Eren les acaballes del curs i tot havia anat de meravella. “Un curs per a emmarcar!”, deien els docents. Els alumnes, en general, havien après moltes coses i la mitjana dels resultats de l’avaluació havia estat francament bona en tots els nivells. Naturalment, n’hi havia uns quants que havien suspès alguna matèria, però el curs havia estat un èxit inqüestionable. No hi va haver cap proposta de repetició, les dues associacions de familiars d’alumnes que hi havia al centre, el claustre de professors i el consell escolar van expressar la seva satisfacció per com havia anat tot i els membres de l’equip directiu, que ja feia uns quants anys que funcionaven com a equip, es van sentir molt satisfets del reconeixement que van obtenir de tothom per la feina feta. Aquell cinquè any de mandat, igual que els anteriors, havia donat un fruit inqüestionable i el centre estava assolint una experiència molt valuosa en una manera de treballar que havia estat acceptada, assumida i celebrada per tots els membres de la comunitat educativa.
Tant la directora com el cap d’estudis i el secretari havien estat reelegits per a un segon mandat i allò els havia encoratjat a continuar l’obra que havien encetat tot just quan van ocupar els respectius càrrecs arran de la seva primera elecció. Aquell èxit s’havia aconseguit, sens dubte, seguint fil per randa les línies mestres d’actuació que s’havien traçat en el projecte de direcció que havien presentat, a les quals van ser sempre fidels, malgrat algunes crítiques que van haver d’afrontar durant el primer curs pels dubtes que generava el fet que es tractés d’un equip directiu completament nou, de tarannà molt diferent de l’anterior i cap dels membres tingués experiència en la direcció.
Si bé és cert que el primer curs el centre va obtenir uns resultats més discrets, també és veritat que, a partir del segon, amb l’experiència acumulada dels errors i els encerts registrats l’any anterior, van anar sent cada cop millors i els dubtes que s’havien generat durant el primer any es van anar esvanint i van anar donant pas a una confiança cada cop més ferma en aquella manera de treballar, que es basava en la feina feta seriosament i la màxima exigència a alumnes, docents i, sobretot, als mateixos membres de l’equip directiu, que s’havien conjurat per tirar endavant aquell projecte, en el qual creien cegament.
Per això, quan el segon any de mandat estava engegat, tothom havia validat ja aquelles línies d’actuació sense cap mena de dubte. Al cap dels primers quatre anys, de fet, havien estat la continuïtat dels criteris establerts en el projecte de direcció que havien presentat arran de la seva primera elecció i els èxits obtinguts amb els alumnes els elements que més s’havien valorat a l’hora votar la reelecció, que es va produir per unanimitat i sense cap oposició per a aquell segon mandat.
Quan es va tractar d’elaborar la memòria anual d’aquell cinquè curs tan exitós, el document que ha d’aprovar el consell escolar i que recull i valora totes les actuacions del curs i proposa, si cal, mesures de millora, va resultar que tot el que s’havia dut a terme a terme al centre, tret d’unes quantes matisacions, havia merescut, per part del claustre i del consell escolar, igual que els cursos anteriors, la qualificació de “molt satisfactori”. Però quan aquell document va anar a parar a la taula de l’inspector, que s’havia incorporat aquell mateix any a la zona, després de llegir-lo atentament, va trobar que calia fer-hi una observació que va qualificar d’imprescindible.
−Voleu dir que no heu inflat una mica les qualificacions? –va dir al cap d’estudis davant dels extraordinaris resultats obtinguts, el dia que s’hi va reunir per analitzar una memòria que li havia semblat excessivament mancada d’autocrítica.
El cap d’estudis, que no esperava un comentari com aquest, no va saber com reaccionar i es va limitar a fer referència a la unanimitat que havien mostrat tots els sectors de la comunitat educativa a l’hora de valorar un curs que, en opinió de tothom, havia estat impecable.
–Sí, sí… –va mig acceptar l’inspector– però m’he mirat el projecte de direcció que vau presentar per a aquest mandat i l’he comparat amb el primer que vau presentar i també he donat un cop d’ull als plans i memòries anuals successius que heu anat presentant aquests darrers anys i he observat que ja fa molts cursos que les coses no canvien en aquest centre. Vull dir que potser us heu estancat una mica, no…? Com ho veus, tu? –va preguntar inquisitiu al cap d’estudis, que s’havia quedat una mica desorientat davant d’aquella inesperada crítica.
El docent no va saber què dir i va callar, tot i estar en absolut desacord amb aquella afirmació de qui era el tècnic en educació oficialment autoritzat per a avaluar la seva gestió pedagògica. Però, efectivament, d’ençà que ells havien agafat el timó de la nau, després dels petits titubejos del primer curs, s’havia seguit una mateixa línia educativa, una línia que englobava programacions, metodologies, treball de valors, un projecte lingüístic que no era teòric, sinó que se seguia al peu de la lletra, un reglament de règim intern que definia clarament tots els aspectes disciplinaris i molt especialment l’assetjament escolar i un exquisit tractament dels conflictes derivats de l’exclusió per raó d’ètnia o de gènere, un pla d’acollida als nouvinguts que, al cap dels anys, havia donat un fruit immillorable, una planificació de sortides, colònies i excursions perfectament integrat en les programacions de cada nivell que es repetia any rere any i que, un cop comprovat que era eficaç per a assolir els objectius, que havien quedat prèviament establerts, les activitats que es feien a l’exterior del centre quedaven fixades, de tal manera que es repetien cada curs i completaven, així, la matèria impartida a les classes i, de passada, s’evitava l’enutjosa pèrdua de temps i energies que abans es produïa cada mes de setembre per a determinar potser massa de pressa i corrents les que es farien aquell curs. A més, en tots els apartats, figuraven una sèrie de criteris i indicadors per a avaluar si hi havia hagut cap detall que no havia acabat de funcionar i les raons per les quals s’havia produït aquella possible deficiència, de tal manera que, si era el cas, hi havia marge i voluntat per a esmenar el que calgués de cara al futur. En definitiva, unes línies d’actuació clares i mantingudes en el temps que havien donat com a resultat aquella valoració unànime i tan satisfactòria dels darrers anys.
Davant d’aquella suau però inesperada acusació d’immobilisme per part d’un funcionari tècnic autoritzat que tenia la missió de valorar l’acció educativa dels centres, malgrat les reticències que tenia sobre aquelles observacions, el cap d’estudis va optar per mostrar-se receptiu davant dels suggeriments que tingués a bé fer-li l’inspector.
Aquest, després de lliurar-li un informe moderadament favorable, però que no deixava de consignar allò que ell interpretava com una certa manca de capacitat innovadora, li va fer un discurs en què, bàsicament, es va limitar a expressar la seva confiança en un equip directiu consolidat i que havia donat clares mostres de capacitat de treball i d’interès per la feina. Finalment, però, va fer un únic suggeriment, que, de fet, sonava més a instrucció no qüestionable que no pas a suggeriment:
–Només us demanaré una cosa –va sentenciar–: que, en el pròxim pla general del centre i en tots els següents, en cada apartat, hi inclogueu un capítol que es digui “Innovacions”. D’aquesta manera, us veureu obligats a esprémer-vos una mica el cervell i a mirar de trobar noves línies per tal que la vostra metodologia evolucioni, es renovi i no caigui en el costum de fer sempre les mateixes coses. I penseu que me’l miraré amb especial atenció.
Arribats en aquest punt, el cap d’estudis va manifestar que posarien tot l’interès a trobar noves vies educatives, però va voler avisar l’inspector que havia de ser conscient de la dificultat de la feina que els imposava, ja que tot el que feien al centre havia estat curosament avaluat i validat com a útil i, quan havia calgut, pertinentment modificat; i que no seria fàcil trobar allò que s’hagués de canviar perquè tot funcionava a cor què vols. L’inspector, però, hi va insistir:
−Una mica d’imaginació, caram…! –li va dir− No us podeu quedar fent sempre el mateix… La innovació és el motor del progrés! –va sentenciar finalment.
L’equip directiu, una mica a contracor, però amb l’energia i l’empenta que caracteritzava aquell grup d’excel·lents professionals, es va posar a treballar immediatament. Es van mirar les programacions del dret i del revés, van revisar la metodologia que feien servir en cada matèria i en cada activitat, van mirar de donar un nou impuls al projecte lingüístic per potenciar encara més l’ús del català, van incloure activitats que no hi eren per tal de posar-hi alguna cosa nova, van acordar adoptar una nova metodologia en l’ensenyament de les matemàtiques que havia sorgit feia tres o quatre anys i que cada cop anaven adoptant més centres, van revisar de dalt a baix tots els protocols a fer servir en cas de problemes disciplinaris per part dels alumnes i van canviar uns quants criteris per a fer la conversa oral en llengua estrangera, entre molts altres petits detalls i com a fruit d’un minuciós treball d’anàlisi de la pròpia manera de treballar. Total, van ser moltes hores de feina, però, al final, van aconseguir acordar canvis i nous aires en gairebé tots els camps. Ho van fer, però, amb certa recança perquè no estaven del tot segurs que les coses haguessin d’anar millor amb aquelles innovacions, per molt que fossin, efectivament, fruit de la imaginació i l’esforç d’uns docents convençuts d’haver arribat a l’excel·lència, tot i que, en opinió d’aquell inspector, l’excel·lència devia tenir sempre, inevitablement, data de caducitat.
El curs següent no va sortir tan bé. Els alumnes i els docents van acusar els canvis introduïts, les dues associacions de familiars d’alumnes ho van fer notar a l’equip directiu i els membres del claustre de professors també van manifestar un lleuger enuig, cosa que va arribar al consell escolar i va constar en acta. I és que ni els alumnes havien après tant com en els cursos anteriors ni els resultats finals havien estat tan satisfactoris: la mitjana de les qualificacions dels alumnes havia baixat clarament. Tanmateix, l’equip directiu va rebre una efusiva felicitació de l’inspector perquè s’havien comportat veritablement com un centre innovador.
−Ho veus com jo tenia raó, que l’any passat havíeu inflat les notes…? –va reblar després de lliurar al cap d’estudis un informe tècnic completament favorable.Ora perei pulocciverox novem,
