“El català és una llengua molt ‘sexy’ per fer cançons”

“M’agradaria poder dir que a mi, personalment, fer cançons em fa l’existència més comprensible i manejable, però si he de ser-vos sincer, he d’admetre que me la fa més inintel·lible i confusa.” I malgrat això, Quimi Portet, després d’haver celebrat els 25 anys de la seva carrera en solitari sobre els escenaris, ha decidit recollir totes les lletres de les cançons en un llibre. No és gaire habitual, fer un recull com aquest. Vol dir que les lletres tenen entitat sense la música?Vaig tenir un moment d’optimisme. Totes juntes, penso que són un material ben decent i és una altra aproximació que s’hi pot fer. Llegir-les sense la música dona una visió especial de les cançons. És un conjunt ben peculiar, dins de les cançons de música popular en català. Com a mínim, amb lletres curioses. Hi ha les lletres de les cançons i altres textos nous. El cos de la seva obra es divideix en tres parts, i per a cada una hi ha fet una introducció.La veritat és que em vaig animar molt fent aquests textos. M’han permès de fer com una microbiografia. Són vivències evocades, recordar els músics de les bandes, la gent que hi ha col·laborat… sense proposar-t’ho fas una mena de petit memorialisme. Ha hagut de revisar tota la discografia, com s’ha vist a vostè mateix?Jo no havia escoltat mai els discos, els faig i me n’oblido, ja els escolto molt mentre els faig. El llibre m’ha obligat a escoltar-los i m’ha fet certa gràcia, des del primer són més de 35 anys. Diu que hi ha lletres que quedaven amagades per la música i aquí prenen més relleu, i d’altres que, despullades del so, són “pelleringues sintàctiques desnerides”, que em sembla una expressió meravellosa.En el primer disc del 1987, Persones estranyes, estic més tendre. Però a partir del 1997, amb l’Hoquei sobre pedres, hi ha una mínima consistència, mínimament literària, en els textos, que molts d’ells s’aguanten bé sense la música. A veure… jo tendeixo a l’optimisme i soc l’autor! I sí que és veritat que hi ha textos que la música els acaba tapant. Jo soc músic, m’agrada estar a l’estudi, poso moltes capes de guitarres i a vegades la música acaba ofuscant la lletra, no tens ni temps de sentir-la. Al llibre, sobre el paper, és la prova del cotó. Un dels avantatges de la música popular és que és un gènere menor i tot s’hi val. No hi ha cap acadèmia. Ningú no t’obliga a fer cap obra literària ni tampoc a fer només ye-yé. Tens molta més llibertat que en altres gèneres. Primer sempre ve la música quan fa una cançó? Diu que això de fer lletres és “un dany col·lateral”.En el meu cas sí, primer és la música. Això ho deia també referint-me a quan comences, quan tens 16 anys. Tu, el que vols, és tocar. O tocar i cantar, perquè no ho oblides pas, que vols cantar. I les lletres apareixen com una necessitat per ser un conjunt de música. Algú ha d’escriure les lletres, i a mi de seguida em va atraure, perquè sempre m’havia agradat d’escriure. Al col·legi ja era d’aquells repel·lents que sempre els sortien bé les redaccions. I en la música, a més de tocar la guitarra, vaig veure que m’anava bé. Una cançó són textos curts, i jo soc sintètic, tendeixo a la claredat. Sempre que m’encarreguen que escrigui una cosa no passo d’un foli perquè al segon ja m’atabalo. Si una cosa ha d’ocupar més, ja no sé si la vull dir. Més aviat, costa de trobar un bon lletrista als grups!És el que falta, sempre. De guitarristes, bateristes i altra gent que ens agrada fer escandalera se’n troben. Fins i tot de cantants. Ara, trobar algú que pugui compondre una cançó i fer una lletra, ja costa més. Ja vaig intuir que en això tenia un futur… A Los Burros i a Los Rápidos i El Último de la Fila, amb lletres amb en Manolo.Lletres a quatre mans, i cançons amb lletres seves o meves.. i en la meva carrera en solitari sí que estat jo sol fent-les. I ho disfruto molt. Però diu que li costa cada vegada més. Per què?Òbviament. Històricament, la música popular ha estat una cosa de joves, d’aplec i de buscar parella. Potser és una mica contra natura, que de grans continuem fent-ho, però el guió del món d’avui ens hi ha portat. I quan et vas fent gran sempre trobes altres temes, i sempre hi ha el poder evocador: recordar enamoraments, els que ja no hi són, moments especials… Sempre trobes temes. I actualment hi ha músics molt grans fent lletres: Dylan, McCartney, Neil Young i altres. Però vaja, solen cantar les cançons de quan eren joves, i la gent els va a veure per sentir aquestes. Quan canten les de l’últim disc la gent aprofita per anar al bar, no ens enganyem. Això vol dir que les lletres millors ja estan fetes?Jo continuo escrivint i fent cançons, però sé que el material que escrius més o menys entre els 35 i els 45 anys té una intensitat superior al que escrius després, encara que tècnicament sigui millor. Hi ha alguna cosa màgica, que és difícil de repetir… o de fingir. També detecta que en algun moment comença a fer referència a coses que ha escrit vostè mateix.Una mica això, i encara més, escriure cançons sobre el fet d’escriure cançons. La penúltima que vaig publicar es deia Amb qui parlo?. Ho diu clar, el cantant demana amb qui estic parlant, qui m’està escoltant, què estàs fent en aquest moment en què tens 67 anys. Això no t’ho preguntes quan en tens 20. Ha passat, a vegades, que l’ha sorprès l’èxit d’una lletra? De La Rambla, de Tinc una bèstia dintre meu… o de Sabadell?Quan faig un disc, seria incapaç d’endevinar què li agradarà a la gent. No sempre coincideixo amb el que la gent decideix. Aquí hi ha un misteri. Tinc una bèstia, per exemple, és una cançó ben bonica, però mai m’hauria pensat que tindria la requesta que ha tingut. Potser perquè tothom l’entén i tothom s’hi troba. Pots tenir una bèstia dintre teu, i quan la necessites, surt. Hem parlat de tres períodes en què divideix la seva trajectòria.Estic prou lluny de tot aquest material com per veure’l i analitzar-lo, a més em sembla que les tres èpoques són molt clares. Una és la que hem titulat És factible. És dir quan penso a veure com ho encarem això, l’època de La terra és plana, per exemple. I veu que sí, que és factible això de fer de front man.Ho havia fet amb els Kul de Mandril, però feia temps. I era preguntar-se si era factible aquesta carrereta. I dius: bé, doncs sí, és factible! La segona, La musa em dona peixet. Moment àlgid!Quaranta anys, totes et ponen… l’estudi, treballant amb els músics de la banda (Juan Carlos García i Antonio Fidel) i amb els que hi passaven com Albert Pla, Adrià Puntí… I després amb els 55 anys i discos com Oh My Love hi ha un altre canvi. L’etapa que en diu de No ens fem il·lusions, som morts de vacances…Són discos molt bonics. S’acaba una mica la brometa, són més seriosos potser. Hi ha alguna cançó trista més i entren els temes clàssics de qualsevol persona madura. Hi ha l’enyor, amics que se’n van… I m’entrego a aquesta mena d’estímuls. Surt un material diferent, encara que en la música continuï essent un obsès del rock. El meu editor em diu que faig punk tranquil. Doncs sí, es tranquil·litza molt però el punk continua allà. Dius una cosa maca, i després una de molt lletja. És una estratègia creativa?És que em fa molt por de ser cursi, per això contraposo coses etèries amb altres que rasquin una mica. Això em motiva molt per escriure. L’humor “una mica al·lucinat i mig malalt”, que diu que comparteix amb Joan Miquel Oliver.Per això de seguida que ens vam conèixer, vam coincidir. Té un talent increïble per la llengua. Ara que parla de llengua, de bell llemosí, li agrada jugar amb les expressions de català i això es nota.La llengua m’agrada. El català és molt sexy per fer cançons, és divertidíssim. Vull que la gent m’entengui, però també tocar-los ressorts d’expressions que et recorden coses, que no les fem servir però que tots sabem què volen dir i et desperten emocions. Puc ser destraler quant a idees o d’imatge, però amb la llengua procuro no ser frívol, amb la sintaxi soc el màxim d’endreçat. I para l’orella a expressions que va collint, a maneres popular de parlar. Va titular un disc Matem els dimarts i els divendres perquè li ho van dir en una carnisseria de Vic.Són frases que no he inventat jo, com al tanto que va de canto, però que a tots nosaltres se’n escapa el riure quan les diem. El fet de posar-les a les cançons em connecta amb milers de persones que quan les sentin somriuran. Aparteu les criatures és una frase espectacular! La música popular és això, intentar connectar amb la gent. Ara en fa, de lletres? I de músiques, és clar. Ara fa cinc anys de l’últim disc, el Si plou ho farem al pavelló (Live in Cincinnatti).Sempre n’estic fent. I espereu-vos, perquè tinc uns projectes raríssims que ja aniran sortint, i em costarà d’acabar un disc. Soc incapaç de fer dues coses en paral·lel. Si fem Natura sàvia per a la tele amb Albert Pla i en Peyu, faig només això. Albert Pla és capaç de fer això, un dics i una obra de teatre al Paral·lel si cal. Quan vam fer el disc amb el Manolo, el Desabarajuste piramidal en què vam revisar 24 cançons nostres, vaig estar absolutament centrat en això. Estic concentrat sempre en el que estic fent. El meu disc sempre és aquí, al microones, però falta organitzar-lo, aconseguir 12 o 14 cançons, posar-hi un títol i una portada… encara que no existeixin els discos, treballo a nivell de dics. Sempre ha dit que disfruta molt el procés de l’estudi, de fer el disc. Ara que fa cinc anys del confinament de la covid, explica que ja és un confinament fer un Live in Cincinnatti.És així, a vegades et fa pena d’acabar un disc perquè s’acaba això. Però de la meva professió m’agrada tot, també el directe. L’any passat vam fer un pilot de concerts, i aquest any en tornem a tenir els mateixos, ara començant pel Cruïlla i allà on ens demanin. Ens ho passem molt bé amb la banda, amb Jordi Busquets, Àngel Celada i ara Txell Rovira, que ha substituït al baix Antonio Fidel. I que ens ajuda molt amb la veu, també. Aporta molt al grup, i també joventut. Devem ser el grup més intergeneracional que hi ha actualment, és difícil superar-nos.

“El català és una llengua molt ‘sexy’ per fer cançons”

EL 9 NOU presenta una edició ampliada del ‘Terra de masies’

En temps de guerra

El Petit Tresor s’ha fet gran

Joan Esculies, de la UVic-UCC, presenta ‘Un veí ben estrany’

LA PREGUNTA

Qui guanyarà la Lliga de futbol?

Mor atropellat per un camió a la C-25 a Gurb

Entren a robar a una casa de Sant Julià mentre dormien i arriben fins a la tauleta de nit

Accident a l'entrada de l'Esquirol amb un motorista ferit

Un detingut pels incidents entre els ocupes i el propietari d'un habitatge a Vic

L'Estanc Crivillés de Vic reparteix un premi d'un milió d'euros de l'Euromillones

A presó el lladre violent que va rebentar cotxes a Vic i Sant Miquel de Balenyà

Un motorista resulta ferit lleu en un accident a la zona dels Terrers del Puig de Gurb

Ferit després que el colpegi el tren entre Manlleu i Torelló

Investiguen una disputa entre famílies a Sant Quirze de Besora que va acabar amb un tret a l'aire

El canvi radical de Sau: de l’embarcador sec al campanar gairebé amagat sota l’aigua