Crítica de cinema | ‘The old Oak’

Els grans directors continuen donant guerra, i aquest cop és el torn de Ken Loach, que amb 87 anys i seguint sent comunista de tot cor ens presenta una pel·lícula sobre la solidaritat amb els més desemparats. De caire costumista i amb tocs documentalistes, tot i que amb un missatge molt controlat, la pel·lícula ens presenta la situació en un poble anglès en decadència quan una colla de refugiats sirians hi arriben. El propietari del pub The Old Oak, que té a la memòria les vagues dels miners d’avior, així com la mort del seu pare mentre treballava a la mina, entendrà ràpid a qui cal donar suport. Ara bé, la vella guàrdia del poble, també recordant temps més gloriosos, vivint en l’actualitat un despoblament irreversible i sent víctima de l’especulació globalitzada, no els fa tanta gràcia que uns moros vinguin a poblar-lo. Són els proclamadors del típic “jo no soc racista, però...”, famós preàmbul de tantes barbaritats que es diuen en contra del nouvingut. El retrat de la situació de Ken Loach al principi sap captar la complexitat de la situació, però no s’embarca massa per aquests verals i s’acaba dirigint a l’escalforeta del tracte íntim entre el TJ i la Yara, on, tant artísticament com ideològicament, pot deixar-se anar i trobar les condicions humanes que ens fan iguals i que posen en ridícul les convencions i criteris capitalistes als quals ens veiem subjugats. El biaix ideològic de Ken Loach és evident, però si seguim els preceptes semiològics, tot té una ideologia, simplement una es fa notar més quan no és la imperant. Igualment, però, s’hi continua veient un problema amb Ken Loach, una manipulació bonista que no cal catalogar amb el terme ideologia si un no vol, però que fa que les seves històries sempre apuntin cap a un problema concret –l’individualisme, el mercat, els opressors…– i afirmin la possibilitat d’una utopia. Cinematogràficament, fa que sigui entendridor, fins i tot recuperes un idealisme genuí mentre et dura l’efecte, llavors passen els dies i et preguntes si havies vist una pel·lícula de crítica social o un conte de fades amb elements de tragèdia. La seva senzillesa, que es desplega a cada moment, des de l’actuació dels seus personatges fins a la posada en escena, també s’escola en les seves propostes temàtiques. Fet i fet, Ken Loach és primer de tot un activista, i el cinema és el mitjà amb el qual s’expressa, cosa que l’honra i el diferencia de molts. Com un vell mesell, ens ha anat sermonejant amb el seu cine social i doctrinari a estones, mostrant-nos com no hem de fer les coses, i ara ja no sé si seguirà o si es planta aquí, però –ai senyor!– amb el bon pols que té amb els sentiments del poble, he gaudit i gaudiré –almenys de les que encara em queden per veure– a cor què vols del seu cinema.

Crítica de cinema | ‘The old Oak’

Viatge rodó

“Volia abordar el tema de la salut mental i fer un exercici d’empatia”

Rafa

Hannah Arend, més enllà del bé i el mal?

LA PREGUNTA

Qui guanyarà el Mundial de futbol?

Horaris de pas del Tour de França per Osona i el Ripollès

Mor Jaume Parramon, en Jaume del 'Parra' de Manlleu

Investiguen tres possibles incendis provocats a Torelló

“Ens faríem bé tots plegats de no inflar-ho tant”

Francesc Esteller, el nen que anava a l’estació per veure els que abandonaven

Foc en un camp a Santa Eugènia de Berga, que podria haver estat provocat per una cigarreta

“Som dels pocs llocs on sobreviu un nucli de granges de vaques de llet”

“Prefereixo treballar per al meu futur abans que fer vacances”

El Racó d'en Pere, l’essència i el gust del menjar de tota la vida

El Tour confirma que hi haurà tercera etapa però sense públic ni caravana un cop a França