El problema del despoblament rural es pot contrarestar, puntualment, amb algunes dosis de bona voluntat i un esperit obert. Quan Anna Alsina, besneta de l’astrònom Josep Pratdesaba, va heretar la Casanova de l’Argila, una modesta masia de Gurb –propietat de la família Pratdesava durant més de 100 anys–, tenia tres opcions: vendre-se-la, deixar-la caure o arreglar-la. L’any 2002 n’havien marxat els últims masovers i la casa havia iniciat el seu inexorable deteriorament. I va apostar pel camí més feixuc, el d’arreglar-la. Per afrontar-ne el cost, però, li calia teixir complicitats. Per exemple, a través d’uns nous inquilins. El dia que se li van presentar quatre joves amb el propòsit de viure-hi en comunitat ho va veure claríssim. I de seguida es van posar d’acord. Ella va assumir la reparació de la teulada, i ells s’avenien a arreglar-la per dins i a mantenir-la, a canvi de no pagar lloguer els primers cinc anys.
Guillem Puigdomènech, Núria Solà, Pau Dàvila i Marc Molist han trobat a la Casanova de l’Argila l’entorn rural que buscaven i la casa, avui, ha recuperat la vida. Són conscients dels avantatges i inconvenients que representa un projecte en comunitat –ja havien compartit una primera experiència a Tona–, però en valoren l’oportunitat. “No tenim necessitat de tenir una casa en propietat i tampoc podríem comprar un espai com aquest; és una bona fórmula”, coincideixen.
El desembre de 2020 van iniciar les obres, que van incloure, entre d’altres, refer la cuina i els lavabos, habilitar una fossa sèptica o instal·lar un nou cablejat elèctric. Per Sant Joan del 2021 ja hi van entrar a viure.
La història del mas es remunta al segle XVII –les primeres referències documentals daten de 1681–, però se saben poques coses de les diferents etapes que ha viscut. El mas consta de planta baixa, primer pis i golfes, amb diferents estructures adossades al voltant de l’antiga lliça, la majoria antigues corts. La casa, d’arquitectura popular, està bastida amb murs arrebossats de maçoneria de pedra a la base i de tàpia a la resta. Un cos adossat a mà esquerra trenca la simetria de la façana, d’una gran simplicitat.
Tot i les successives transformacions, l’interior de la casa manté part de l’essència, com l’embigat de fusta o el paviment hidràulic de diferents èpoques del primer pis. Especialment evocador és l’espia de les golfes, l’antic graner, encara presidit per parets de tàpia i els sostres de fusta, llata i rajola.
Just a l’entrada del mas, aferrat a un dels històrics afegits, s’alça un enorme xiprer, símbol d’acolliment. És ben bé l’esperit que continuen transmetent els seus actuals inquilins.
{{ comment.text }}