discogràfiques. Així va ser com em va fitxar el que havia sigut el mànager de Sabina. Això em va ajudar a posar la poteta a la indústria musical, fins que el 2006 em va agafar una discogràfica de Barcelona i va sortir el meu primer disc.
Quin estil diria que el defineix?
Faig pop, rock i folk. Tot barrejat. A base de fer cançons i discos vas trobant el teu discurs i la teva forma de cantar i compondre. Al principi, jo volia ser un guitar hero, Mark Knopfler, de Dire Straits. Estudiava guitarra i el meu primer pas era entrar de guitarrista a les bandes. Però amb el temps vaig trobar un canal d’expressió. Sempre m’havien agradat molt les lletres i les paraules, i vaig acabar de trobar el meu camí així, explicant cançons.
Què busca explicar-hi?
Faig cançons com les que m’agradaria escoltar. Cançons que diguin alguna cosa, que em facin emocionar parlant d’una simple cadira. A priori penses que no hi ha poesia en una cadira, però s’hi m’ho expliques bé, potser hi voldré seure. És posar paraules a les emocions.
L’any 2019, publica Al Alimón, un disc amb versions de temes seus cantats en duet. Com va sorgir aquesta oportunitat?
En aquell moment havia fet quatre discos d’estudi, un directe, un disc d’adaptacions de cançons meves al català… Va ser quan vaig pensar, què puc fer que no hagi fet? Aleshores vivia a Madrid i un dia vaig anar a la Sala Galileo Galilei i em vaig trobar Ricardo Ruipérez, del grup M-Clan. Em va dir: “Flaco, com estàs, en què treballes?” Jo li vaig contestar: “Vull fer un disc de duets.” I ell em va dir: “Compta amb nosaltres.” Començar amb M-Clan no estava gens malament i això em va obrir les portes a altres companys. El dia que vaig veure la contraportada del disc vaig pensar que quina una n’havia muntat.
Hi ha col·laboracions amb molts artistes. Quina és la que l’ha marcat més?
Aquest va ser un disc autoeditat amb la meva oficina de management, és a dir, vaig posar-me en contacte amb gent que coneixia i que admirava. Totes van ser molt importants, però n’hi va haver una que va ser sentimentalment molt bonica, que va ser amb Manolo García. Insisteixo que una de les meves bandes de referència durant l’adolescència va ser El Último de la Fila i, de fet, va ser el meu primer concert com a públic a l’Estadi Olímpic el 1990. Si a aquell noi que tenia 13 anys li haguessin dit que el que cantava a l’escenari ho faria amb ell 30 anys i escaig més tard, s’hauria mort.
Mirant enrere, amb tanta trajectòria a l’esquena, quin ha estat el repte més complicat d’assumir? És dur fer música?
En l’àmbit creatiu estic acostumat que hi ha èpoques més bones i d’altres de no tant. Tot això ho vaig aprendre escrivint un llibre de poemes. El procés creatiu va ser completament diferent al dels discos. Em vaig adonar que si cada dia em posava a escriure dues hores, potser no tots els dies, però un o altre anaven sortint coses. Hi ha una metàfora absurda que m’agrada fer servir que diu així: el cap és com un portaescuradents, i l’has de moure fins que et surti l’escuradents. Si seus i comences a pensar, al final sortirà la cançó.
I, d’altra banda, quin repte li queda pendent?
Com que he fet moltes coses que no hauria planejat en un principi, ara mateix el futur passa per poder continuar guanyant-me la vida amb les cançons. Per mi això ha sigut un regal de la vida, poder viure de la música.
