Els millors minuts… | Dies de glòria de l’italo-disco

Pels que mai hem tingut cap habilitat a lligar, les hores infinites fent el préssec les nits de dissabte o les tardes de diumenge a les discoteques dels anys vuitanta i noranta és la pèrdua de temps més miserable que recordo. Si a més d’haver de sobreviure a un ambient postís i decadent hi afegim el meu inexistent sentit del ritme a l’hora de ballar, ja us podeu imaginar que el temps es multiplicava exponencialment, en espera que els amics es posessin d’acord a marxar del Karibú, el Roc34 o el Masters, tot i que en aquest últim cas, com que era a Ripoll mateix, no necessitava gaires complicitats a l’hora de tornar a casa. Si a tot plegat hi sumem la gairebé obligatorietat de vestir-se com si anessis a un casament, que alguns locals no et deixaven entrar en vambes, i que a la porta havies de superar la presència dels porters, que curiosament sempre donaven preferència a les noies –sobretot si duien un bon escot–, el resultat és que o bé eres mentalment centrat, o bé en sortir-ne ja podies anar directament al neuròleg. La música tampoc resultava cap ajuda. Els discjòqueis semblaven tenir una obsessió pels ritmes més fàcils, de vegades al límit del delicte, però que teòricament eren “els que agraden a la gent”. Que jo ho recordi mai m’havien demanat l’opinió, però en cas d’haver-ho fet els hauria deixat clar que pensava que eren cançons de merda. De fet, tan grossa com un piano. Malgrat aquesta immersió en una subcultura musical que sovint no tenia uns mínims, i que es van enfonsar encara més amb el que es va conèixer com a makina o bakalao –ignorant generalment bandes que feien música de ball o industrial amb pedigrí, tipus Front 242 o New Order–, sempre hi havia algun moment que se salvava, ni que fos per comparació amb la degradació habitual. El cas de l’spaghetti-disco o italo-disco va resultar emblemàtic. Els seus inicis es reivindiquen sovint en una banda coetània de l’època d’esplendor de les discoteques dels setanta. La Bionda era el duet format pels germans Carmelo i Michelangelo La Bionda, encara que sovint les portades dels seus àlbums, plens de noies amb cames quilomètriques, semblaven indicar que eren un grup molt més nombrós. El tema Bandido sonava als juke-box de qualsevol local d’oci, alternant amb el Shine a Little Love de l’ELO, el Tragedy dels Bee Gees o els hits de Los Pecos, Pedro Marín i les Baccara. Mentre als vuitanta els Bionda destinaven els seus esforços a la música de bandes sonores italianes, en competència directa amb els també germans Guido i Maurizio de Angelis –Oliver Onions–, alhora van diversificar la seva oferta amb la producció d’altres músics. L’italo-disco segurament no seria el mateix sense La Bionda. El subgènere va permetre’ns conèixer Miko Mission, Gazebo, Silver Pozzoli, Baltimora, O’Gar i centenars de cantants que sobre una base sintetitzada i cançons bàsiques feien que la gent mogués el cos a les pistes de ball, sense cap mena de sentit del ridícul. L’èxit va tenir tanta repercussió que altres països com el Canadà, Alemanya i també Catalunya patíssim rèpliques de diversa intensitat, algunes d’innecessàries i d’altres –sobretot veient l’evolució de la música comercial, de ball, i la urbana del futur– prou aprofitables encara. L’electropop i l’eurodisco en són els hereus més avantatjats. 20 de setembre de 1979La Bionda publica l’àlbum Bandido, embrió de l’eurodisco

Els millors minuts… | Dies de glòria de l’italo-disco

La crítica de cinema | ‘Wicked’, de Jon M. Chu

El so de caminar | Una pedra a la sabata

El 9 ets i uts | Els sufixos diminutius (I)

“Montserrat es va aguantar els anys de la Guerra Civil perquè era un referent per uns i altres”

LA PREGUNTA

És bona idea que el Govern central creï una empresa pública per construir habitatge?

Troben un home mort en una nau abandonada de Vic

Vic posarà en marxa els primers radars de velocitat el 9 de desembre

Operatiu antidroga de Viladrau: tres detinguts i l'haixix amagat en pneumàtics

La Guàrdia Civil confisca unes 1.500 joguines falses a Vic

Transformen un casal d’avis de Vic en una cafeteria oberta a tothom

“Preferim tenir 3.000 clients petits que no pas un de gran”

Detingut per portar paperines de cocaïna amagades en un pot de caramels

La mort d’un home revifa el malestar per la nau abandonada al final del carrer Torelló de Vic