Els cinemes d’arreu del país, també el Multicines Sucre de Vic, s’omplien aquest divendres de bullici per la que s’espera una de les pel·lícules més taquilleres de l’any: La bola negra, el film de Javier Calvo i Javier Ambrossi –popularment coneguts com els Javis–, que narra les vides interconnectades de tres homes de tres èpoques diferents, i inspirada en l’obra inacabada amb el mateix nom de Federico García Lorca. Una pel·lícula emotiva amb una estètica subtil que suscita emocionalment a l’espectador. I l’encarregada de traduir el guió en imatge ha estat la manlleuenca Gris Jordana, directora de fotografia del film. “Ja havia treballat abans amb els Javis, des de la sèrie Veneno, en què vam fer un match creatiu, i quan més tard gravàvem La Mesías, ja em parlaven d’aquest projecte”, explica l’osonenca.
La direcció fotogràfica dins del món del cinema és una vocació que va anar descobrint ja dins de l’ofici. “De fet, jo volia escriure. No sabia si fer periodisme o audiovisuals, però vaig suspendre l’examen de matemàtiques a la selectivitat i no vaig entrar”, recorda Jordana. Va ser aleshores quan va descobrir l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), i d’aquí la passió per la professió.
Ara, la seva tasca és ajudar els directors, tant amb la càmera com amb la llum, a explicar històries. “Rebo un guió i el desglosso per plans per saber on ha de ser la càmera i la il·luminació. Potser estàs un dia rodant una seqüència que passa en dos minuts, i la llum no pot variar”, detalla la manlleuenca. En el cas de La bola negra, destaca el treball de preparació previ, de buscar pel·lícules que la inspiressin o de veure fotografies de les èpoques que es retraten, dels anys de la Segona República Espanyola o la Guerra Civil. “Fins i tot vam anar un matí al Prado per inspirar-nos. Per mi és el més divertit de la feina, i després hi ha el rodatge, que és més tècnic”, exposa Jordana.
En aquesta nova producció dels Javis, l’aposta visual ha sigut diferent de la de La Mesías, en què es diferenciaven les dues línies temporals gravant passat en analògic i present en digital. “Aquí no buscàvem una cosa de colors en la imatge, sinó més aviat de llenguatge, en què la càmera actua diferent en una època que en una altra”, apunta la directora de fotografia, que assegura que, així, era un format més arriscat.
Tanmateix, una aposta que ha convençut. El film ha estat premiat als festivals de Canes i Toronto, i és candidat a nominació com a Millor Pel·lícula Internacional als Oscars. “Em sento part de l’èxit, no com a Gris Jordana, però com a equip que ha aconseguit que el que hem fet pugui ser compartit i gaudit per la gent. D’una pel·lícula que no passa de puntetes, i que explica sense cap complex”, assegura Jordana, que afegeix que, havent set “tot un repte” i després de veure-la moltes vegades per treballar la postproducció del color, ara té ganes que sigui l’altra gent qui la segueixi i parlar-ne amb tothom.
“Tot i així, continuar treballant és el que fa que no estiguis fent volar coloms tot el dia amb com anirà”, exposa Jordana. Ara, precisament, està immersa en la segona temporada de la sèrie Això no és Suècia, d’Aina Clotet. Un no parar de llums, càmera i acció.
