EN DIRECTE EL 9 TV
EN DIRECTE EL 9 FM

“Cugat em serveix per explicar que la ficció és part de les nostres vides”

Entrevista a Jordi Puntí, escriptor. Publica ‘Confeti’ (Premi Sant Jordi 2023)

Xavier Cugat (Girona, 1900 – Barcelona, 1990) va tenir una vida intensa. Quan era petit, la família va emigrar als Estats Units, on acabaria triomfant en la música i el cinema. Els seus diversos matrimonis, una vida glamourosa i una personalitat exuberant van envoltar el personatge d’una aurèola de mite. Va tornar a Catalunya al final de la seva vida i va viure al que llavors era l’hotel Ritz de Barcelona fins la seva mort.

Quan va començar a interessar-se per ell, tenia present la imatge d’aquest Cugat dels últims anys, que al decaure la seva estrella als Estats Units havia tornat a Catalunya?
En l’origen, sempre m’havia atret la idea d’escriure sobre els catalans que se’n van a fora. Quan canvies la teva realitat quotidiana per una altra tens un punt de descontrol sobre la teva vida però alhora guanyes en novetat, i això et canvia, segur. En el cas dels personatges de l’anterior novel·la, Maletes perdudes, era claríssim. I en el de Xavier Cugat, m’agradava la idea d’algú que va marxar quan tenia 5 anys i va tornar als 78… i parla català! A la seva manera, amb accent anglès… Volia explicar algú que torna, amb aquesta mena d’enyorança que té un punt de falsa perquè se n’havia anat que era un nen.

Va exercir de català als Estats Units?
No, tampoc feia professió. És veritat que tenia sempre algun català al voltant. Els seus germans, per exemple. I també va coincidir amb Enric Madriguera, un altre músic que havia fet gairebé el mateix que ell i no el coneixem. Per què? Potser perquè només es va casar una vegada i es va quedar amb la mateixa dona.

Quan torna Xavier Cugat, ho fa més com a personatge curiós que no pas admirat?
Catalunya és un territori verge per a ell, quan torna. La gent el coneix molt poc. Sí que els últims anys havia fet alguna actuació, però no és la mateixa imatge que als Estats Units, on se’l coneix com a artista. Aquí ja és com a personatge públic que, a més, fa música: que s’ha casat unes quantes vegades, que es passeja en Rolls Royce i amb uns chihuahues… La persona ha quedat enterrada pel personatge. Però a ell el va revifar molt: als Estats Units ja no se li feia cas, havia entrat en decadència: quan els artistes, allà, han d’anar a Las Vegas o Atlantic City és que ja no els volen enlloc més. En canvi, a Catalunya s’adona que tothom li fa la gara-gara, que li proposen coses noves, se sent viu! Ara bé, la imatge li ve de la fama i de les batalletes que explica –que el millora per donar-se més món– i no per la música.

Aquestes batalletes són les que l’atrauen, a vostè, com a escriptor? El Cugat fabulador, en podríem dir?
Totalment. Vaig anar a Nova York a documentar-me amb la idea de fer una novel·la a partir de la vida d’en Cugat que m’havia cregut. Perquè havia llegit la seva autobiografia (Yo, Cugat) on parlava de coses que trobava molt literàries. I que volia explicar a la meva manera. Abans d’escriure, sempre vull tenir clar no només què explico sinó com. Em plantejava si el narrador havia de ser en Cugat mateix, en primera persona, o si havien de ser les seves cinc dones (encara que amb la primera, Rita Montaner, no s’hi va arribar a casar). I furgant, m’adono que molt del que explicava era mentida!

Com que l’inici de la seva carrera va ser per l’empenta del gran tenor Enrico Caruso, per exemple.
Començant per això. I agafo la revista La Nova Catalunya, que publicaven els catalans de La Havana. Trobo referències a en Cugat i al seu pare, però cap del primer casament. Això em fa dubtar, i hi ha un moment que m’adono que la vida d’en Cugat, en realitat, m’ha de servir per explicar que la ficció forma part de les nostres vides més del que ens pensem. Que l’instint per imaginar, per inventar (a benefici propi, per fer mal a un altre o senzillament, per distorsionar la realitat) és molt evident. Somnis o il·lusions, què esperes d’una cosa quan la comences… tot el món que neix de la nostra ment, que forma part de la vida i que no hi pensem. En Cugat és un bon exemple per entendre com vivim tots.

Al final, no ho explica ni en Cugat mateix ni les seves dones, sinó un personatge de ficció, un cronista de concerts que s’hi fa amic. Per què fa aquesta opció?
Buscava informació sobre el seu primer concert, que ell deia que havia tingut molt males crítiques i per això havia deixat la música clàssica. Començo a llegir i veig que la veu del periodista, del cronista de l’època, pot ser molt seductora per explicar aquest contrast entre la informació pura i la que Cugat necessita modelar. Un bon demiürg.

I en surt un amic que a vegades li fa de mirall, que l’acompanyarà tota la vida i fins i tot el sobreviurà.
Em va seduir el personatge, vaig pensar que havia de tenir una vida pròpia i aquí és on entrava la ficció. L’esperit de novel·lista. D’on ve, què ha fet, com es coneixen, com és que continua al seu costat. És atractiu i divertit escriure sobre una figura pública però a mi m’atrau encara molt més poder inventar un personatge.

És això el que fa volar aquesta obra més enllà d’una biografia novel·lada com tantes d’altres?
Jo en dic una antibiografia per això. Al final, resulta l’intent de fer una biografia que és falsa! De fet totes les biografies acaben tenint un punt de ficció, és inevitable. Tant si és un mateix qui l’escriu, o si és algú que ho fa des de la distància.

Cugat va tenir un bon punt de partida: havia nascut amb el segle, l’1 de gener de 1900, i ho va convertir en un fet significatiu.
Un molt bon argument per entendre com ell mateix se sentia predestinat. Quanta gent havia nascut en aquella mateixa data, i tenia la voluntat de traspassar, de ser reconegut. Juga amb la idea de la immortalitat, que viurà un segle: si creus que saps el dia que et moriràs, no tens l’angoixa de la mort.

Cugat era personatge. Però tenia talent. Per a la música i per al dibuix, dues habilitats que combinarà de la manera que li vagi més bé ja des del mateix vaixell que el portava cap a Amèrica.
Per això m’agradava. La imatge que teníem d’ell a l’arribar ja era fixada, la d’un personatge fet. I es coneix molt poc la seva faceta de músic innovador, la seva idea que, fins i tot amb esquemes de música clàssica, es podia construir una gran música popular per a la gran classe mitjana. I a través dels hotels. Als Estats Units ho tenen més clar, quan parlen d’en Cugat: haver introduït les orquestres d’hotels, els ritmes llatins, ni que fossin retocats.. I una de les grans virtuts d’en Cugat és ser el seu primer publicista: haver estat dels primers a entendre que cal posar anuncis a la premsa per promocionar-se. I que si ha guanyat diners s’ha de saber, i la gent pensarà que és perquè és bo. Avui seria gairebé el contrari perquè la qualitat i l’èxit popular no sempre van lligats, però en aquell moment encara hi anaven. Cugat sap dur l’aigua cap al seu molí: el que fa sempre és el que toca fer.

Volia ser ric, segur. Admirat, també. I feliç?
Ser admirat era ser feliç. Què és ser feliç? Si fa la pregunta a deu persones, obtindrà deu respostes diferents. Per a ell, la felicitat és tocar amb molta gent al davant, amb una orquestra que respongui… i que li reconeguin la feina que fa. Cosa que va molt lligada a fer pel·lícules també. Jo ho identifico molt amb el moment en què Cugat es posa perruca. O peluquín. Se la posa i ja no se la treu mai més: aquell dia és quan el personatge ha guanyat a la persona. El que veuen a les pantalles de cinema és el que han de veure a fora. I la vida d’hotel que fa també li dona això: aquell que has vist a la pantalla tocant el violí amb Rita Hayworth, doncs soc jo!

De la perruca, per cert, no se n’amagava gens…
Al contrari. Gairebé vol dir que ara tots els calbs haurien de portar-ne, com ell.

El confeti del títol és la festa, l’alegria. Però l’endemà te’l trobes a tot arreu i l’has d’escombrar… metafòricament.
Sí, però ell l’escombrava? O en tirava més cada dia? Jo m’imagino en Cugat, a vegades, com algú que no sabia estar sol. Casar-se volia dir tenir algú que estava pendent de tu… i la diferència d’edat amb les seves dones comportava un punt de Pigmalió, d’ensenyar-les. I de dominació també! Amb els músics igual: l’orquestra d’en Xavier Cugat sempre s’està movent. Passen una temporada amb ell i es busquen la vida. Per a mexicans, porto-riquenys i cubans és una porta d’entrada als Estats Units. Aquest tràfec constant és una forma de no estar sol.

Va estar a un pas de deixar l’aventura americana. Un moment en la joventut que torna breument a Catalunya.
Ve d’allà amb sensació de fracàs, de no haver aconseguit ser un gran concertista clàssic. Passa per Berlín i arriba aquí. El seu pare li ha organitzat concerts a Palamós, a Roses, a Figueres, a la Bisbal… a la premsa veus que parlen d’“el gran violinista Xavier Cugat que ens visita”. Té només 23 anys i veu que a casa totes li ponen. I potser pensa que sí, que s’ha de quedar. Per cert, és en aquell moment que sent sardanes, que no n’havia sentit mai. Però ve el seu germà, que ja era als Estats Units, i li fa veure que ha de tornar. Que la família havia invertit molt en ell perquè pogués ser músic i no podia abandonar-ho alegrement.

Ell també necessita “aquell Cafarnaüm modern”, tal com diu vostè, que era Nova York.
Cugat té la llavor d’aquell brogit constant. I més en aquells anys, que se sortia de la Llei Seca. El germà li diu a Xavier Cugat que no es pot perdre la gran festa.

Cugat va viure des d’allà grans esdeveniments del segle. Com la Guerra Civil, en què va semblar decantar-se més cap a la República?
La seva posició política sempre és interessada. Busca el benefici personal, però sap on és. I si és l’aniversari de la República i li demanen un concert al Waldorf Astoria, el fa. I toquen l’himne de Riego. Per la Guerra Civil, té els pares a la Bisbal i fan tot el que poden per treure’ls i portar-los a Amèrica. Llavors ja fa concerts en què toquen música dels dos bàndols, per dir-ho així. Cugat potser ja s’ensuma com acabarà tot, i neda i guarda la roba. En canvi, com que se sent molt més americà que espanyol, quan arriba la Segona Guerra Mundial i li demanen que faci música per als soldats desplaçats a Europa, s’hi aboca sense cap problema. I em va fer molta gràcia que quan torna l’any 1962, un periodista li pregunta com és que ha vingut a tocar. Ell ho interpreta en clau política i, com que fa poc els Estats Units han fet un gran préstec a Franco, contesta: “Vinc a recuperar els dòlars que us he donat”. És aquesta cosa que té… de murri!

Descriu un moment vital de Cugat que podria ser de tots nosaltres: just al mig de la vida, hi ha un dia que comença la davallada. Un mateix no ho sap en aquell instant, però és inexorable.
Per a mi és el moment en què el narrador pren el control de la història. Quan el cronista diu: soc viu encara, l’he sobreviscut i ara mano jo. Soc jo que explicaré la meva relació amb en Cugat. Per a algú que encara és viu, és com atractiu què va passar: quin va ser el dia exacte del mig de la vida?

La relació amb les dones, els divorcis i matrimoni, va ser una imatge de Xavier Cugat. Les va estimar?
Li costava de separar la seva vida íntima de la vida pública. Per a ell anava tot lligat i les seves dones no ho veien així, és clar. I aquí és on es produïa el conflicte. Elles volien tenir fills, o una vida privada… o descansar! Per a ell, descansar era utilitzar viatges per fer una promoció d’actuacions. Penso que se les estimava: a Carmen Castillo, la primera, segur, i a Abbe Lane, amb qui va estar molts anys, també. A la seva manera, les estimava. Si ho haguéssim preguntat a elles, no hauríem tingut la mateixa resposta.

Fa deu anys que va posar fil a l’agulla per aquest projecte. No ha tingut mai pressa per publicar…
S’ajunten dues coses. D’una banda, que sempre he pensat que cada llibre té el seu temps, i necessita una pausa per veure què estàs fent. Però a vegades penso que aquesta novel·la és una supervivent. Entremig, hi ha hagut la malaltia i mort dels pares, un accident en què em vaig trencar una vèrtebra… hauria pogut deixar-la en qualsevol moment. Dels deu anys, n’hi ha cinc que són d’ara caic ara m’aixeco. Fins que vaig poder tenir el ritme necessari de poder escriure cada dia, que és essencial. Els últims anys han estat definitius, i al final no volia parar. Presentar-me al Sant Jordi –jo no m’havia presentat mai a cap premi– va ser una manera d’acabar-la.

LA PREGUNTA

Qui guanyarà l’Eurocopa de futbol?

En aquesta enquesta han votat 178 persones.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't