“Jo he sigut un nen bo. Per tant, jo havia d’escriure aquest llibre, perquè me’l devia a mi mateix”

Josep Villarroya Xavier Guix, psicòleg expert en psicopatologia clínica, especialista en comunicació i processos d’autoconeixement, surt sovint de la seva consulta de Granollers per erigir-se també en escriptor i divulgador. Fa poc ho ha fet per presentar el seu 16è llibre, ‘El problema de ser demasiado bueno’ (Arpa Editores), un manual de psicologia per als qui confonen ser una persona bona amb deixar de ser un mateix, i que s’ha convertit en tot un èxit de vendes. El problema de ser demasiado bueno. Sembla una contradicció aquest títol, no?Sí, és un oxímoron. La bondat, en principi, és una virtut i no té sentit dir que pot ser dolenta. Ve a ser una apel·lació al fet que pot existir tant una bona bondat com una mala bondat. La mala bondat es dona quan una persona es perjudica a ella mateixa. És a dir, voler ser bo per als altres i no per a tu és un problema. Si jo visc una vida en què vull ser bo per als altres, vull portar-me molt bé, vull complir, vull ser complaent, vull que tot estigui bé, però tot això m’acaba perjudicant a mi, llavors estic practicant una mala bondat, perquè el principi de la bondat és fer el bé. La bondat com a principi necessita baixar a l’acció, i l’acció de la bondat és fer el bé. Llavors, el primer bé me’l dec a mi, i si no ho faig, no puc fer bé a l’altre, perquè després depenc d’ell. Per tant, perquè depengui de mi, el primer bé me l’he de fer a mi. I no es fa, això?Ara s’ha posat de moda la cultura de l’estima’t a tu mateix, la cultura de l’enamora’t de tu, de l’autoestima alta, que et cuidis i que et tinguis en compte. Per mi, tot això són paraules una mica buides i a vegades fins i tot són narcisistes. Allò que crec que és important és que t’incloguis a tu mateix en l’experiència. Tu hi ets, no només l’altre. Per tant, jo no haig de fer-ho tot per tu, sinó que també m’he de tenir en compte a mi. Si tinc en compte les dues coses procuraré el millor per a les dues parts. Però quan només es practica per a una part, llavors és mala bondat. Hi hi algun motiu que l’hagi portat ara a escriure aquest llibre?No, no. El que crec d’aquest llibre és que és un tema universal, igual que ho pot ser el tema de la felicitat. És a dir, és una cosa que afecta a tothom i aquest tothom s’hi pot identificar poc o molt. A més, crec que el llibre apel·la a una cosa que també és molt universal, que és el sentit del deure. A qui em dec? De petits, molts hem rebut missatges del tipus: “has de creure”, i creure vol dir obeir als pares, portar-se bé, complir… Aleshores, aquests principis d’obediència com a sentit del deure són una cosa que m’he acabat imposant a mi mateix sense adonar-me’n. I ha arribat un punt, d’aquí ve una mica el llibre, en què existeix la impossibilitat de deixar de ser bo. Perquè quan els dic a les persones, no que siguin dolentes, sinó que posin límits, que diguin prou, que sàpiguen dir no, em diuen que no poden. És com si dintre seu tinguessin una angoixa per no ser prou bo, però és una angoixa viscuda, una angoixa real. Aleshores, aquestes persones, quan senten que estan fallant, que no compleixen amb el que l’altre espera, se senten malament amb elles mateixes. Quan érem petits, el fet de no fer bé les coses venia acompanyat de culpa, de càstig, de desamor, de rebuig… Per tant, al final, la persona tem tres coses: la vergonya, la culpa i el rebuig. Aquí és on la bondat es convertiria en mala bondat?Sí, quan la persona se n’adona i ho diu a través del llenguatge, perquè aquest és molt clar: “jo és que no sé dir que no”, “és que no sé posar límits”, “és que em sap molt de greu”, “és que jo no puc”, “és que pateixo massa”… Quan una persona manifesta aquestes coses a través del llenguatge vol dir que no està vivint bé amb ella mateixa certes qüestions amb relació als altres. Per tant, cau en aquesta mala bondat. En aquest llibre hi ha molt de la seva experiència personal?Jo he sigut un nen bo. Per tant, jo havia d’escriure aquest llibre, perquè me’l devia a mi mateix. A més, a la consulta, amb els anys, vas aprenent coses. Probablement, una és que el que més afecta a la gent són els dilemes morals. I el dilema moral és sempre entre el bé i el mal. Faig bé? No faig bé? Estic fent el que toca? Llavors aquí apareix el sentit del deure. Quan jo vaig començar a observar com la gent vivia tot això, vaig anar descobrint patrons de persones diferents però que tenien coses en comú, i quan vaig tenir el patronatge tot fet vaig veure que tenia una estructura de personalitat, i aquesta estructura de personalitat no s’havia tractat mai de forma clara en cap llibre, per això vaig pensar que estaria bé que jo ho oferís. D’aquí va venir la idea del llibre. Ja hem identificat la mala bondat. Però la bona bondat quina seria?La bona bondat és quan jo faig el bé, no és pretendre ser bo, sinó pretendre fer el bé. La majoria de pares a vegades s’han de posar seriosos amb els seus fills, i han de prendre mesures i adoptar una fermesa que per als fills no és bona. Podríem dir que aquestes persones no es porten bé, perquè es posen massa serioses i massa dures. Però en canvi, ho fan perquè volen un bé major, volen que el seu fill aprengui a fer una cosa o aprengui a deixar de fer-ne una altra. Per tant, encara que tingui una actitud que en aparença no és de quedar bé, de ser bo, està actuant des de la voluntat de fer el bé. Aleshores, fer el bé és tenir en compte què és el que a mi em fa bé i puc donar a l’altre. Perquè jo pugui donar a un altre primer he de tenir. I el que he de tenir és el principi clar de la bondat, voler fer les coses des d’un lloc que es diu bondat. Per tant, fer bondat vol dir actuar fent el bé. En canvi, és molt diferent pretendre ser bo, perquè ser bo és una actitud en la qual ja comencen a aparèixer aquests comportaments com el quedar bé, portar-se bé, tenir aquell sentit complaent, esforçar-se, en definitiva, obeir. L’obediència no és ser bo ni fer el bé a un mateix. L’obediència és sotmetre’s per un principi de compliment del deure. Hem de tenir clar fins a quin punt les nostres conductes i les nostres intencions neixen de la bondat, o al contrari neixen de buscar alguna cosa més, un interès, quedar bé perquè em tinguis en compte, perquè m’estimis. Per exemple?Imagina’t que a la redacció entra una persona nova, i al segon o tercer dia ja us porta un cafè a tots, ja sap què li agrada a cadascú i sempre us és complaent. El més probable és que al cap de pocs dies comenceu a sospitar o us pregunteu què està buscant aquella persona amb la seva conducta de voler quedar bé amb tots, tot i que sempre hi haurà algú que dirà que és molt maco que et tinguin en compte. Però realment aquesta persona està fent el bé o vol el seu benefici en el sentit d’aconseguir l’estima dels altres? En el cas del reciclatge a casa, per exemple, hi ha persones que s’esforcen per fer-ho bé, però moltes altres no fan res.Acabes de posar un bon exemple del que abans parlàvem. És un exemple per distingir el que és fer el bé o quedar bé. Quan una persona recicla, sense que ningú la vegi, no ho fa per ser bo, ho fa perquè és un bé, en el qual s’inclou ella mateixa, inclou a la ciutadania i inclou el món, perquè aquest món anirà millor si es recicla. Per tant, és un exemple de fer el bé. Segurament molta gent es pot sentir identificada amb tot el que diu.Aquesta identificació és la causa de l’èxit del llibre, que ja té dues edicions i anem cap a la tercera, i és al rànquing dels llibres més venuts. La causa: la identificació. La gent s’hi identifica perquè es troba reflectida en el llibre, hi ha una empatia i qui el llegeix diu: aquest soc jo. Però el llibre no només et retrata, sinó que intenta donar-te alguna solució al que podria ser un problema. Quines són aquestes solucions?Primer, com deia abans, és incloure’t en l’experiència, i per incloure-t’hi, t’has de conèixer. I després, és molt important que et posis límits, que no vol dir posar obstacles als altres, sinó tenir clares les teves definicions. Per posar límits, has d’estar definit. Evidentment, no estem mai definits del tot, però si com a mínim tenim certes idees del que volem i del que no volem ens sabrem definir millor. Si a la feina et demanen fer una cosa que no et toca, però t’hi van insistint i veus que altres no ho fan, probablement hauràs de dir que no ho faràs, encara que tingui conseqüències. I no ho faràs perquè no toca. Aquesta capacitat vol dir que em puc definir a mi mateix “tinc clars els meus límits, i sé el que és important per mi i el que no”. En canvi, les persones massa bones no tenen marges, no tenen límits. És molt ambigu l’espai del que volen i el que no, i acaben volent el que els altres volen, i per por de no quedar malament, acaben complint amb el que se’ls demana. Aleshores aquí és on tenim el problema. Això pot acabar amb una reacció desmesurada?Sí, el dia que petes. Aleshores es produeix un fenomen molt curiós i és que petes perquè has estat aguantant molt, i curiosament quan passa això és quan arriba la culpa. Aquesta persona es culpa i torna a entrar a la roda per portar-se bé de nou. Després es disculpa amb tothom, torna a ser bo, a fer el que la gent espera. La roda no s’acaba mai. Per tant, hem de ser conscients d’aquest tipus de personalitat i començar a desdibuixar-la. És un tema més personal, familiar o social?L’intent de modelar una persona comença en la infància. Tots els pares volen modelar els seus fills a la seva imatge i semblança, segons el que ells creuen que els convé, el que és bo per a ells, el que haurien de fer. Tant és així que a vegades no s’atén prou al que el fill vol, perquè ell ja té unes tendències i ja es veu el que li agrada i el que no. Però els pares el volen modelar, i per modelar-lo han de fer complir el deure i li han d’ensenyar a ser obedient i a portar-se bé . Però després hi ha una continuació en la vida social i laboral?Sí, aquí ja ve el principi fonamental del deure. Si a casa han tingut una ensenyança fèrria, rígida i estricta en el compliment del deure, el continuen fent però no per un mateix, sinó pel deure que se li imposa, del que s’espera d’ell. Per tant, es converteix en la persona que els altres volen que sigui. Fins que quan arriba a una certa edat s’adona que s’ha passat mitja vida fent el que els altres han volgut i es planten per fer el que els toca. Llavors hi ha persones que van a l’altre extrem i fan disbarats. Es pot dir que hi ha alguna generació més “afectada”? Potser sembla que els joves no ho estarien tant?És una aparença. És veritat que l’aparença avui és que els joves no tenen tant el sentit del deure, però en canvi es deuen a l’algoritme, a la mort, al que fa tothom, per tant, compte, que només és una aparença. Semblen més lliures i que fan més el que volen, però acaben sempre obeint alguna cosa, ja sigui una influencer o un algoritme. Aleshores sents que algú s’ha matat per fer-se una selfie, i encara que sembli que ningú li ha manat fer això, sí que hi ha algú, però és invisible. Abans sabíem qui manava: el capellà, el pare, el guàrdia civil, però avui no. Avui qui mana és ocult, però mana, perquè ens imposa estils i forma de viure. Es podria considerar una malaltia, potser mental?No, en els casos més extrems seria un trastorn de personalitat. La cosa aniria per aquí. Quan parlem de trastorns sempre ens referim a la rigidesa del caràcter. Què li passa a la gent massa bona? Doncs que s’acaben convertint en persones molt rígides, perquè no poden deixar de ser bones. Per tant, aquesta rigidesa les porta a no saber actuar d’una altra manera. I quan una persona té una forma d’actuar rígida i inalterable, diem que és un trastorn. Al final, què aconsellaria a aquestes persones?Recuperar la seva brúixola interior. Escoltar-se un mateix i no buscar tant l’aprovació a fora, no donar massa importància als altres. Però canviar costa moltíssim, no?No cal canviar la manera de ser, no cal. Cal només regular, matisar, orientar, fer-ho des d’un altre lloc, canviar unes creences. És a dir, amb les cartes que m’han donat he d’aprendre a jugar millor. A les persones públiques també els hi acostuma a passar?Del polític esperaríem, suposadament, que fos fins i tot un exemple de bondat, o com a mínim de fer bé les coses. I no ho veiem, desgraciadament, perquè la política no és personalista, tot i que hi ha persones que destaquen, però a darrere sempre hi ha el partit. Al final sempre s’excusen en el partit, que és qui vol o qui decideix. Per tant, anem de nou a una mena de paraigua que ho justifica tot. Però compte que hi ha personatges, no només de la política, amb una rellevància que no és bona. Hi ha persones que alimenten l’escàndol, el conflicte, allò negatiu, l’empipament… perquè el seu públic és aquest i ja esperen que siguin escandaloses i que muntin numerets. Hi ha moltes variabilitats respecte a la imatge pública que tenen les persones amb notorietat. El que es busca darrere de tot és el reconeixement: que els mirin, que els atenguin i que els estimin.

“Jo he sigut un nen bo. Per tant, jo havia d’escriure aquest llibre, perquè me’l devia a mi mateix”

Les remeieres

Puc confiar en una màquina de bateria per al meu jardí?

Les aspes d’El Molino barceloní es tornaran a aturar

El somriure Duchenne

LA PREGUNTA

El ‘cas Zapatero’ compromet la continuïtat de Pedro Sánchez com a president del govern?

Mor una noia de 25 anys en sortir de la carretera i bolcar amb el cotxe a la C-17 a Vic

“Vaig veure en un anunci a EL 9 NOU que buscaven professors i vaig decidir presentar currículum per provar-ho”

S’expandeix també a Osona la tendència de reconvertir baixos comercials desocupats en habitatges

Carré, de Torelló, a punt de presentar concurs de creditors

“Ara cada setmana tenim més d’una taula d’estrangers”

Una dotzena de ferits en l'incendi d'un bloc de pisos a Roda

Can Fortuny, de Centelles a Vic

El primer Esclat a Barcelona d’un home decidit a “fer empresa”

Ja són dues les persones mortes en l'accident de dimecres a la C-17 a Ripoll

Pressió per treure el parc infantil de la rambla Tarradellas de Vic