Fa molts anys que soc un nen d’11 anys. Aquella tarda que el meu pare ens va penjar a la paret jo ja els tenia, 11 anys.
Qualsevol que entrés al menjador de casa podia entretenir-se observant les fotografies de gran format, sobre fusta, dels tres fills de la família: dues nenes –les meves germanes– i jo. Només calia fixar-se una mica en la imatge de la dreta, la meva, per descobrir-hi un vailet dels setanta que encara no sabia –tot i anar clenxinat com John Lennon– qui eren els Beatles, i que portava els botons de la camisa cordats, a desgrat, fins al capdamunt. Ara bé, el més desconcertant d’aquell nen, tal com havien fet saber algunes persones als meus pares, era la meva mirada.
Havia estat descrita, segons qui s’hi pronunciava, fent servir un ampli reguitzell d’adjectius: trapella, encuriosida, profunda, enigmàtica, de bitxo… Qui gairebé endevinà la veritat va ser el meu tiet Carles. “Em mira com si estigués viu”, havia afirmat. De fet, ho hauria clavat si hagués dit: “Em mira així perquè està viu”.
Sí, estic viu! No soc, ni de bon tros, allò que tothom es pensa.
El motiu pel qual soc capaç de seguir a qui sigui amb la mirada no és pas l’anomenat “Efecte Mona Lisa”, sinó el fet que els meus ulls es mouen realment. No soc el quadre d’un nen, sinó el nen del quadre. Soc un nen que mai ha crescut; una mena de Peter Pan a la catalana, quilòmetre zero.
Ancorat en un punt concret de l’espai –el meu trosset de paret– i del temps –l’any 1976– vaig ser testimoni silent i impotent de la voracitat dels anys cruspint-se els dos calendaris. El més dur de tot fou veure bufar davant meu les espelmes d’aniversari, una vegada i una altra, a algú amb qui havia compartit identitat i que ja no tenia ulls per a mi.
Jo, en canvi, sí que l’observava. Em feia feliç detectar-hi, en aquell adolescent que s’entossudia a ignorar-me, alguna espurna meva, per petita que fos: en la lluïssor dels seus ulls en tocar-li la figureta del tortell de Reis i posar-se tot ufanós la corona; en la forma de peraltar acuradament les corbes de l’Scalextric; en les estones instructives de dissabte al matí –a les quals jo i el meu vocabulari en constant expansió estàvem molt atents– descobrint paraules estrambòtiques al diccionari; en l’orgull amb el qual mostrava els trofeus dels campionats locals de tennis i també les rascades als genolls i als glutis que s’havia fet jugant a futbol; en aquelles rialles encomanadisses amb un amic fent un treball de l’escola amb la màquina d’escriure familiar, una Olivetti; en la fal·lera per engegar el Cinexin; en la satisfacció quan va guanyar la primera partida d’escacs al pare; en els nervis per les festes de Nadal quan entrava a casa el jurat del concurs de pessebres de Centelles per puntuar el nostre; en el rostre triomfal col·locant l’última de les tres mil peces d’un puzle de Portofino; en els vespres de diumenge anant a agafar el tren que el transportava a ell i a les seves hormones desbocades a un pis d’estudiants de Barcelona…
En l’adult que va venir després costava encara més trobar-hi aquell nen d’11 anys.
Trobar-m’hi. Amb una única excepció: m’hi vaig veure del tot reflectit en l’angúnia que li feia la corbata quan va començar a treballar. Era exactament la mateixa que sempre m’ha produït a mi l’últim botó de la camisa.
Vaig passar un mal tràngol quan va volar del niu –sense mi i, pitjor encara, sense ni tan sols acomiadar-se de mi– per formar la seva pròpia família. Venia de tant en tant i jo constatava, deprimit, que ja no teníem res en comú. Ja no es posava la corona la nit de Reis encara que fos l’afortunat, i l’Scalextric continuava arraconat en un armari –el de les joguines– que només s’obria per netejar-ne les teranyines. Vaig intentar parlar amb ell, dir-li que jo li feia falta. No em sentia. El passat mai n’ha sabut, de trucar a la porta del present.
Quan arribà el moment fatídic en què el pare –que aleshores ja era avi– ens va despenjar a tots tres, ell no ho va veure. No hi era. Just abans de quedar col·locats al capdamunt d’aquell gran armari blanc de l’habitació dels pares vaig tenir l’oportunitat de conèixer el nou hoste del nostre tram de paret. Era un gran quadre esquitxat de petites fotografies familiars, incloses les dels nets, amb un espai lliure a la part inferior clarament destinat –el pare sempre havia estat molt previsor– a acollir les noves imatges de futurs membres. “Els nens que importen ja són uns altres”, vaig sentir que sentenciava una veueta que només sentia jo; una que em sortia de dins.
La pols i també l’oblit van anar acumulant anys, fins i tot dècades, sobre mi. Les meves germanes se’n van escapolir, perquè estaven sota meu. Ja no el podia veure, a ell. Saber com el tractava la vida era gairebé una utopia. Esporàdicament, escoltava fragments inconnexos de converses des d’aquí dalt, això sí. La seva veu sonava afeblida, esmorteïda pels envans del pis i també pels del temps. Per a ell jo no existia. M’havia avesat als meus dies buits i malbaratats. L’exili havia vençut.
Peter Pan ja era un nen perdut més.
De sobte, la gran sotragada. L’abisme d’aquella albada despietada d’abril que va emportar-se el pare, el nostre pare. El no-res omplint-ho tot. La impotència prenyant cada porus del meu quadre. Molts “Per què…?” metrallant l’aire a preguntes, i cap resposta. Molts records, records de paret, desfilant sota la caspa –feta de pols– del meu serrell, intentant alimentar amb engrunes estèrils la fam d’un silenci que m’ofegava. Un silenci que ell ja no trencaria mai més amb aquell “Nena, que no vens a dormir?” que jo havia estat escoltant durant anys, admirat per la tendresa i la devoció que desprenia. Tampoc podria tornar a enrojolar-me en la foscor, sentint-me part de la família, escoltant l’habitual “Quins fills més macos que hem tingut, nena!” un cop estaven tots dos al llit.
Sobre l’armari del dormitori d’un matrimoni amputat, els tres germans d’11, 8 i 3 anys continuàvem la nostra no-vida d’antigalles exposades als àcars. Sobre les rajoles del pis, però, tot havia canviat. Els tres germans adults s’alternaven cuidant, com podien, una mare indefensa. L’escoltava a ell, de ben a prop, quan entrava de vespre a l’habitació, l’acotxava compungit i li feia un petó de bona nit ple de matisos.
Em va sorprendre –i molt– saber que aquells relats que li llegia de tant en tant els havia escrit feia poc ell mateix. Un món capgirat, aquest on els fills porten a dormir les mares i els llegeixen contes. Hi hauria volgut parlar, però no podia. M’era impossible dir-li que només a tres metres hi havia un nen, el nen del quadre, que tenia també unes ganes boges de besar la nostra mare d’una forma diferent, molt més assedegada que la seva. Un nen que aquell vespre que ell va agafar el mòbil i li va posar la cançó Bona nit d’Els Pets, es va adormir també –tal com va fer ella– tot escoltant allò de “Deixa’m abraçar-te, tendrament i calla, que és molt tard i arriba l’hora de dormir”.
La mare, rosegada per la pèrdua, anava cada cop més feixuga caminant, més desorientada en despertar-se, més desvalguda tothora. Primer van venir els bolquers durant la nit; després, una caiguda de matinada. A ella l’esperava un ingrés residencial. A mi, la frustració insuportable de no poder acomiadar-me’n. M’hauria agradat xisclar-li a ell, amb totes les meves forces: “Baixa’m d’aquí, per favor!”. Però no podia.
Fa uns mesos que la nostra mare va ingressar. No ha tornat. No tornarà. Tots tres porten unes setmanes buidant el pis. Sento l’enrenou caòtic de les portes dels armaris obrint-se i tancant-se, la remor de la roba ocupant les bosses, el grinyol esquerdat sobre el terra de la rentadora i l’assecadora enfilant la porta de sortida, els petons de vidre –i algun de cristall– que gots i copes es fan dins les caixes abans de ser condemnats al contenidor, els laments sords de cadascuna de les joguines d’aquell armari en ser expulsades…
Ara mateix, després de quedar-se sol, el sento entrar a l’habitació i seure al petit sofà que hi ha al costat del llit. Plora, i jo també. Plora pel mateix que jo. Per l’amor a un pare absent; i a una mare desdibuixada; i als records de tota una vida que, a contracor, han anat desfilant escales avall, cap al no-res, aquests últims dies.
El seu és un plor madur, contingut.
El meu, no. El meu és el bram esquinçat d’un nen que ningú sap que existeix. Ningú.
Sento les seves passes allunyant-se. Giren cua i s’apropen de nou. Porta una escala. L’està desplegant aquí mateix, a dos pams de mi. Pretén mirar sobre l’armari, sense arribar a imaginar que l’espera una sorpresa majúscula. Que soc jo qui l’espera. Les petjades que ara escolto no són per les rajoles del pis, són sobre l’escala. Soc un sac de nervis. Soc mil sacs de nervis regirant-se compulsivament sota una camisa enfarinada.
Treu el cap. El seu pentinat, magre i nevat, queda a una distància sideral del meu serrell de Beatle. La seva mirada ha perdut aquella lluïssor que sé que la meva encara conserva. Costa d’empassar –i també de digerir– que m’hagi convertit en ell, que aquest futur que tinc al davant sigui el meu.
D’entrada no em reconeix. Una capa ancestral de pols li ho impedeix.
–Què hi ha, aquí? –diu.
Ens baixa a tots tres d’una revolada, col·locant-nos sobre el matalàs nu del llit. Surt del dormitori i torna amb un drap humit que ens allibera de la brutícia del temps i ens exposa a l’escrutini més temut.
–Mare meva! –exclama quan em veu.
No diu res més. S’ha quedat atordit. M’agafa com si fos una relíquia trencadissa i seu de nou al sofà, amb el nen –o sigui, amb mi– a la falda. Voldria suplicar-li que no em torni a deixar. Però no puc.
No sabria dir quant de temps passem, immòbils, fitant-nos mútuament en la quietud d’un pis despullat.
Finalment, posa els meus ulls a l’altura dels seus, i em parla. Sí, em parla! No puc creure allò que em diu.
–T’he trobat tant a faltar! Queda’t amb mi, per favor –em suplica.
Un “SÍ!” enorme ha quedat atrapat a la meva gola de fusta, just sota aquell maleït últim botó. No sap com sortir-ne. És just aleshores quan, d’una forma tan al·lucinant com real, escolto la veu del nostre pare dient-me –potser dient-nos a tots dos– “Jo t’ajudo”. I ens ajuda. No sé com, però ho fa. El quadre del nen es queda sobre el sofà. Jo, el nen del quadre, en canvi, surto de l’habitació caminant. Veig la meva imatge reflectida al mirall del rebedor. Hi reconec de seguida aquella meva mirada trapella, de bitxo, sota el seu pentinat magre i nevat.
Baixo unes escales que havia pujat només una vegada, fa gairebé cinquanta anys.
Surto al carrer.
Pujo al cotxe.
Ara ja sé que ell em pot escoltar, perquè compartim cos i anhels. Sé també que tornem a ser un. No em cal pronunciar un “Anem a la residència”, perquè estic dins seu i sap que ho necessito. Té clar que soc un nen d’11 anys delint-se per fer-li un petó, el primer de molts, a la nostra mare.
