“He tornat a trobar-li sentit, que em vingui de gust fer música”

Cinc anys de silenci discogràfic de Paula Valls es trenquen amb la sortida del seu tercer disc, Començar de nou (Satélite K). Serà el proper dia 27 quan veurà la llum, però l’anticiparà en un dels concerts més esperats d’aquesta edició del MMVV. L’Atlàntida acollirà dijous el retorn de la cantautora de Manlleu, que ha bolcat en nou cançons un difícil procés personal viscut en els darrers tres anys. I ho ha fet amb un canvi d’estil que la situa més a prop del pop electrònic que dels seus orígens en el jazz. -Retrobem Paula Valls després de cinc anys de no publicar cap disc. Què ha passat en aquests cinc anys? -Sí que vam treure alguna coseta. Un doble single de 2019, una cançó per a la banda sonora de La vampira de Barcelona, o la nadala És Nadal, que va ser l’any 2020. Però sí que hi ha hagut força silenci... Hi ha gent a qui la pandèmia li va anar molt bé i va estar molt creativa. De fet, quan es va anar acabant les discogràfiques tenien molts treballs acumulats que no havien sortit. En el meu cas, em va anar bé en un altre sentit: va fer esclatar una cosa que en un moment o altre hauria esclatat. Suposo que per la meva manera de fer arrossegava un malestar, sobretot emocional. O situacions que tens normalitzades i en el fons no són tan normals. -En el confinament, van emergir aquests problemes? -L’únic que va fer el confinament va ser avançar-ho. Quan es va acabar, vaig fer alguns concerts de petit format, però ja estava força dèbil. Vaig intentar cuidar-me, posar-m’ho fàcil, però veia que, creativament, estava en crisi. I als concerts, tot i que m’agrada molt fer-ne, tenien conseqüències emocionals i físiques. Vaig veure que si volia recuperar-me de tot això havia de parar. Recordo haver fet algun concert en què gent que em seguia però no em coneixia personalment venia a dir-me: “Paula, no et vull veure així, eh?”. -Va costar d’acceptar que havia arribat aquest moment de no poder més i centrar la prioritat en tu mateixa? -Va costar molt. Per a mi era molt estrany. Jo que sempre havia pensat i dit que la música era com la meva forma de curar-me, de sanar-me, i d’entendre el món... que de cop i volta no et funcioni! Sentia culpabili-tat per no poder fer concerts, per no compondre cançons, per no complir amb el contracte discogràfic. -Vas arribar a pensar a deixar la música? -Al principi pensava: “Per què no puc? No tinc res trencat, físicament”. Però de mica en mica anava veient que em feia més petita, que cada vegada tenia menys ganes no de pujar a un escenari sinó de sortir de casa. I va haver-hi un punt en què no podia ni escoltar música. A nivell d’ansietat, ho patia molt. Però soc molt tossuda. Fins que vaig entendre que em podia acabar cremant i deixant-ho per sempre. Fins que no vaig parar, no vaig començar a notar una millora. -El nou disc ens parla de tot aquest procés. Li ha costat processar tot aquest trasbals, convertir-lo en cançons? El títol Començar de nou és esperançador, com si ens volgués dir que ja li ha donat la volta. -Sí. Més que escriure les cançons com a tals, que van sortir molt a raig, és tot el procés previ fins arribar aquí. Recuperar-me jo. Han estat tres anys! El que he estat vivint ha estat aquesta recuperació, ja no només meva sinó d’enganxar-me altre cop a trobar-li sentit, que em vingui de gust fer música. -“Estic aprenent a posar-m’ho fàcil”, dius a la lletra de No cal dir res... -Una de les últimes cançons que vaig fer del disc. He acceptat una cosa que m’acompanyarà, que és aquesta manera meva de ser, aquesta ansietat que serà sempre allà. Si més no, me l’emporto a la motxilleta, però ara tinc més eines per superar-la, i per tant estic més tranquil·la. -El disc té dues parts força ben definides, la més fosca i la més clara... El moment més dur i la sortida del pou. -Es corresponen amb les dues cares de la versió en vinil. La primera parla de la malaltia com a tal. Un tras-torn mental que es va materialitzar en una anorèxia força bèstia. Acaba amb aquesta cançó, precisament: No cal dir res. És com: “T’he vist, et conec, ja ho sé”. I l’altra part comença amb PV_01, el primer tema que vaig fer després d’aquesta crisi, i acaba amb Que el temps passi: el meu dol està tancat aquí. Tot el disc és com un viatge: no entendre res, però saber que alguna cosa està passant, després voler començar de nou.. hi ha una cançó que es diu Filomena, i la Filomena és la malaltia. -“Vaig desconnectar sen-se ser-ne conscient”. Les lletres estan carregades de contingut. -Em sorprenen a mi mateixa. Quan vaig prendre la decisió de compondre en català em va costar, perquè soc molt lectora... i molt perfeccionista. Hi ha gent que escriu molt bé! I una certa vergonya, perquè ja és despullar-se al màxim. Però ara hi ha lletres com la de Filomena o Començar de nou que les agafo i penso: “Que algú tregui aquesta noia d’aquí, que la salvin!”. -I això vol dir que transmeten! Per cert, a Filomena canta gairebé rapejant. També és un registre nou. Vaig despullar-me en les lletres i també al cantar. És com desaprendre a cantar. Jo no haig d’anar a demostrar res, la gent ja sap que sé cantar perquè hi ha un últim disc allà, ben cantat. Un tema com aquest, que explica que estic enfadada i trista, no el podia fer maco. -La cançó PV_01 (PV de Paula Valls, és clar), la primera de la nova etapa, va costar molt que sortís? -El mateix dia que vaig compondre la cançó, vaig enviar l’àudio del tema a un dels productors del disc: “Crec que he fet una cançó, potser és una merda però l’he feta!”. Vam quedar el mateix dia i sortia de casa seva a les tres de la matinada amb la cançó feta. I pràcticament és la que ha quedat en el disc. Quan havíem de titular l’arxiu d’àudio, li vam posar PV_01i ara no li vull canviar, és la primera que vaig fer! -Hi diu una cosa molt seriosa: “Hauria pogut treure el cor per la boca / i acabar amb el dolor”. -Sí. T’ho pots agafar poèticament, però físicament és real, jo ho sentia així. Necessitava parar per acabar amb el dolor. La imatge és dura, però és així. -Quan mira enrere, es pregunta Què m’ha passat? en una cançó amb poques notes del piano. Molt essencial. -Se’m sent a mi seure al piano, i és una nota! Aquesta va sortir una mica per Dani Ferrer, un dels productors al costat de Guillem Callejón. A part de l’acompanyament musical, n’he tingut un altre, que consistia a parlar molt, sobre què volia dir i com explicar-ho. Recordo un dia que ell em va dir: “És que, en realitat, tu amb una nota podries fer una cançó”. L’endemà vaig arribar a l’estudi. Ho havia fet com un joc, tenia la nota i hi anava deixant frases... i així va quedar! -Musicalment, ha canviat també. Venia del món més proper al jazz, i ara ens hem trobat amb un pop amb electrònica, amb autotune a la veu. Què ha passat? -Suposo que, per l’edat que tinc, escolto més pop. Hi ha algun tema que el vaig fer a piano i veu, com havia fet sempre. I el so era el de sempre. Però al gravar-lo, en comptes d’agafar el piano, n’agafàvem la rever com a efecte i la posàvem en el tema. No ens posàvem cap objectiu de com havia de sonar, només anar a buscar què necessitaven les cançons per potenciar-ho. -I sense voler ser perfecte. Parlava de la cançó en què se la sent seure al piano... -I a PV_01 se’m sent tremo-lar. Això havia de ser-hi! -Però com ho traslladarà al directe? -Per sort i per desgràcia, cada vegada que canto els temes torno a passar per tot això. Per sort, perquè és molt sincer. Torno a tremolar, per exemple, quan canto aquesta cançó. Ho revisc, però des d’un punt de vista diferent, com si pogués llegir-ho en un llibre. A nivell emocional, pot ser una mica esgotador. I comentaré les cançons, no aniré només a cantar-les. I si no estigués tranquil·la no ho podria fer. -Sap que hi ha una certa expectació per aquest dijous. Com es porta? -Ho sé. Hi ha una part de nervis, però hi són perquè vull gaudir-ho. I no vull estar a l’escenari preocupada per res més que no sigui anar a explicar aquest viatge. I fer-ho des del respecte. En el fons, penso que també m’ho mereixo una mica.. no soc gens creguda, intento ser humil, però després de pensar que potser no tornaria a pujar en un escenari ho vull gaudir: tornar a l’escenari, fer-ho a L’Atlàntida, amb la família i amb la gent que m’ha acompanyat, amb el públic que allà te’l sense molt a prop... m’emociona! -I ara, la veiem signant articles, com a periodista a La Vanguardia... -He anat fent la carrera a poc a poc, sempre he prio-ritzat la música. Ara hi estic fent pràctiques, a la redacció, i em deixen parlar de cultura. Com que jo també pujo a un escenari, potser una crònica me la miro d’una altra manera. Segurament em dedicaré més a la música, però no deixaré d’escriure: he fet coses de cinema, de llibres, d’entrevistes... i també de música. Un trio de luxe Al concert de dijous, Paula Valls estarà acompanyada per un trio de luxe: Guillem Callejón, coproductor del disc a la guitarra i sintetitzadors; Miquel Sospedra, al baix, i Abril Saurí, un jove talent sorgit de la Sant Andreu Jazz Band a la bateria. I la mateixa Paula Valls als teclats en alguns temes.

“He tornat a trobar-li sentit, que em vingui de gust fer música”

La Gira Impossible de Carles Ribot, el propòsit d’actuar a tot Catalunya

El MMVV es reforça com a referent de la indústria musical del país

Una matinal per al públic familiar obre l’última sessió del Mercat

Acaba un Mercat definit per les estrenes, les dones i la qualitat

LA PREGUNTA

Per què s’ha produït el caos dels últimes dies a Rodalies?

"Ja no parlem de sospites, són fets provats"

Mor una dona a Santa Maria de Besora després de caure 60 metres al camí dels Bufadors

Una xarxa que falsificava bitllets falsos de 50 euros esquitxa Torelló

Ferit de gravetat un ciclista en un xoc amb un cotxe a l’Eix del Lluçanès

S'ensorra el sostre de l'antiga fonda Bonay de Sant Pere

40 anys de la gran nevada

Roben, de nou, el Falatell de Torelló i ja s'ensuma l'olor de Carnaval

Obliguen l'Ajuntament de Vic a fer la consulta sobre el CAP dels Caputxins

Un ferit lleu en un accident entre tres camions a la C-25 a Gurb

La Guàrdia Civil confirma irregularitats a les pedreres de Seva i assenyala una presumpta organització criminal