Va ser dissabte. No es veia res. A l’esquerra, els tovallons; a davant, dos vasos, i a la dreta, els coberts. Notaves la presència dels objectes pel tacte, “passant la mà per sobre la taula suaument” –tal com van suggerir els cambrers, tres d’ells invidents–, i amb prou feines sabies qui eren els comensals que t’acompanyaven a taula.
Només la del costat. Algun altre el reconeixies per la veu, però totes les veus es mesclaven sense tenir clar cap a qui havies de dirigir la conversa. L’oïda s’havia d’afinar, molt, igualment com el tacte i el gust si volies gaudir del menú del Sopar a les Fosques, que van organitzar aquest dissabte els Amics del Poble Sahrauí de Centelles i que va preparar el cuiner Francesc Molera.
En David, en Joan i la Montse són invidents. Ells eren els cambrers (juntament amb en Jordi) i dissenyadors d’una experiència que va captar l’atenció d’un nombrós públic a la sala Metro. “Nosaltres hem anat a jugar”, explicava la Montse després del sopar, ja amb els llums oberts i amb ganes de saber com s’havien sentit la resta de comensals.
“És la constatació que nosaltres mengem pels ulls”, explicava un; “aquí t’has de refiar del tacte i del gust”, contestava un altre. I així, tothom entenia que ser invident implica conèixer el món d’una altra manera, igualment rica de sensacions.
Primer plat. Les mans es passegen per sobre del plat i noten textures diferents. No s’han d’usar els coberts, simplement testar el conjunt de delicatessen que hi ha disposades. De la quantitat de sabors i textures, els comensals només en reconeixen dos o tres… molt pocs. Ningú endevina el rotllet de sobrassada caramel·litzat. I, de fet, era el més bo!
Segon plat. Una explosió de textures i gustos marcats. Tothom té clar que hi ha carn i espàrrecs –aquests tenen un gust molt personal–, però poca gent s’adona de la col marinada i la salsa agredolça.
Postres. Selecció de dolços. Més fàcils d’identificar, però igualment diferents en cremositat i textura. “Juguem a les endevinalles”, deia la Montse. “Tu decideixes què t’agrada només pel gust, però mai dius ‘ecs!’ per la vista. Només ho saps quan t’ho poses a la boca”, concloïa en David. Tota una experiència.
