L’altre dia, en Mateu m’explicava que moltes vegades se sent com un soldat. Un soldat que marxa de casa amb la motxilla feta per uns quants dies, sense estar mai del tot segur si allò que ha agafat li servirà d’alguna cosa per fer front a l’enemic. Moltes vegades el món és hostil; els cometes, els púlsars i els quàsars passen a tota velocitat per sobre les espatlles, sempre a punt d’impactar-nos la cara amb una força tan bestial que esdevindrien el motiu de la fi de la nostra existència.
En Mateu es mou en bicicleta. La seva motxilla és com una massa cilíndrica, perfectament definida a causa de la gran quantitat de càrrega que hi porta. És una motxilla que lluita i es confronta contínuament contra la curvatura natural de la seva esquena, sobretot quan va agafat al manillar de la bicicleta, de manera que és pràcticament inevitable la protuberància que li emergeix per sobre el clatell i que trenca completament qualsevol intent de càrrega aerodinàmica que volgués generar. Per molt que la seva posició corporal imiti la de T. Pidcock en el seu mític descens del Galibier, l’aire calent, dens i brut de Barcelona impacta contra la punta de l’iceberg i el frena, molt. L’avancen persones que van a peu. L’avancen persones que van en cadira de rodes, fins i tot.
A ell li agrada anar a la guerra. Estima la causa. Adora profundament tot allò que defensa. I és per això que en Mateu mai descansa. És per això que en Mateu sempre està disposat a anar a la feina quan criden a files. El descens amb la bicicleta se li està fent etern. La primavera ja apreta i, quan ha sortit de casa seva, a les muntanyes, li semblava que era millor posar-se el jersei, pel que pogués passar. “Si més no, em farà servei durant les nits”, va pensar.
Ara el jersei penjava de la cistella de davant del manillar. La màniga dreta penjava perillosament prop de la roda, i els radis metàl·lics impactaven contra la cremallera. Semblava un tiroteig. Li agradava. Com més ràpid pedalava, més bales sortien del tambor d’aquella metralladora imaginària situada al manillar de la bicicleta. Com si fos una torreta de combat, compassava la freqüència del pedaleig amb l’enfocament de la direcció. Com més gent veia davant seu, més bales havien de sortir del tambor per poder fer front a l’exèrcit que li venia de cara. En els carrerons buits de gent, en Mateu descansava i deixava que la inèrcia de les dues rodes el conduís carrers avall.
La ciutat, a aquella hora del matí, semblava una bèstia cansada. Les persianes
metàl·liques pujaven lentament mentre les cafeteries començaven a escopir olor de cafè cremat i mantega desfeta. Les botigues de roba treien els primers maniquins a la vorera i els repartidors zigzaguejaven entre taxis i contenidors amb una habilitat gairebé animal. En Mateu travessava aquell paisatge sense formar-ne part. Ell no esmorzava. Ell no obria negocis. Ell no saludava els veïns. Anava a la guerra.
En arribar a la trinxera va aparcar la bicicleta. La va lligar amb una cadena gruixuda. Ja n’hi havien robat un parell i cada vegada comprava un model de cadena lleugerament més gros. Era important tenir la bici preparada per poder tornar quan s’acabés la missió. Tot i que era plenament conscient, cada dia que lligava la bicicleta, que potser no seria a temps de deslligar-la mai més, la confiança en l’exèrcit era màxima.
Sabia que guanyarien i que, més d’hora que tard, enfilaria el camí de tornada a casa.
Una vegada a lloc, en Mateu va passar el dit per la màquina que li permetria obrir les portes de la trinxera. Era un aparell que et llegia l’empremta dactilar. Mai funcionava: estava suat i el dit li relliscava per sobre el vidre. Ho va provar amb la dreta, amb l’esquerra, amb el polze, l’índex i el petit, fins que, després de més de tres hores de baralla, va sentir que la porta feia el soroll d’un mosquit gegant. Això volia dir que havia funcionat. Podia entrar.
Aquell espai semblava sortit d’una pel·lícula de ciència-ficció. Les pantalles cobrien parets senceres. Els leds ocupaven més espai del que mai s’haurien pogut arribar a imaginar. Milers de milions de partícules lluminoses il·luminaven la pedra del subsòl de la ciutat.
Com les trinxeres d’abans, aquesta seguia la mateixa estructura.
Quedava per sota de la cota del terra. Era estreta i llarga. D’una paret a l’altra no hi devia haver gaire més de quatre metres. En canvi, de llargada, era infinita. El sostre era baix i acabat en punt rodó.
—Una galeria! —va pensar en Mateu.
Mai sabia com definir l’espai on feia la guerra, i aquella paraula li semblava la més adient per referir-s’hi.
Treballava, lluitava i vivia en una galeria, sota els peus de la multitud.
El passadís principal estava ple de persones que caminaven ràpid, gairebé sense mirar-se. Tothom semblava saber exactament on anava. Alguns arrossegaven carros plens de cables; d’altres portaven auriculars gegants que els cobrien mitja cara. A les parets hi havia pantalles amb dades que canviaven constantment: números, trajectòries, mapes, temperatures, alertes. Tot allò tenia una estètica freda i asèptica, però al mateix temps desprenia una tensió física, palpable, com si qualsevol error pogués desencadenar un cataclisme.
Tot just arribar es va instal·lar al seu escriptori. Hi tenia un ordinador de sobretaula, amb tres pantalles. La cadira era ergonòmica, i tenia una tassa bruta de cafè al costat del ratolí. Va agafar-la, juntament amb una càpsula de cafè del segon calaix del buc que tenia sota la taula, i es va apropar a la cafetera més pròxima a la seva taula. Mentre es feia el cafè, va treure la terrina de gingebre deshidratat que portava sempre a sobre i se’n va posar un tros a la boca.
Va tancar lleugerament l’ull esquerre i va fer una ganyota. La picantor d’aquell tubercle del dimoni l’excitava. Li provocava una escalfor al clatell que el despertava.
“La cocaïna dels que ens cuidem”, pensava en Mateu, orgullós.
Va calmar la picantor de la gola amb un glop de Sant Hilari i un xarrup de l’espresso que s’acabava de preparar i, ara sí, estava a punt. Estava preparat per allò que havia vingut a fer.
Tan sols movent el ratolí se li va engegar la pantalla de l’ordinador. No l’apagava mai.
Els correus van començar a arribar en massa. El mòbil, que fins ara havia estat en un silenci sepulcral, va començar a sonar com si algú l’hagués posseït. En Mateu tenia els ulls clavats a la pantalla, i les seves ninetes viatjaven a tota velocitat per les lletres, símbols i números que apareixien grafiats al monitor. Les peticions de destruir ciutats senceres que li arribaven cada dia eren incomptables. Desenes de milers de persones demanant, per favor, destruir-ne d’altres.
En Mateu es venia sempre al millor postor. Llegia els mails buscant xifres, buscant promeses, buscant secrets. I de tant en tant ho feia: acceptava l’oferiment. Els matins eren llargs i repetitius. Centenars de correus repassats; la majoria, arxivats, però alguns acceptats.
A mesura que avançava el matí, el ritme de la galeria s’accelerava. Se sentien crits llunyans, impressores escopint fulls interminables i passes precipitades. En Mateu gairebé no es movia. Només els dits. Els dits sobre el teclat. Els dits sobre el ratolí. Els dits autoritzant destruccions.
De vegades li agradava imaginar les explosions. No les veia mai en directe, però les reconstruïa mentalment amb precisió obsessiva. Pensava en finestres esclatant cap enfora, en sostres que s’ensorraven com castells de sorra, en vehicles convertits en masses compactes de metall calent. Aquelles imatges li produïen una estranya calma.
Hi havia dies en què dubtava. Molt poc, però dubtava. Sobretot quan arribaven encàrrecs petits. Pobles sense importància. Edificis aparentment normals. Llavors es preguntava si tot allò era realment necessari. Però el dubte li durava pocs segons. Després mirava el compte corrent, els informes, les felicitacions internes, i la sensació desapareixia.
Perquè en Mateu era bo fent la seva feina.
Molt bo.
Els seus superiors ho sabien. Els clients ho sabien. Fins i tot els companys de la galeria el miraven amb una barreja d’enveja i admiració. Ningú acceptava tants encàrrecs com ell. Ningú era capaç de gestionar tantes trajectòries simultànies sense equivocar-se. Ningú tenia la seva fredor.
Llavors començava la feina de veritat.
En Mateu obria els plànols, revisava coordenades, confirmava trajectòries. A les pantalles hi apareixien mapes tèrmics, línies vermelles i punts intermitents que s’encenien sobre barris, carreteres i edificis sencers. Cada punt era una bomba. Cada bomba tenia un preu. Cada preu tenia un client.
En Mateu llençava bombes tot el dia.
A fora, Barcelona continuava funcionant amb normalitat. Les cafeteries plenes. Els autobusos arribant tard. Les persianes pujant. Però allà sota, enterrat dins la galeria, en Mateu decidia quines parts del món havien de desaparèixer.
Quan sonava el telèfon intern, gairebé sempre era una urgència. Coordenades modificades. Objectius nous. Clients nerviosos. Alguna vegada, fins i tot, persones plorant. En Mateu escoltava totes les veus amb la mateixa expressió. Assentia, prenia notes i continuava treballant. Havia après feia temps que la compassió era incompatible amb l’eficiència.
Cap al vespre, la galeria canviava d’olor. El cafè desapareixia i començava a dominar una barreja de suor, electricitat i menjar rescalfat. Les pantalles seguien il·luminant les cares pàl·lides dels treballadors, convertint-los en fantasmes blavosos atrapats sota terra. En Mateu es va aixecar un moment per estirar les cames. Va caminar lentament fins al lavabo del final del passadís. Mentre es rentava les mans va mirar-se al mirall. Tenia ulleres pronunciades i els llavis secs. Semblava més gran que feia només un any. Va pensar en la bicicleta lligada al carrer. Va pensar en la fresca de les muntanyes. Va pensar en el silenci de casa seva.
Després va tornar a l’escriptori.
Encara quedava feina.
La guerra no s’aturava mai.
Just després de seure de nou davant la pantalla, i com si la insistència l’estigués torturant, en Mateu es va tornar a veure reflectit davant el color negre de la pantalla. Movia el ratolí, com un boig, però no hi havia manera de fugir d’entre ell i tornar a les dades. Se seguia veient el reflex, cansat, profundament atrapat, profundament lleig.
Movia el ratolí cada vegada més de pressa, cada vegada amb més força. Tanta, que va tirar la tassa del cafè a terra. Va sonar un esclafit: s’havia trencat. Va fer un crit. La pantalla es va tornar a posar en marxa.
Com un autòmat, va enviar una última bomba a destí, però aquesta vegada era diferent.
Durant uns segons no va passar res.
Després, la paret del fons va tremolar lleugerament. Les llums van vacil·lar. Un brunzit profund va començar a créixer sota el terra, com si alguna cosa immensa s’arrossegués per dins les entranyes de la ciutat.
Algú va començar a córrer pel passadís. Una alarma metàl·lica va esclatar a través dels altaveus. Les pantalles van tenyir-se de vermell. En Mateu, però, no es movia. Continuava assegut davant l’ordinador, amb la mà encara recolzada sobre el ratolí.
Va pensar en totes les bombes que havia enviat abans. En totes les explosions imaginades. En tots els edificis destruïts que mai havia arribat a veure.
I va entendre que aquella seria la primera explosió que viuria des de dins.
El soroll va arribar abans que la llum.
Després, tot va desaparèixer.
