L’esvelt campanar romànic de Seva encara preserva les cinc campanes barroques originals, salvades de miracle durant la Guerra Civil. Són la Salvadora (1672), l’Assumpta (1634), la Santa Maria (1631), la Jesús, Maria i Josep (1640), i la Jesús i Maria (1523). Aquest dijous es commemoraven, precisament, els 350 anys del bateig de la més jove, la Salvadora. I es va poder celebrar com tocava: amb un repic de campanes. Des de la primavera passada, aquestes campanes han recuperat el toc manual en festes assenyalades, i també per alguns enterraments i batejos del poble. Feia més de 30 anys, des que es va mecanitzar el sistema, que havien deixat de repicar. És el que ha passat a la majoria de campanars d’Osona.
L’artífex d’aquesta recuperació ha estat el sevenc Gil Vilarrasa. Atret des de petit per aquest so, feia anys que tenia ganes “d’aprendre’n a tocar”. Amb tot, no ho podia fer al seu poble perquè quan es va automatitzar el sistema es van retirar, entre d’altres, els batalls de les campanes. Decidit a revertir-ho, Vilarrasa va demanar pressupost i va trobar un veí mecenes, que ho va finançar. També es va prestar per tocar-les, sempre que pogués. Per aprendre’n ha comptat amb l’expertesa de Pilar Tortadès –filla de qui va ser pròpiament l’últim campaner del poble, Francesc Tortadès–. Els últims anys que van estar actives la Pilar, que ara ja té 89 anys, solia pujar al campanar amb una altra veïna, Concha Casellas. Ara ho han pogut reprendre puntualment al seu costat.
Per Vilarrasa, aquest reconeixement de la Unesco esdevé “molt important”. Per ell, el toc manual de campanes forma part “del paisatge sonor dels nostres pobles i ciutats i és un dels únics sons no naturals que els humans sentim des de l’edat mitjana”. Aquesta credencial, a més, pot contribuir que “molts pobles s’animin a fer com a Seva per recuperar els tocs manuals i evitar que s’acabin perdent i caient en l’oblit”, reflexiona.
En termes similars s’expressa el mallenc Ramon Sentmartí, convençut que aquest epígraf d’àmbit mundial ajudarà a “valoritzar i prestigiar” un element sonor que, segons ell, encara compta “amb un arrelament històric molt present en pobles com el nostre, on el toc de campanes contribueix a fer comunitat; és un element molt arrelat, molt simbòlic i identitari del nostre poble”. Admet, també, que el guardó comporta un plus de “responsabilitat” per als pocs campaners manuals que encara queden en actiu. “Ens fa més conscients de la importància que té aquesta tasca i de la necessitat de vetllar perquè la continuïn les futures generacions”. Sentmartí va heretar l’ofici dels seus avantpassats. De fet, representa la quarta generació d’una nissaga de mallencs que, durant més de 100 anys, han fet dringar les campanes de l’església romànica de Sant Vicenç. Ho van fer fins a mitjans dels anys 80, quan les obres de restauració de l’església van modificar l’accés al cim del campanar, entorpint de ple la mobilitat de les campanes, que durant més de 15 anys va emmudir. L’any 1999 van aconseguir esmenar el nyap i es va apostar per mantenir la possibilitat del toc manual. El seu pare va reprendre l’hàbit, però va morir al cap de poc i ell es va prestar a agafar-ne el relleu. Ara també està procurant de traslladar l’afició als seus dos fills, per tal que no es perdi la tradició. Sentmartí només interpreta actualment dos tipus de repics: el festiu –per Nadal, per la festa major i per Pasqua– i a morts, i apunta que “tard o d’hora” visitarà les escoles que hi ha a Cervera o Os de Balaguer, que avui estan contribuint a mantenir aquesta tradició. A Malla és especialment valuosa la campana Vicenta. També té més de 300 anys d’història.
On també conserven el toc manual de campanes és a l’església de Sant Esteve, a Granollers de la Plana. Fa una trentena d’anys que Josep Ferrer, veí del mas El Noguer, va assumir el paper quan va morir Maria Puigbé, l’anterior campanera. “M’hauria sabut greu que es perdés”, rememorava aquest diumenge. Als seus 88 anys, continua fent sonar les dues campanes “que queden” al cim d’aquest auster campanar barroc. Aquests últims anys ha comptat amb l’ajuda i suport de Montserrat Rocafiguera. “Si no hagués estat per ella…” Cada diumenge toquen dos cops. Un toc a les 11 en punt, per advertir els feligresos que comença la missa; i els tres tocs de la consagració, un dels hàbits litúrgics que avui s’ha anat perdent. Tots dos també toquen per festes assenyalades, com Nadal, Pasqua o festa major; i als enterraments dels veïns de la parròquia. Tot i que es poden fer sonar les campanes des de baix l’església, a través d’una corda, ell prefereix pujar dalt del campanar. “M’agrada veure el batall com repica; aquí dalt hi ha sentiments i si això es mecanitza, es perdran”. Admetia, però, que aviat ho haurà de deixar. “Aquesta escala ja m’enfarfega”, apuntava diumenge, encara enfilant els graons a bon ritme. De moment sap que té relleu, la vigatana Montserrat Rocafiguera –que diumenge era fora de viatge–, que ha aprofitat la seva condició d’historiadora per documentar tant la història de les campanes com del campanar. “A vegades s’ha parlat d’automatitzar-les, però jo hi tiro cosses; hem d’aconseguir mantenir aquest toc manual”, ha explicat Rocafiguera.
A Prats de Lluçanès es va automatitzar el toc de campanes de l’església parroquial l’any 2007. Com en altres llocs els tocs de les hores estan programats i igualment d’altres per anunciar les defuncions o les misses, uns tocs que ara són comuns a molts altres indrets i que van fer que es perdessin els que eren específics del poble. A l’actualitat només es toca de manera manual en comptades ocasions i en el dia de Santa Àgata per rememorar l’incendi de la vila per part de les tropes de Felip V el 1714. Tothom pot pujar al campanar lliurament però poques persones tenen el costum, la paciència o l’habilitat de fer-les sonar tot i que s’intenta animar els més joves a participar-hi. Qui sí que manté un dels tocs del poble és Roser Reixach, que anualment en aquesta data fa uns quants repics de durada variable utilitzant les dues campanes grosses simultàniament. Es tracta d’un toc de festa que ella va aprendre “d’oïda” fixant-se en veïns que a inicis d’aquest segle encara el recordaven i el practicaven i que a més li van explicar detalls de com fer-ho. Considera que seria molt interessant “fer adonar a les noves generacions” que els tocs de campanes “són també un important element patrimonial a preservar”.
Dissabte passat, a les 12, es va convidar tots els campaners a fer un toc manual conjunt per celebrar el reconeixement de la Unesco. Simptomàticament, en van sonar ben poques.
{{ comment.text }}