Un dels propòsits principals de la PNL és modelar qualsevol cosa que destaqui positivament i que serveixi per millorar la nostra relació amb els altres i amb nosaltres mateixos. Als anys setanta, un informàtic i un lingüista van formar equip per poder entendre una mica més bé què provocava que unes determinades persones obtinguessin més bons resultats que la resta en els seus treballs de psicologia. Van estudiar els seus patrons lingüístics, les seves tècniques i tots els detalls que envoltaven la seva relació amb els pacients per tal de traslladar-ho a la resta de terapeutes o especialistes que hi mostressin interès. Cal dir que aquest exhaustiu treball d’observació i extracció de coneixement dels professionals més rellevants s’ha portat a diferents àmbits més enllà de l’estudi de la neurologia humana i segur que ha contribuït en gran manera a millorar molts aspectes de la nostra vida diària.
Així i tot, i sense treure el mèrit d’aquesta valuosa labor, puc entendre que gràcies als models de la PNL s’ha aconseguit reproduir, en més o menys mesura, tot un conjunt de tècniques i maneres d’aplicar-les, però en cap cas la fórmula màgica per calcar la genialitat que distingeix les persones que les inspiren. El que provoca que una determinada persona destaqui i sigui excel·lent en la seva matèria no es pot explicar des de la raó, simplement ens podem imaginar que és una combinació de talent natural, coneixements adquirits i meraki. Aquest tercer ingredient és una paraula que té el seu origen en el grec antic i es relaciona amb el fet de posar l’ànima, el cor i la creativitat en tot allò que t’agrada fer. És una manera de deixar empremta en tot el que fas i de rebot també en la teva pròpia vida.
Fa uns dies vaig tenir el privilegi de veure una sèrie de televisió amb caire biogràfic sobre una etapa concreta d’un dels millors dissenyadors de l’alta costura que ha existit al món. La història intentava plasmar alguns dels aspectes més personals d’una persona que fugia insistentment del circ mediàtic per centrar-se únicament i plenament en la seva obra. En el seu atelier de París vestia reines i gent de molta rellevància però sempre des de la discreció i prioritzant el treball per davant de la seva fama o reconeixement. En la sèrie es mostrava la seva perseverança quan alguna cosa no era fàcil, el seu perfeccionisme en els petits detalls, la seva exigència en la composició de les teles i materials de confecció i fins i tot els sacrificis que havia de dur a terme per ser coherent amb els seus principis i ideals.
En canvi, el que potser no s’exhibia de forma tan evident, però que sempre és present en la vida de tots aquests grans creadors, era el meraki. Tot i no mostrar-se de forma explícita, queda clar però que el fet que la seva obra hagi perdurat i sigui un referent avui en dia és la prova que corrobora la seva existència.
Per altra banda, si ampliem la nostra mirada, meraki també ens diu que no cal que siguem com aquests models d’excel·lència. Ens recorda que cada persona és única, amb les seves virtuts, defectes i el seu talent particular, però que si decidim posar-hi el nostre cor i la nostra ànima segur que d’alguna manera la tasca més quotidiana pot transcendir més enllà del que ens imaginem. Qui no recorda la labor del personal sanitari quan ha necessitat ajuda mèdica o ha apreciat trobar-se els carrers nets quan ha sortit al matí a primera hora. Tot és qüestió de posar-se les lents adequades. Si som capaços de fer-ho segur que ho identificarem en la feina dels altres i també serem capaços d’incorporar-ho en la nostra pròpia manera de ser i de fer.
{{ comment.text }}