“Des del segle XII sempre hi ha qui ha vetllat per l’arxiu, fins i tot en períodes de guerres”

El passat dia 31 de març, el bisbe de Vic, Romà Casanova, va signar el nomenament de Rafel Ginebra Molins (Vic, 1965) com a director de l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic. El càrrec estava vacant des de la mort, feia gairebé dos anys, del seu anterior director, Miquel S. Gros. Deixeble d’ell, coneix com gairebé ningú més tot allò que es pot saber d’aquest fons documental únic a Catalunya. L’Arxiu Episcopal conserva documents des del segle VIII i algunes sèries completes, com les de notaria, des del segle XIII. La seva és una llarga relació amb l’Arxiu Episcopal fins arribar a ser-ne director. Com va començar?Vaig començar a venir com a usuari la tardor de 1986, o sigui que aviat farà 40 anys. I com molts usuaris, per fer una recerca genealògica familiar. Al cap d’uns mesos, per indicació de mossèn Gros i d’Ignàsia Font, vaig començar a ajudar en algunes tasques. De seguida m’hi vaig trobar còmode, tant que vaig deixar altres estudis que havia començat i vaig començar els d’història. Ha parlat d’Ignàsia Font, un personatge una mica oblidat però fonamental per als arxius de Vic.Ella mai no va voler cap protagonisme, però tant l’Arxiu Municipal com l’Arxiu Episcopal li deuen molt. Mossèn Gros era un savi i se centrava en els investigadors més avançats, però ella portava el funcionament quotidià. Sense oblidar Ramon Ordeig, historiador, que quan vaig arribar jo també hi era. Què representa estar ara al capdavant de la institució a la qual ha dedicat bona part de la seva vida?Per una part, potser era l’evolució natural, encara que podia haver-hi altres opcions. Tenia una certa recança, també, perquè feia falta percebre la implicació de la institució, del Bisbat. S’és conscient, tant des de la cúria diocesana com des de l’àrea de patrimoni cultural, que hi ha feina per fer, coses que han d’evolucionar. No es pot fer tota la feina des d’aquí dins, cal una implicació per ampliar la dinàmica dels darrers anys de mossèn Gros. És una responsabilitat, però no podia dir que no. Entre aquestes hi ha la digitalització dels fons, potser un dels grans reptes actuals?Una de les prioritàries que havíem engegat i que continuarem és la digitalització de documents. És un avantatge per als usuaris, que poden fer les consultes des de qualsevol lloc, un avantatge per a la preservació dels documents perquè en redueix la manipulació i també per als mateixos arxivers, perquè podem deixar de fer tasques més mecàniques –servir la documentació per a les consultes i tornar-la a guardar– i centrar-nos en les de més valor afegit. I pel que fa a l’estudi d’aquesta documentació?Per la part d’arxius, s’ha de completar la descripció d’alguns fons que estan encara una mica coixos i aprofundir en la descripció d’altres fons. Per exemple, sèries de pergamins que se sap què hi ha però que no estan descrits i individualitzats un per un. I actuar en la part de biblioteca, perquè pot semblar que som només arxiu però la biblioteca és molt rellevant. La part antiga està ben descrita però a la menys antiga, dels segles XVIII i XIX, hi tenim encara fons per tractar. I vinculat a aquesta part hi ha el fons d’art, que van anar definint sobretot Josep Gudiol i Eduard Junyent i que no ha estat tractat. És una part molt vinculada al Museu Episcopal, amb qui podem establir sinergies. A vegades hi ha estudiosos de peces del MEV que van a buscar documentació a Barcelona quan segurament la tenim aquí. Quina part hi ha digitalitzada actualment?Ara tenim unes 700.000 pàgines. El criteri ha estat mig històric i mig pragmàtic, és a dir, per una part érem conscients que havíem de donar prioritat a les sèries més essencials com les visites pastorals dels bisbes o les acte del capítol de la catedral. Son les sèries nuclears de les institucions que han generat els fons de l’arxiu. Però també la d’arxius parroquials, que és la que té més nivell de consultes. Aquí hem tingut en compte la distribució del bisbat i ser una mica equitatius. Ara tenim unes 700.000 pàgines. El criteri ha estat mig històric i mig pragmàtic, és a dir, per una part érem conscients que havíem de donar prioritat a les sèries més essencials com les visites pastorals dels bisbes o les actes del capítol de la catedral. Són les sèries nuclears de les institucions que han generat els fons de l’arxiu. Però també la d’arxius parroquials, que és la que té més nivell de consultes. Aquí hem tingut en compte la distribució del bisbat i ser una mica equitatius. Quan parla de descripció, significa que encara no es coneix al detall tot el que hi ha a l’Arxiu Episcopal?Sempre hi ha molt per fer, en un arxiu. Dels documents més antics, els tenim tots publicats fins a l’any 1100. Del segle següent, en tenim registres però no les descripcions senceres. Del XIII, en què comença la Cúria Fumada [arxius de la notaria de Vic], sabem els volums que hi ha però no tenim controlat el contingut de cada volum. Si anem als arxius de la vegueria de Vic, els processos criminals sí que els tenim tots controlats. Dels processos civils, els tenim organitzats, ordenats per anys, però no sabem quins hi ha cada any i quines persones intervenen. En tots els arxius passa això, no n’hi deu haver cap al món que digui que ho té tot descrit al màxim nivell possible. Es tracta de millorar les descripcions per fer més eficient el funcionament i permetre que la gent sàpiga que les coses existeixen. Si no ho tens descrit és gairebé com si no existís. Des del punt de vista material, d’equipament o de condicions tècniques, també hi ha necessitats?Quant a infraestructures sempre estem condicionats per l’espai de què disposem, és evident que no podem posar arxius compactes perquè ensorraríem el claustre. Tècnicament, just ara ens acaba d’arribar un escàner modern que ens ajudarà a empènyer la digitalització. Pel que fa a clima, portem 25 anys de seguiment de les condicions ambientals, tenim mig milió de lectures de cada aparell de què disposem. Tenim suport econòmic per a la digitalització del Ministeri de Cultura i de la Generalitat, a més d’algun donatiu particular de persones a les quals els interessa algun fons concret i ens ajuden. La biblioteca deia que ha estat menys estudiada que l’arxiu. Quins llibres s’hi conserven?És una biblioteca històrica, amb fons històric. Tenim volums incunables i el que podríem dir que és una selecció de la cultura europea i occidental fins al segle XX. La part de col·lecció local és la que s’ha anat mantenint, a l’hemeroteca també hi tenim col·leccions úniques, des del segle XIX es va assumir aquesta tasca. A banda d’aquestes, la política de col·leccions s’ha basat en la història local i publicacions periòdiques relacionades amb la documentació que tenim. La preservació d’arxius parroquials està garantida? Han anat ingressant els que podien córrer més perill?Sí. Els últims anys, els que quedaven a les parròquies han anat venint cap aquí si no se’n podia garantir la conservació. I aquí els digitalitzem. Allò que fa especial aquest arxiu és la seva continuïtat històrica. Han passat guerres i tota mena de malvestats i sempre s’ha conservat. Què ho explica?Des del segle XII sempre hi ha hagut gent que ho ha vetllat, està documentat que en períodes conflictius ho empaquetaven i s’ho enduien. En èpoques de guerra, per exemple, ho portaven en alguna casa de pagès. Si s’ha conservat és perquè hi havia gent que hi donava valor, que sabia de la seva importància. I s’establien procediments per preservar-ho. No pensant en els historiadors del futur, sinó per necessitat. El que es va perdre l’any 1936 és, precisament, perquè no era aquí. Segur que hi hagut un factor de sort, però en bona part ha estat també per la gestió de les persones. Els arxius osonencs en xifres ■ 42Arxius que hi ha a Osona. El grup més important són els 32 de la Xarxa d’Arxius Municipals de la Diputació de Barcelona. També hi ha els més rellevants des del punt de vista històric, com l’Arxiu Episcopal o l’Arxiu Municipal de Vic, i també els de Torelló, Manlleu i Centelles, a més de l’Arxiu Comarcal d’Osona. I d’altres institucions com els jutjats, la UVic-UCC o el Consorci Hospitalari. I alguns d’específics amb documentació molt interessant, com l’Arxiu Claret. Se n’ocupen 20 persones, entre arxivers, documentalistes i administratius. ■ 22.924Documents fets sobre pell animal preparada. La major part d’aquests són els més antics, i estan escrits en llatí. ■ 1.095.778Documents analògics que ja es troben ara en suport digital. Els usuaris no necessiten anar directament als arxius per consultar-los. ■ 18.942Metres lineals custodiats. La documentació dels arxius osonencs, posada en fila, ocuparia prop de 19 quilòmetres. ■ 5.987Usuaris dels arxius osonencs durant l’any 2025. Això inclou tant els que van fer-hi consultes presencials com els que van fer-ho en línia. ■ 49Visites escolars guiades que es van fer durant l’any 2025. A banda d’aquestes, també es van dur a terme 29 activitats més de difusió entre el públic.

“Des del segle XII sempre hi ha qui ha vetllat per l’arxiu, fins i tot en períodes de guerres”

Centelles, fidel a la ratafia

Estrena amb nota de la Fira de Sau

Hannah Arend, més enllà del bé i el mal?

Bruna Anfruns, ‘country’ en català

LA PREGUNTA

Comparteix la decisió dels docents de rebutjar el preacord i tornar a les vagues?

“En mitja hora em van donar cita. Va ser com un somni”

Els Mossos investiguen la mort d’un excursionista a les Agudes, dins el parc natural del Montseny

Oda a la bardissa, la planta que dona nom al projecte a les Berengueres d'Oló

Obre la guingueta de la Pista de Vic, deu anys després de quan es va concebre

Ripoll avisa de les restriccions de mobilitat que comportarà el pas del Tour

Malmeten de nit el camí de vianants de l'entrada de l'Esquirol

Detingut a Taradell per transportar mig miler de plantes de marihuana

“Se’m considera més vell del que jo em sento”

La C-17, tallada tres quarts d'hora a Gurb, en sentit nord, en una nova protesta dels treballadors de Pascual

“M’he trobat còmode a l’alcaldia, comptant amb tots els regidors”