Fa més d’una setmana que les nominacions al Goya van fer-se públiques, i entre elles el nom d’Isabel Coixet va colar-s’hi. La seva col· laboració amb Laia Costa no és nova, i val a dir que totes dues es troben, en aquesta ocasió, en estat de gràcia. Un Amor és una obra sensible, que es construeix a partir de detalls i plans reveladors, on els seus personatges hi ronden com arquetips que ajuden a desenvolupar la psique de la protagonista. Ens parla de l’arribada d’una urbanita a un poble. Una noia superada per les circumstàncies que busca refugi en un lloc idíl·lic –més aviat idealitzat– però que acaba topant amb una realitat brutal i asfixiant.
Entre un artista de segona i manipulador de manual, una parella francament hipòcrita i esnob i un propietari fastigós i imbècil, un home honest, encara que sigui brusc, dur i distant, pot robar el cor d’una noia de ciutat amb la ment debilitada i l’autoestima soterrada. Sobre l’estretesa de mires dels veïns del poble, cal remarcar que sempre són un blanc fàcil en el cinema, tot i que no tots són tan curts en aquest film. El poble és essencialment dur: la casa té goteres, cal tallar llenya per no passar fred, i també cal enfrontar-se a la soledat.
D’entre tot això, ningú et garanteix una gent realment hospitalària o sincera i desinteressada; pots estar envoltada de gent hostil, que provoqui que el lleu narcisisme que qualsevol ciutadà de població gran porta incorporat es converteixi en un òrgan sensible des d’on rebre totes les vexacions possibles.
L’agraïment pels privilegis de viure bé i no passar gana ni haver de refugiar-se de cap conflicte violent és de metxa ràpida, i el tedi que ve sembla que tan sols pot salvar-se amb amor. És així que la protagonista s’hi llença, i és així com rodola més avall; l’enveja, la dependència, la inseguretat… El poble es converteix en un infern, i com més indefensa es troba, més abusen d’ella. Al final cal retrobar un amor; un de bell, sincer i durador…
Resumint, molt bon film, ben teixit i presentat. Amb actuacions fenomenals i direcció amb les idees clares.
És la millor obra d’Isabel Coixet en molt de temps; ara que la independència es troba en hivernació, sembla més tranquil·la.
{{ comment.text }}