El camí de les Oques fins al cim

Any 2006. Un trio de reggae que es diu No T’hi Matis edita un EP amb un segell impulsat per l’activista musical osonenc Manel Manzano. El disc es diu Quan no hi ha i els tres membres de la banda són Arnau Povedano, Toni Vila i Josep Montero. Montero, per cert, no canta sinó que toca la bateria. Estiu de 2007. Jazz Cava de Vic. Toca una banda amb un nom que ni recordo amb una formació de luxe: Ramon Ferrer (Duble Buble) i Xevi Arumí (regidor de Joventut de l’Ajuntament de Vic) a les guitarres, Sergi Gutiérrez (Pàrking) al baix, jo mateix a la veu (aquí el tema de formació de luxe no s’hi escauria) i a la bateria... doncs sí, Josep Montero. Un xicot aleshores tímid i introvertit però que evidentment ja apuntava maneres. Poc després No T’hi Matis es desintegra i Montero va començar a remenar la guitarra i a fer bolos cantant les seves pròpies cançons –ja amb el seu timbre agut característic– i es va batejar com a Josep Montero de les Oques Grasses. Això de les Oques li venia d’una conya amb un company de feina, ja que aleshores feia d’electricista. Ben aviat va fitxar Arnau Tordera (Obeses) i junts, en format de duet, van començar a tocar a tort i a dret. Van fer la primera entrevista a televisió (al Bon cop de rock d’EL 9 TV) i com que la cosa funcionava el següent pas va ser muntar una banda. Tordera va fer un pas al costat i Montero va fitxar algunes patums de conservatori de la música osonenca. Guillem Realp, Joan Borràs i Arnau Altimir van ser els primers i de seguida s’hi va afegir el tàndem Miquel Rojo i Josep Valldeneu a la trompeta i el saxo, uns monstres. L’última incorporació va ser Miquel Biarnés al trombó, l’únic membre no osonenc. I amb banda van començar a fer bolos com xurros. Tocaven, tocaven i triomfaven arreu fent el que ells mateixos anomenaven “reggae a la cassola”. Van venir els primers discos, més bolos i per tot el país, més repercussió... i de mica en mica es va anar omplint la pica. I tot com qui no vol la cosa. Sense –aparentment– matar-s’hi. Sense premeditar-ho. I un bon dia, quan la majoria de bandes competien per veure qui feia més bolos, les Oques van decidir deixar d’apostar per la quantitat i anar a la qualitat. Podrien fer 100 bolos a l’any però van optar per fer-ne una dotzena i prou. Pocs però amb un muntatge espectacular i una posada en escena súper professional que no tenia res a envejar a les produccions d’artistes internacionals. I van venir nous discos, van aparcar el reggae a la cassola per passar a cuinar pop contemporani amb pinzellades d’urbana, mestissatge i electrònica, van rebentar el Palau Sant Jordi i finalment arriba la bestiesa d’omplir quatre estadis olímpics. El mateix Lluís Companys que dona nom al recinte n’estaria orgullós. La putada és que aquest cim l’assoleixen perquè pleguen. Perquè la llengua, el país, el planter musical d’Osona i el món sencer necessita referents com Oques Grasses. Gent senzilla com nosaltres que un bon dia, sense saber com, van fer el cim. Llarga vida!

El camí de les Oques fins al cim

Oques, graciès!

El Cabró Rock més multitudinari

Oques Grasses desferma l’eufòria al Cabró Rock en l’últim concert a Osona

El ‘Torn de tarda’ ha viscut en directe l’arrencada del sisè Cabró Rock de Vic

LA PREGUNTA

Quina valoració fa la de la visita del papa?

Bon Preu dona per resolta la incidència que ha provocat faltes de producte en alguns supermercats

Es constitueix la societat Làctics Tarradellas

El sisè Cabró Rock, a punt per l’adeu d’Oques Grasses a casa

“Les ganes hi són. Hi va tanta gent com la que s’ha quedat fora”

Oques Grasses desferma l'eufòria al Cabró Rock en l'últim concert a Osona

Denuncien un conductor novell per circular begut i a 196 quilòmetres per hora a la C-17

Pilarin Bayés, al papa: "Gràcies per parlar en català"

Famílies de Manlleu obren camí amb dos grups singulars el curs que ve

Li cremen el cotxe de matinada al mig del carrer a Aiguafreda

Cremen dos cotxes a Sant Hipòlit diumenge a la matinada