El cineasta d’origen suec Magnus Von Horn va competir en el passat Festival Internacional de Cinema de Canes amb la magistral coproducció de Dinamarca, Polònia i Suècia La chica de la aguja, que ara arriba als nostres cinemes. Una pel·lícula que, després de passar per diversos festivals on va recollir diversos guardons, va aconseguir el premi a millor disseny de producció i millor banda sonora en els Premis del Cinema Europeu. Es tracta de la tercera pel·lícula del director dels films Después de esto (2015), presentada a la Quinzena dels Cineastes de Canes, i Sweat (2020), seleccionada en l’edició del Festival de Canes no materialitzat l’any de la covid. La chica de la aguja és un film rodat amb una extraordinària fotografia en blanc i negre, molt contrastada i que juga amb els clarobscurs, ambientada a la Copenhaguen de 1918. La protagonista és una dona obrera i desvalguda, Karoline (Vic Carmen Sonne), que sembla redreçar la seva vida quan manté una relació amb el cap de la fàbrica tèxtil on treballa.
Però després el film vira vers l’horror quan després de quedar embarassada i frustrar-se el matrimoni previst ha de donar en adopció la seva filla a una dona amable, Dagmar (Trine Dyrholm), que abans l’havia ajudat. Molt més tard descobrirem a través dels ulls de Karoline que Dagmar en realitat és una infanticida mentre es fa passar per dona caritativa que cobra diners per entregar els nens no desitjats a famílies d’acollida. La raó és que La chica de la aguja s’inspira en el cas real d’aquesta assassina danesa de nens. Però aquest clima d’espant ja s’apunta en unes imatges inicials d’uns rostres sobreposats i distorsionats, imatges del grotesc i de la pertorbació. La banda sonora també té un relleu especial perquè està feta de sons industrials i sonoritats torbadores que creen malestar i neguit.
La realització resulta meravellosa amb plans precisos i cuidats, sovint angoixants, a estones herència de l’expressionisme. Un enfocament artístic gens preciosista fruit del treball excepcional del fotògraf Micha? Dymek, responsable de la fotografia de Cold War (2018, Pawel Pawlikowski). La pel·lícula es va poblant de monstres, com el marit desaparegut i desfigurat que torna de la guerra o la revelació del vessant criminal de la persona a qui ajuda. Un conjunt d’ingredients que, sumat a una sèrie d’addiccions dels personatges o l’entorn de barraca de fira de circ en altres passatges, transmeten les atmosferes més terribles i desassossegadores del cinema de David Lynch, especialment Eraserhead (1977) o, també, L’home elefant (1980). Un film magistral tot i el costat més escabrós que aborda.
{{ comment.text }}