“Tarradellas imaginava una autonomia per a Catalunya, la més important, i una per al País Basc. I prou”

L’any 2027 es complirà el 50è aniversari del retorn a Catalunya del president a l’exili, Josep Tarradellas, i la restitució de la Generalitat. Es preparen actes institucionals i es vol donar a conèixer Tarradellas a les generacions més joves. Joan Esculies (Manresa, 1976), professor de Periodisme a la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya, historiador i escriptor, és el comissari de la commemoració. Coneix millor que ningú el personatge: va escriure la monumental biografia ‘Tarradellas, una certa idea de Catalunya’ Imaginem que l’Any Tarradellas deu ser necessari, entre altres motius, perquè hi ha molta gent que per edat desconeix la figura d’un president de la Generalitat que arriba l’any 1977, governa un període relativament curt i mor l’any 1988. A molts catalans d’avui, els queda lluny. Totalment. És necessari per edat i també per procedència, perquè Catalunya ha crescut moltíssim i ha vingut molta gent nova que tampoc no coneix la nostra història ni la història de les nostres institucions. Per tant, el que pretén l’Any Tarradellas és, d’una banda, donar a conèixer la figura de Josep Tarradellas com a polític, com a president, però també posar en valor l’autogovern que Catalunya va recuperar amb el seu retorn. Fem pedagogia. Tarradellas recupera la Generalitat, la institucionalitat de la Generalitat, venint de la República. Ell era un conseller del govern de Lluís Companys. Per tant, el retorn era com connectar amb aquest passat polític? Va ser conseller primer, entre altres càrrecs, i va ser conseller d’Esquerra Republicana durant la Guerra Civil, amb el govern de Lluís Companys. Per tant, és la figura més important després del president durant la guerra, i després marxa a l’exili. Va ser secretari general d’Esquerra Republicana des del 1938 fins al 1954, un càrrec també important perquè era el partit principal del Parlament que havia sortit de les eleccions de 1932. L’any 1954 pren el relleu de Josep Irla com a president de la Generalitat a l’exili, i ho serà fins al 1980, que traspassarà el poder a Jordi Pujol. Per tant, és una figura molt rellevant. Com se la planteja, la commemoració de l’Any Tarradellas? Una gran part serà una exposició al Palau Robert, a Barcelona, que tindrà una variant que itinerarà arreu del país. Amb això què vull dir? Que la resta de Catalunya també serà present en la commemoració, perquè no tot passi a Barcelona. Es faran taules rodones a diferents ciutats per parlar de què va significar el retorn del president i de la perspectiva que se’n té en l’actualitat. Un altre element que volem destacar és apropar-lo a les noves generacions. Serà una commemoració que tindrà un aire jove, perquè s’hi involucri la gent que precisament coneix menys Josep Tarradellas. Com es va aconseguir que a Espanya l’any 1977, quan encara no fa dos anys que és mort el dictador Franco, s’acceptés un president que venia de la República? La qüestió clau, de la qual moltes vegades no es parla, és que, una vegada Suárez és nomenat president del govern, a l’estiu del 1976, per decisió del rei Joan Carles, troba que s’ha de resoldre la situació de Catalunya com sigui. Ho hem sabut després: tenien enquestes que els espanyols no estaven tan a favor de la monarquia com després s’ha dit. El govern espanyol, l’estiu del 1976, envia un dirigent dels serveis d’intel·ligència –el CESID– a Saint-Martin-le-Beau, el lloc de França on residia Tarradellas, a conèixer-lo. Aquesta trobada és molt important. Per què? Perquè és una operació d’estat, hi ha un govern que busca un encaix i que sap que la resolució d’aquesta demanda d’autonomia de Catalunya serà conflictiva. Aquesta via queda tallada al cap de poc perquè hi ha els partits que estan negociant la Llei de reforma política amb Suárez, i el representant d’aquests partits polítics catalans és Jordi Pujol. La via Tarradellas, a final del 1976, queda tallada, i queda al calaix fins després de les eleccions del juny del 1977. No surt el resultat que esperaven a Madrid: Suárez hauria desitjat que Jordi Pujol i el seu partit guanyessin per negociar amb ells. Pujol acceptava en aquell moment el Consell General de Catalunya, una mena de Mancomunitat, és a dir, sense un estatut, un autogovern més rebaixat. I Suárez no s’entén amb els socialistes de Joan Reventós, el partit que va guanyar a Catalunya. Tarradellas era una persona amb un alt sentit institucional. Però la paradoxa és que quan arriba aquí i el restitueixen, la Generalitat encara és una mena de carcassa buida, no li han transferit competències. És a dir, ve a governar i potser l’home pensa: i què governo jo ara? Jo diria que a aquesta faceta ell ja hi està acostumat. Quan fa l’acord amb Suárez, hi ha un canvi: autonomia de Catalunya a canvi d’un reconeixement de la monarquia: aquest és el pacte implícit. Des de l’any 1954 fins al 1977, que ha estat president a l’exili, Tarradellas ja ha estat governant una cosa que, en certa manera, no existeix. Es representa a si mateix com a president de la Generalitat amb un segell, un tampó, dient: això és la Generalitat, les meves cartes les signo com a president. N’envia alguna a De Gaulle, llavors president de França, i fins i tot i el cap de gabinet de De Gaulle li contesta com a president. Ell ja entén que allò és un reconeixement. Ha entrat en aquest joc i sap com dominar-lo. És una persona ideal en aquest sentit. La manera de fer francesa el va influir? De Gaulle era un model per a Tarradellas? Té el sentit institucional de la República Francesa, que ha begut durant anys, i quan torna el trasllada a Catalunya. Sí que és cert que és un senyor que s’ha format políticament en els anys 30: en aquell moment no volia que les senyores anessin amb pantalons sinó amb faldilles, sempre volia que tothom dugués corbata… Però aquest sentit institucional també era necessari. Volia dir que allò que s’estava muntant amb poques eines, i encara que no tingués poder, amb els funcionaris cedits de la Diputació de Barcelona, s’ho havien de creure. Per tant, era necessària una figura així perquè tota la població, que durant els 40 anys de franquisme no havia tingut aquest sentit institucional, el veiés en algú, i ell era la persona que el representava. Ha dit que, d’alguna manera, el compromís era que Tarradellas reconegués la monarquia. Es va tornar en algun moment monàrquic? Tarradellas, quan s’entrevista amb el rei, li diu directament que ell és republicà. Es reconeixia com un nacionalista català i republicà. Hem de pensar que a començaments del segle XX la paraula nacionalisme no estava mal vista enlloc. Ara té algunes connotacions, sobretot des de la Segona Guerra Mundial, però abans no era així. Suárez és refractari potser a una concessió d’autonomia a Catalunya, i és la figura de Joan Carles, el rei, la que ajuda que tot això rutlli. Per tant, el president sempre li estarà agraït. Joan Carles sap que se li reconeix la monarquia a canvi d’un grau d’autonomia per a Catalunya. Però Tarradellas no és monàrquic, malgrat que al final de la seva vida accepta un marquesat. Li donen un títol que no porta cap mena de diners, honorífic, del qual en la intimitat se n’enriu. Ell mateix deia que era com el marquès de l’Ensaïmada, aquell cantant mallorquí de l’època. Doncs per què el va acceptar? Perquè vol reconèixer a Joan Carles I la feina que troba que ha fet. Pensem que el rei, aleshores, no era simplement simbòlic, sinó que també governava. I el president vol demostrar al seu fill, a la seva família, que tots els patiments que han passat a l’exili han servit per a alguna cosa i que li ho han reconegut. A més, feia poc que havia rebut la Legió d’Honor francesa, el títol que li feia il·lusió de debò. Aleshores, rebutjar-ne un que li oferia la monarquia semblava fer-los un lleig. Potser per això, i per altres motius, la seva figura no té una valoració unànime. Jordi Pujol i ell no van tenir bona relació. Esquerra Republicana, de la qual havia estat secretari general, més aviat el reivindica poc, i segurament continua sense reivindicar-lo gaire a dia d’avui. En canvi, els socialistes, d’alguna manera, són els que acullen la figura de Tarradellas i el converteixen en un referent polític. Per tant, figura controvertida, no? Totes aquestes facetes tenen la seva explicació. El seu retorn és un conflicte generacional. Tarradellas havia estat l’any 1931 secretari del president Macià, que aleshores tenia 72 anys. Ell en tenia 33. Quan és jove, vol fer fora el president Macià i posar-s’hi ell. I quan torna, amb més de 70 anys, són els joves els que el volen fer fora a ell. Pujol, per exemple. Els de 30 o 40 anys diuen: ara és el nostre moment! En canvi ell pensa que va marxar al punt àlgid de la seva carrera, ha passat quatre dècades a l’exili i encara té corda per una estona, es veu com un polític del present. Aquesta és una diferència molt important amb Pujol. Quan el va a trobar a Saint-Martin-le-Beau l’any 1970, el veu com un polític del passat i vol que li expliqui el passat. Tarradellas no vol parlar de la Guerra Civil, vol parlar de la política del present. És un punt de discrepància. Tot i que entre els dos, durant aquests primers anys, també hi ha punts en comú: la relació no és tant de blancs i negres, sinó més aviat de grisos. Es trencarà quan Pujol vol negociar directament amb Suárez i Tarradellas entén que aquesta negociació el pot perjudicar de cara al seu retorn. Pel que fa als altres partits, hi ha una mena d’ús d’uns períodes de la vida de Tarradellas i de descartar-ne uns altres. Esquerra Republicana ha tingut dificultats per fer seu Josep Tarradellas pel marquesat final i la relació amb l’Estat, i també perquè, quan va tornar, tenia una relació tibant amb el partit. Però en realitat, aquest no va desaparèixer a l’exili gràcies a ell, perquè va lligar tots els caps a França per mantenir-lo viu durant la Segona Guerra Mundial i després. Per tant, hi ha una faceta que Esquerra podria reivindicar perfectament. El socialisme tenia una part de col·laboradors, com Romà Planas i altres, que eren fidels col·laboradors de Josep Tarradellas. I a més, durant els anys 80, com que Tarradellas es converteix en una mena d’antítesi de Jordi Pujol, el PSC també el fa servir com un ariet. Tarradellas s’apropa més a aquest segment socialista perquè el seu partit l’ha deixat desemparat. Hem d’entendre tot això. L’Any Tarradellas vol passar per sobre d’aquestes controvèrsies? L’objectiu no és fixar un relat ni explicar com se l’ha de veure, sinó que la ciutadania s’apropi a la figura i en faci la seva lectura, que canviïn d’opinió o no, però des d’una mirada crítica, de coneixement. Sobretot per desfer equívocs, com el d’assimilar Tarradellas amb l’autonomisme. Tarradellas no era un autonomista. Això cal deixar-ho molt clar. No marcava un límit a l’autogovern de Catalunya, sinó que fixava que hem de tenir el màxim autogovern. I diu: jo no soc autonomista, no soc federalista, no soc confederalista, no soc independentista. Bàsicament per què? Perquè creu que cada vegada que li posem un nom, a Madrid es posen nerviosos, que el que hem de fer és aconseguir el màxim de competències possibles, demostrar que les podem gestionar bé i demanar-ne més, sense un horitzó. Quan torna, posa damunt la taula que no està d’acord amb l’estat de les autonomies tal com es munta. És un mal menor que ha d’acceptar perquè Suárez li diu que, si hi ha autonomia per a Catalunya, l’ha d’obrir o la vol obrir als altres territoris. Què vol Tarradellas? Què s’imagina? Un mapa com el que va deixar quan va sortir a l’exili. És a dir, una autonomia per a Catalunya, la més important, una per al País Basc, i prou. I la resta de territoris, amb una descentralització administrativa, però no política. Catalunya és una nació que ve d’una tradició nacional i que, per tant, té dret a autogovernar-se, o vol autogovernar-se, mentre que hi ha poblacions de la resta de l’Estat que no ho volen, simplement no volen tenir menys competències que Catalunya. Això connecta Tarradellas amb el moment actual, perquè ara mateix hi ha veus que diuen que Catalunya hauria de negociar en una relació bilateral amb l’Estat. Vol una relació bilateral amb l’Estat perquè és el record que té dels anys 30. És a dir, el president de la Generalitat parlant directament amb el president del govern d’Espanya.

“Tarradellas imaginava una autonomia per a Catalunya, la més important, i una per al País Basc. I prou”

‘La vida de una mujer’, de Charline Bourgeois-Tacquet

Tastaolletes

El ‘boom’ de l’entrenament de força: salut o risc?

Bancals

LA PREGUNTA

El primer ministre francès hauria de dimitir pels disturbis al país?

Mor una noia de Vic de 19 anys en un accident entre una moto i un camió a Barcelona

Apunyalen un metge del CAP de Torelló

Ripoll impulsa una campanya per fomentar que els veïns se saludin amb un “bon dia”

Accident entre un cotxe i un tractor a Santa Eugènia

L'origen vigatà del bar musical més popular de Palamós

El cap de la Policia Local de Ripoll denuncia l'Ajuntament per no reconèixer-li la categoria d'inspector

“És una malaltia per sempre, tant per als pacients com per als familiars”

Els Mossos investiguen l'apunyalament del metge de Torelló com un episodi de violència de parella

“Em vaig quedar sense força a les cames i no podia caminar”

“La meva vida és un abans i un després de l’Ona”