Per què ens enamorem dels assassins més guapos?, per què ens atrauen i interessen? Aquestes preguntes planen a l’assaig ‘Els assassins guapos’ (Alrevés Editorial) del periodista Francesc Soler, qui analitza el fenomen Luigi Mangione, acusat de l’assassinat del director executiu d’una gran asseguradora nord-americana i convertit en fenomen viral, com també la fascinació contemporània pels criminals atractius. En una entrevista amb l’ACN, Soler considera que aquest és “un cas paradigmàtic de la romantització, glamurització o cosificació d’un assassí”. L’autor, que analitza també altres casos, defensa que Mangione es converteix en “una icona pop global pel seu físic, no pel que fa”. El llibre sortirà a la venda el pròxim 7 de setembre.
A ‘Els assassins guapos. La fascinació per Luigi Mangione i altres criminals atractius’ l’autor s’allunya d’un relat de ‘true crime’ per investigar com la bellesa física, les xarxes socials, la cultura audiovisual i els mecanismes psicològics poden alterar la percepció del bé i del mal. L’autor descriu el llibre com un assaig sobre cultura pop amb un to “distès i provocador” i creu que pot fer reflexionar. “La idea és posar-nos davant del mirall i sobretot fer-nos preguntes més que donar respostes”.
Soler recorda que com a periodista va informar del cas Mangione, quan hi va haver l’assassinat al desembre del 2024 i va veure com ràpidament la notícia passava de les seccions o de les pàgines de successos a les de cultura i espectacles. Es va preguntar llavors com es va produir aquell “embogiment” i de quina manera Mangione va acabar convertit en “un personatge heroic” situat al costat de Meghan Markle, Justin Bieber, o de gent del món de l’espectacle, amb la diferència que ell hi va arribar “havent comès un assassinat a sang freda als carrers de Nova York”.
El periodista se’n va adonar – com a consumidor de ficció – en l’evolució que tenien les ficcions de crims a les plataformes de streaming, sobretot a Netflix, i de “fins a quin punt la narrativa acabava pivotant sobre l’assassí”. Un assassí, afegeix, que “també fascina i crea admiració”. En aquest sentit, argumenta que per això aquests papers recauen en la ficció en estrelles, que “són reconegudes no només per ser bons actors, sinó també per ser molt atractius”.
En una ocasió, va llegir que Netflix havia demanat als espectadors que deixessin d’escriure missatges destacant la bellesa de Penn Badgley, protagonista de ‘You’, tot recordant que hi ha molts altres personatges que tenen un comportament impecable i que no són assassins o violadors. En aquest punt, Soler va percebre que existeix “un problema en la romantització, la glamurització i la sexualització de la figura de l’assassí”.
L’autor confessa que ha llegit molt sobre Mangione i ha analitzat molts articles a les xarxes socials sobre ell. A parer seu, el cas de Mangione és paradigmàtic perquè ho té tot: “És un jove d’una bona família, és blanc i comet un acte que una part del públic sense arribar a disculpar pot entendre, que és aquesta idea també gairebé de Robin Hood o d’heroi”. Opina que és molt més fàcil romantitzar un assassí que mata el suposat responsable d’una asseguradora mèdica i que ho fa passar malament a gent amb problemes de salut, que no pas a algú que mata la seva família. Tot i això, sosté que Mangione es converteix en “una icona pop global pel seu físic, no pel que fa”.
El periodista també deixa ben clar que li agradaria que s’entengués que aquest “no és un llibre sobre la glorificació de Mangione ni dels assassins guapos, ni vol ser un llibre frívol, sinó una obra que sota una aparença distesa” vol analitzar una cosa que per a ell és “seriosa i té punts preocupants”.
La veu dels especialistes
Per aprofundir en aquest fenomen, Soler conversa amb especialistes en filosofia, neurociència, psicologia, criminologia, dret i periodisme de successos. Hi participen el filòsof Agustí Guisasola, el neurocientífic Marcos Nadal, la doctora en neurociència Diego-Emilia Redolar, el criminòleg Marc Balcells, el periodista cultural Enrique Aparicio o periodistes de successos com Rebeca Carranco o Anna Punsí.
Soler explica que el concepte de ‘fer cara de dolent’ vol dir que atribuïm una categoria moral o un cert comportament a unes faccions determinades o a un físic determinat. El periodista reflexiona que si una persona fa cara de dolent significa que també hi ha una cara de bo i com és aquesta cara de bo?, es pregunta. “És una persona guapa, una persona atractiva”. En aquest context, remarca que aquí hi intervé ‘l’efecte halo’, que és un viatge cognitiu i fa que quan veiem una persona atractiva el cervell diu que a més, és confiable i intel·ligent i com a conseqüència un se’n refia.
Això, assenyala, fa que aquestes persones en un procés de selecció ho tinguin més fàcil o que quan s’asseuen al banc dels acusats tinguin avantatges. Soler diu que “la bellesa i la bondat, com la intel·ligència, inflamen la mateixa part del nostre cervell. La resposta del nostre cervell és la mateixa, no sap distingir”. “Quan veiem una serp ens posem en guàrdia, quan veiem una persona guapa hi confiem”, etziba.
També destaca que existeixen dos arguments clars. El primer és la frase “és un monstre, però és que és guapíssim”. El segon és que “ha fet coses malament, però m’és igual perquè és molt guapo”.
Altres criminals més enllà de Mangione
Prenent com a punt de partida el cas de Luigi Mangione, Soler amplia la mirada cap a figures com Ted Bundy, Richard Ramírez, Jeffrey Dahmer, Daniel Sancho, els germans Menéndez o Chris Watts, entre altres, per preguntar-se què diu aquesta fascinació sobre nosaltres mateixos.
L’autor apunta que ha anat a buscar els antecedents com Ted Bundy o Charles Manson, que són “assassins que en el seu moment van tenir fans, van generar pel·lícules i fins i tot es van estampar samarretes parlant dels seus crims o valorant la seva figura”. Així mateix, creu que mai fins ara hi havia hagut aquesta fascinació pel ‘true crime’ i “una societat on la bellesa és el valor suprem, molt lligat a les xarxes socials”. Una generació, que en aquest cas és la de Luigi Mangione, de la qual hi ha moltes imatges i molts vídeos disponibles.
Dels primers assassins, afegeix, hi havia molt poques imatges d’ells, però de Mangione “des del minut u tenim fotos de tota la seva vida”. Per això, Soler opina que Luigi Mangione és “el príncep dels assassins guapos, perquè és la culminació de tot aquest fenomen que feia anys que ja s’acabava gestant, sobretot des del principi de la premsa groga”. El llibre, diu, vol ser una representació de la dimensió del fenomen.
