Un dels seus formatges de cabra, el Masover, va ser seleccionat per Laia Pont i Natàlia Nicolau, dues expertes formatgeres i autores del blocdeformatges.com, per formar part del llibre Formatges. Els 50 millors de Catalunya (Cossetània, 2015), en la categoria de petites joies. Aquesta exclusiva referència perdurarà per sempre, però Formatges de Ciuret, la formatgeria de Vidrà que el va crear, ha acabat tancant les portes. Darrere queda una curta però intensa etapa de vuit anys, i la constatació que els petits artesans alimentaris són la baula més feble del sector.
Jaume Simon va obrir la formatgeria l’any 2010. Tot i que provenia del ram de la metal·lúrgia, el món de pagès li havia agradat sempre. Quan els seus sogres van deixar la masoveria del Mas Moreu, a Ciuret, en terme de Vidrà, va veure l’oportunitat de reorientar la seva vida professional. Va comprar un ramat de cabres i, després de formar-se, va començar a fer formatges. Els resultats no es van fer esperar. Els seus dos formatges de pasta semitova, el Masover i el Moreu, de seguida van convèncer els primers bocafins, i el seu projecte va comptar amb l’empara dels ajuts Leader.
El dia a dia, però, es va entestar a mostrar-li que fer bons formatges no és garantia suficient per a la rendibilitat d’un negoci de base artesanal. D’una banda, la idíl·lica ubicació del mas –a la intersecció de les comarques d’Osona, el Ripollès i la Garrotxa–, amb voluntat de contribuir a la revitalització del territori, s’ha acabat convertint en un handicap. “Viure aquí dalt comporta uns costos de transport; tant a l’hora d’anar a repartir com perquè et vinguin els proveïdors”, admet Simon. La formatgeria havia apostat per la venda directa des de la mateixa explotació i a través de les xarxes socials com Facebook, a banda d’una notable presència en fires del sector, com el mateix Lactium. Tot plegat, massa volum per gestionar-ho tot sol: des de munyir les cabres i produir els formatges fins a repartir les comandes i mirar d’anar ampliant la cartera de clients.
Simon va arribar a tenir un centenar de cabres –tot i que una part de la llet l’havia de comprar a fora– i elaborava uns 150 formatges cada setmana. “Per ser rendible n’hauria d’haver fet entre 1.000 i 1.500 al mes”, detalla. Tot plegat l’obligava a vendre una mica més car que d’altres formatgeries més grans. I no tothom està disposat a pagar aquest sobrecost. “A Catalunya en general el petit artesà no està prou valorat, no rep suport. És una pena”, lamenta. Simon sap que li tocarà de fer un nou cop de timó professional, però es mostra satisfet de l’etapa viscuda. “M’ho he passat molt bé fent formatges, experimentant.” Amb una espina clavada: no haver tret al mercat un formatge curat, en fase de proves. L’exigència també té un preu.
{{ comment.text }}