Amb uns tres-cents mishimitzats amb ganes de passar-ho bé, el Cirvianum feia bon aspecte aquest divendres. Com a bon futboler que és, David Caraben sap que els partits s’han de jugar sempre amb intensitat, però ell i Mishima ja surten, de bon principi, amb el públic ben disposat a aplaudir cada jugada. I això és tenir-ho mig guanyat.
Mishima ha creat una legió de seguidors, a còpia d’entregar uns àlbums rodons, des que l’any 2005 van posar-se a cantar en català i van treure l’àlbum Trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa, el seu tercer disc. Aquí va començar un recorregut d’àlbums rodons (Set tota la vida, Ordre i aventura, Amor feliç, L’ànsia que cura i el darrer, Ara i res), que els han permès traspassar les fronteres del clàssic grup de culte, ben valorat però minoritari. El culte segueix, però la comunitat de fidels ha crescut molt. Al cap de gairebé dos anys del seu darrer àlbum, plantegen concerts de repàs de tota la seva trajectòria, on no hi falta almenys una cançó de cada un dels sis treballs abans esmentats. Mishima reivindica tota la seva trajectòria, i en el directe dona noves dimensions a cançons conegudes.
Així va ser a Torelló, on Mishima va confegir una excel·lent antologia. Hi va haver cançons d’Ara i res, Una sola manera, Menteix la primavera o S’haurà de fer de nit, en què Caraben va recordar la nit prèvia a l’1-O, quan la van cantar en diferents col·legis electorals. Sense oblidar, és clar, Qui més t’estima, la que ja ha passat a formar part dels temes inoblidables del grup. Al seu costat van revisar temes com Tan cert, tan clar, tan breu, Guspira, estel o carícia, La forma d’un sentit, Miquel a l’accés 14, La vella ferida o L’última ressaca, moltes d’elles reconeixibles però canviades. El concert, amb la banda habitual reforçada per una trompeta, va mostrar uns Mishima de sonoritat compacta, més contundents a mesura que passa el temps, segurs de tot el que són i el que han estat. I que es van permetre també la complicitat de felicitar una de les assistents al concert que celebrava els seus 40 anys.
El final del concert al Cirvianum, amb la cançó Hasta que lo miras i el públic participant en els cors, va culminar una hora i mitja de satisfacció per als seguidors del grup, que el van aplaudir a peu dret mentre sortien de l’escenari per la platea i es dirigien al foyer del Cirvianum per atendre un públic que ja està esperant un nou àlbum.
{{ comment.text }}