El seu treball sobre la Guerra Civil ve de lluny. Què té aquest llibre de diferent dels programes que li hem vist a la televisió?
Aquest llibre és recull d’històries de la Guerra Civil; d’històries humanes. Són històries que he conegut a través de bàsicament tres projectes que he fet relacionats amb la guerra. Un és un llibre que vaig fer fa 15 anys que es diu Cartes des del front; un altre és el programa Trinxeres, on tres amics vam recórrer caminant l’últim front de la Guerra Civil a Catalunya –fa 10 anys– i Quanta Guerra! Hi surten històries que he conegut en altres projectes que em porten a altres històries i que es barregen en aquest llibre.
Vostè explica, com diu el títol, que són històries silenciades. Què vol dir?
Hi ha gent que moltes vegades ens diu a l’equip que fem el Quanta guerra! que si som especialistes en la Guerra Civil i jo sempre dic que no som especialistes en res. Nosaltres som periodistes i ens servim dels historiadors i de la feina dels arxivers per documentar i a partir d’aquí poder explicar aquestes històries. Hi ha una necessitat col·lectiva per posar fi a aquest trauma que va ser la Guerra Civil; un trauma provocat bàsicament pel silenci. És el silenci de moltes persones enterrades als camps de batalla, de persones que hi van morir, i milers d’històries enterrades en els calaixos de moltes cases per una guerra que durant molts anys ningú va gosar mirar. Sigui per la por a la repressió, per protegir les generacions següents del dolor o per vergonya.
Quines històries ha conegut?
Al llibre, una de les històries que s’expliquen és la del Sisquet Comavella, que vam conèixer fent Trinxeres. Vam anar a casa seva a Baldomar, a la Noguera, i el primer que em va dir quan vam entrar a la casa era que tenia 100 anys i encara recordava l’olor de carn cremada. Ell va arribar a Belchite amb la seva unitat militar després de la batalla, on els van obligar a cremar els cossos putrefactes que hi havia. En Sisquet m’explicava amb llàgrimes als ulls que hi havia parts del cos que no es cremaven, com les extremitats, les mans i els peus, que costaven molt, i que les havien hagut de recollir i tornar a posar a la pila del foc. Això que ell havia tingut en silenci tota la vida, ens ho va explicar. Un altre exemple de silenci és la història de l’Enric Cluselles Albertí, que se’n va anar amb Pere Calders a la guerra a fer de cartògraf. L’Enric Cluselles és l’avi matern de la meva companya, la Joana. Vaig estar sempre demanant-li si m’explicaria el que va viure durant la guerra. Sempre em deia que sí, però mai va trobar el moment de fer-ho. Quan va morir les seves filles van trobar unes cartes i van poder reconstruir la història. Aquest cas exemplifica molt bé el silenci de què parlo.
Al llibre hi ha 19 capítols.
Són 19 capítols, però són moltes històries, perquè hi ha capítols on les històries s’entrellacen. Parlo, per exemple, a través del cas d’un carter de guerra que portava les cartes a primera línia de front. Això m’ajuda a explicar com el correu era una arma de guerra, que no era destructiva, sinó d’esperança. Era, probablement, l’arma més determinant. D’això se’n van adonar a la Primera Guerra Mundial, on milers i milers de soldats morien a les trinxeres. Si no tenien notícies de casa, de les persones que estimaven, perdien la moral i deixaven de lluitar. No tenien el motiu per continuar lluitant en condicions tan dures i es van adonar que era bàsic que el correu funcionés. Això es va aplicar després a la Guerra Civil i a la Segona Guerra Mundial. Les històries també em porten a reflexions, a experiències viscudes, a interioritats del Quanta guerra!, i també em porten a altres històries. En tinc moltes que encara no han sortit al programa i material per anar omplint pàgines i pàgines. No acabaria mai, però anar-les publicant, de tant en tant, ens permet mantenir presents aquest silencis. Hi ha centenars i milers d’històries malauradament relacionades amb la guerra.
Han passat tres, quatre i, fins i tot, cinc generacions entre els que van viure la guerra i nosaltres. No creu que ha passat prou temps perquè aquests silencis es trenquin?
De fet, ha passat el temps suficient perquè, quan el dolor ja s’ha esmorteït una mica, arribem els nets i ens preguntem què és el que va passar a la guerra amb els nostres avis. Els pares no en sabien res, perquè els avis van callar. Som els nets, generacionalment, que tenim aquesta necessitat de recuperar aquests silencis. Però anem tard perquè ja no hi ha supervivents i les generacions que venen darrere pràcticament no saben res de la guerra perquè no l’han estudiat prou. I això és el preu de 40 anys de dictadura, d’una transició tutelada pel franquisme i amb l’amenaça d’un cop d’estat constant. Ens trobem en un moment històric amb una doble necessitat: una necessitat generacional dels nets que volem saber què van viure els nostres avis, i una altra necessitat que és la de desanestesiar-nos d’aquesta desmemòria que hi ha.
Quin denominador comú hi ha entre aquestes famílies que destapen l’ampolla i es plantegen saber més sobre els seus avantpassats?
La memòria és una cosa molt curiosa, perquè ningú té la obligació de fer-la. La memòria és una necessitat i una voluntat que hi ha qui la té, i hi ha qui la té i no vol fer memòria. Els que volen fer memòria tenen la possibilitat de fer-ho. Hi ha molta documentació perduda, però els arxius són públics: es pot demanar informació i consultar-la. És complicat, perquè s’ha de saber fer una cerca i perquè la documentació és una mena de puzle en què s’han d’anar lligant coses. Però el denominador comú és la necessitat de fer memòria. Hi ha qui havia tingut la conversa amb l’avi i té una mica d’informació per començar a cercar, o hi ha qui té alguna carta que li dona algunes pistes.
Algun cop li hem sentit dir que hi ha gent l’atura pel carrer per demanar-li que investigui les històries dels seus pares o els seus avis. Què els respon?
Jo crec que aquí hi ha el valor de la feina que hem fet. En comptes de dir-me “que xulo que és el programa”, la gent que em para pel carrer i m’explica la història del seu avi o la seva àvia, el que sap i em demana com els puc ajudar a completar-la. Tinc piles de cartes que m’han arribat a l’ordinador de la feina i altres d’escrites a mà de gent gran. És una allau descomunal. No en tinc la responsabilitat ni la vull tenir, però intento ajudar en el que puc.
Com és que vostè va començar a treballar la memòria històrica?
Jo no he tingut una història vinculada a la guerra directament, de batalla. Sí que els meus avis van viure la guerra i la postguerra, però ja eren grans per anar al front. De fet, jo pràcticament ni els vaig conèixer, ni el patern ni el matern. Vaig començar a treballar en això per una proposta editorial, que va ser el llibre Cartes des del front, on em van proposar reconstruir històries a través d’uns feixos de cartes. Era un projecte interessant, m’hi vaig posar i em va atrapar.
S’està fent prou per recuperar la memòria històrica?
Les lleis han vingut bastant tard i han estat impulsades per diferents governs, principalment progressistes. Permeten la recerca de desapareguts, tenir pressupost per obrir fosses comunes o dignificar les víctimes. Si dotes tot això de pressupost, té sentit, però en alguns casos hem vist que, segons quin govern hi hagi, desactiven el pressupost i les lleis queden com si no funcionessin. En altres casos, com a les Illes Balears amb el govern de PP i Vox, el que han fet és derogar la llei sense cap mirament.Diria que aquesta onada reaccionària que vivim pot arribar a posar en dubte tota la feina que s’ha fet en matèria de memòria històrica?
Hi ha hagut una necessitat que ha coincidit amb l’aprovació de lleis de memòria històrica i ara hi ha un auge de l’extrema dreta i una banalització del franquisme, producte, en bona part, del desconeixement. Amb la Guerra Civil, res ha estat innocent. D’entrada el seu nom: Guerra Civil. Perquè no parlem de la guerra o la guerra d’Espanya? Parlar de la Guerra Civil és intencionat, perquè marca una societat confrontada. Per què es parla de bàndols, en comptes de parlar de la república com a govern legítim? Per què no es parla de cop d’estat, en comptes d’alzamiento nacional? Aquest relat ha anat calant i ha provocat aquest desconeixement del que realment va passar.
Li preocupa que a les noves generacions, als més joves, no els importi la memòria?
Només puc donar alguns arguments. Un de personal, és que quan vaig a fer alguna xerrada en algun institut hi explico històries i noto un silenci dels alumnes bastant impactant. Els professors diuen que, si estan en silenci amb aquesta atenció, és que els ha arribat. Per altra banda, quan mirem les audiències del Quanta guerra! disseccionades per franges d’edat, l’audiència dels 16 als 24 anys l’última temporada rondava el 30%. Per tant, és un argument per dir que els interessa. Sí que veig que hi ha un desconeixement claríssim del que va ser la guerra i el que va ser el franquisme i és un desconeixement perquè no hi ha res innocent en el relat que han volgut construir de la guerra. Tinc la sensació que això ens posa en perill col·lectivament perquè hi ha un auge del feixisme per molts motius, i un d’ells és el desconeixement. Crec que furgar en el que va passar i desenvolupar l’esperit crític és el més revolucionari ara.
