A finals de novembre de 2021, quan més necessitats estàvem de riure després d’un any i mig de pandèmia, Catalunya va conèixer els Arribar i Ploure amb la cançó Paraules d’antes. Una cançó humorística de ritme funky que en tres minuts recollia un centenar de paraules populars del català popular en desús, i que va prendre forma en un vídeo gravat en part al bar Els Caçadors de Santa Eugènia de Berga. El tema es va fer viral i va despertar la curiositat per aquell duet que s’estrenava, resultat de la trobada entre el músic osonenc Àlex Pujols i l’actor vallenc Ricard Farré. D’allà en va sortir un espectacle que l’estiu passat va recórrer el país, amb més cançons. I ara, tot això s’ha recollit en el seu primer disc. I com que és exactament això, l’han batejat com El primer discu.
S’hi recullen vuit cançons que ara mateix són la base del seu directe (hi afegeixen unes versions i unes corrandes que no han gravat) i vol ser un tast de l’“espectacle musical” d’Arribar i Ploure, tal com ells mateixos el defineixen. Una carta de presentació de la seva barreja de música i teatre, que es va estrenar en format escènic ara fa poc més d’un any a l’Espai Rusiñol de Manlleu. Hi ha Tomeu i Angeleta, la transposició catalana de la història de Romeu i Julieta, que també va donar lloc a un vídeo amb reminiscències dels Monty Python. Hi ha temes que parlen d’obsessions modernes, com Run run runner o Moderns de l’alimentació, aquest últim amb aires de pop metafísic. Hi ha la dialèctica entre poble i ciutat a Traps bruts, amb ritmes urbans. Hi ha l’amor a Xof per tu, expressat en onomatopeies, i la sàtira als Borbons d’El vell Joan Carles amb deix d’havanera. I també, és clar, L’himne, que parla del grup i la pluja.
De moment, una relació molt esporàdica perquè ells mateixos diuen que no han hagut de suspendre cap concert per culpa del temps. La seva opció va ser “no agafar un estil concret, sinó utilitzar estils diferents per explicar aquestes històries”. Si han de buscar algun concepte que els defineixi, parlen de pop còmic.
I els diàlegs que mantenen en els concerts entre cançó i cançó, allò que el disc no pot recollir, són bona part de l’atractiu d’Arribar i Ploure. Fins al punt que diuen que “el primer que va sortir, abans que la música, van ser textos”. La suma de tot plegat no té gaire referents en el panorama català, excepte si reculem a La Trinca. Una comparació que als d’Arribar i Ploure no se’ls havia acudit, però que es prenen com un absolut elogi. I el format s’adapta a moltes circumstàncies, com van comprovar l’estiu passat: des del concert-vermut fins a l’actuació de tarda en una festa major, “o fins i tot en festivals, perquè si la gent ve predisposada a estar atenta, l’espectacle funciona”. Al disc, han volgut donar-li “un valor afegit”, i així el llibret es presenta com un quadern de vacacions on, a més de les lletres, hi ha jocs per resoldre. Qui ho faci tot bé, assoleix el títol de plowoller. Tot plegat, amb un disseny de l’estudi Partee de Vic.
{{ comment.text }}