La gira dels multiplicats

De camí cap a Barcelona aflora en el record el nen que cada cap de setmana esperava anar a casa els avis per tancar-se a l'habitació del tiet i remenar els vinils (aleshores no era guai, era el que hi havia) per anar escoltant i reescoltant els discos d'El Último de la Fila. El nen que d'adolescent va ser a temps de comprar Astronomía razonable (1993) però que no va tenir l'ocasió de veure el grup en directe fins a la gira de La Rebelión de los hombres rana (1995), l'última abans d'anunciar la dissolució del grup just quan el nen que s'havia fet gran tenia tots els astres alineats per continuar madurant amb les seves cançons. Han hagut de passar 30 anys per tornar-los a veure dalt de l'escenari en un concert revival on la presència d'aquell últim disc va ser testimonial. Només va sonar Sin llaves. En canvi, d'Enemigos de lo ajeno (1986) en van faltar poques. El nen tenia ganes de concert i tres hores abans que s'apaguessin els llums i comencés a ploure ja era a l'estadi. Fent temps mirant el mòbil li va aparèxier el fragment d'una entrevista en la que Quimi Portet i Manolo García explicaven què havia suposat Enemigos de lo ajeno. Va ser definitiu, després dels "fracassos" de Rápidos i Burros i un primer disc (Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana, 1985), l'obra que contenia Insurrección havia de ser la definitiva per acabar d'estrellar-se o catapultar-los a l'estrellat. Eren els temps que Manolo García acabava els concerts convidant el públic a marxar i multiplicar-se, explicava Quimi Portet durant la seva primera intervenció al concert d'aquest diumenge a l'estadi olímpic Lluís Companys de Barcelona. Amb imatges dels jocs d'Atari dels anys 80 i la versió instrumental de Mar antiguo s'apagaven els llums alhora que apareixia a la pantalla el primer dels missatges que anirien donant un toc d'humor absurd a la vetllada: "Venc Opel Corsa". I ara sí, començava a sonar la bateria, intuïes un ritme conegut, de sobte canviava a un altre fins que la guitarra evocava el públic a Huesos que, juntament amb Conflicto armado en Irán van ser les dues picadetes d'ullet als temps anteriors d'El Último de la Fila. Després venia Querida Milagros, amb Pedro Javier González fent el primer solo de la nit amb la guitarra espanyola, en el que d'entrada podia semblar un recorregut cronològic a la història del grup. Van continuar saltant de disc amb Mi patria en mis zapatos, però després el salt va ser exponencial: Sin llaves. La pluja anava caient, Manolo García va quedar xop com un ànec i alertava del perill de patinar perquè es movia per l'única zona descoberta de l'escenari. El repertori tornava enrere amb Aviones plateados, El loco de la calle i No me acostrumbro abans d'invocar el Dios de la llúvia, el dia que ja estava fent la seva feina. Era la primera peça que introduien de Como la cabeza al sombrero (1988), del que tampoc van faltar La piedra redonda, Llanto de pasión, Sara i Ya no danzo al son de los tambores, escollida per obrir la tanda de bisos. Abans d'arribar aquí van passar moltes coses al llarg de dues hores. I moltes anades i vingudes entre la discografia del duet català que no va deixar passar per alt l'oportunitat de saludar Quim Monzó a la seva ciutat, agraïr la passió per la música i la cultura que els va transmetre el moviment del rock català dels anys 70 a Barcelona amb "Llach, Riba, Sisa o Ia Batista", deia Manolo García, i, fins i tot, fer un reconeixement a pagesos i autònoms. Soy un accidente, Mar antiguo (la primera de la nit d'Astronomía razonable) i un altre clàssic dels inicis, Disneylandia, van sonar abans d'entrar al Nuevo pequeño catálogo de seres y estares (1990) amb Cuando el mar te tenga que va fer aixecar el públic de les grades que encara no ho havia fet. El que canta su mal espanta, Canta por mi, Lápiz y tinta, Sara ("catarsi col·lectiva" deia el rètol en un intent d'incitar un públic que ja ho estava), Lejos de las leyes de los hombres i Dulces sueños van donar per acabada la primera part del concert abans d'una pausa de "sis minuts" que Manolo García va aprofitar per canviar-se de roba. L'inici de Los ángeles no tienen helices no va ser el més virtuós i acabada la cançó, García va dir que no podien fer-ho tant malament a la seva Barcelona i la va fer repetir abans de la traca final amb Como un burro amarrado a la puerta del baile i Insurrección. El grup, amb tots els històrics possibles (Ángel Celada, Antonio Fidel, Pedro Javier González, Juan Carlos García i Josep Lluís Pérez), Sara García (filla de Manolo a la guitarra) i les coristes Irene Miller i Eva Reina, s'acomiadava del públic i semblava que tot el peix estava servit. Aleshores es van inventar una ranxera (Con dinero y sin dinero) per acabar donant sentit als mariatxis que els havien precedit cantant entre el públic de l'estadi. Fetes les presentacions i els agraïments, Manolo García va desitjar bona nit a tothom, però ara ja demanant-los que no es multipliquin més. La banda va tocar sostre fa 30 anys, però els multiplicats els necessitàvem per guarir la ferida. Va arribar el dia i la vetllada, com la pedra, va ser rodona.

La gira dels multiplicats

Arnau Tordera, i el retorn simfònic d’Obeses, dissabte a la Plaça Major de Vic

Orfeó i cobla, una festa major de la música

“Aquest concert és un luxe”

El Jordi Gas més pop

LA PREGUNTA

Creu que el president del govern espanyol ha de convocar eleccions anticipades?

Jordi Pujol, des de Planoles: "Si alguna cosa voldria que es recordés de mi és que he intentat servir Catalunya"

Tanca el Viena de la plaça Major de Vic

Mònica Usart i el llegat Pratdesaba

Vicens Maquinària argumenta la compra de Vernis per "la voluntat de continuar avançant en la professionalització"

Vic, el barri de Roda

Horaris de pas del Tour de França per Osona i el Ripollès

El Roser, de Sant Julià, tira endavant l’uniforme escolar tot i la manca de consens al Consell Escolar

Vegetalia tanca un ERO amb 28 acomiadaments a Castellcir

La desarticulació d’una xarxa d'explotació sexual ‘low cost’ esquitxa Vic

Arnau Tordera, i el retorn simfònic d'Obeses, dissabte a la Plaça Major de Vic