Joan

Joan Queral Maganto (Seva)

Em dic, o millor dit em deia, Joan. Vaig morir ahir. No vaig sentir res. Portava quasi dues setmanes amb un dolor al pit que va començar sent molt lleu però que cada dia que passava s’anava aguditzant i m’oprimia. Des d’ahir no em fa mal res.
La companyia de decessos ha complert. No va trigar ni una hora a venir a casa un comercial a qui va avisar la meva assistenta, la Rosa, després de trobar-me al terra del despatx. Quina escena es va trobar la pobra quan em portava el cafè de la tarda. Quin ensurt!
Encara que…, no n’estic gaire segur però crec recordar que després del primer sobresalt em va mirar amb incredulitat i em va dedicar un parell de frases despectives referides a la meva mare i el meu merescut final. La veritat és que ja feia temps que sospitava que no em tenia en gran estima i ara ho he pogut constatar.
No em va tocar ni va intentar reanimar-me. Tampoc hauria servit de res. Va ser l’Andreu, el porter, qui va aixecar el meu cos de terra i el va dipositar sobre el sofà de pell en què tants cops havia descansat de la meva feina d’escriptor i que ara, sense pretendre-ho, es convertia en el meu tàlem on descansar les meves despulles fins que els empleats de la funerària vinguessin a recollir-me.
Estava sol a l’habitació. Al meu sofà. Estava bé. Ja no em feia mal el pit i vaig pensar que feia molt de temps que no em trobava tan… relaxat. No vaig riure perquè no vaig poder.
Es va obrir la porta i va aparèixer un home desconegut que després de mirar-me fixament va sentenciar que era mort. Vaig pensar per un moment en tot l’esforç i diners que els seus pares havien invertit en la seva carrera universitària per tal que ara fos capaç d’adverar quelcom tan evident com era el meu òbit.
Sense temps per a més disquisicions van entrar un parell de desconeguts amb bates grises que àvidament em van traslladar del meu còmode sofà a una llitera metàl·lica amb la qual, i després de cobrir-me amb una mena de llençol de plàstic, em van desplaçar fins a fora de casa meva i em van introduir en un vehicle.
I aquí estic, exposat en aquesta sala com si fos la mòmia d’algun cèlebre faraó egipci esperant que obrin la porta del museu perquè els visitants el puguin admirar.
És sorprenent que ningú hagi estat capaç de recordar el meu desig, expressat en mil ocasions, de no ser utilitzat en el meu funeral com a epicentre del reencontre de tots aquells que mai van tenir importància per a mi i per als quals tampoc jo vaig ser rellevant.
Això deu ser cosa de la meva ex. Segur que amb aquest comiat multitudinari voldrà demostrar a més d’un que encara m’estimava, que va ser ella qui va lluitar pel nostre amor i que vaig ser jo qui va rendir la nostra relació davant la feina i el meu ego d’escriptor.
En certa forma potser tenia raó. No vaig poder ni voler continuar amb una vida buida i erma que ressecava la meva inspiració convertint-se en una terrible sequera vital i professional. Ella no m’aportava res. Ni inspiració ni afecte. El nostre final com a parella va ser explosiu. Una bona quantitat de diners i algunes propietats van apaivagar la seva explosivitat. Ella és així.
Vaja! Parlant de la reina de… Ja es aquí! I… plora! Lídia, que falsa que ets!
Estàs maca! La veritat és que plorar sempre t’ha anat bé. Feia temps que no ens vèiem. Ostres! Què fas? M’has besat! Això sí que no m’ho esperava. Bé, tampoc m’esperava veure’t acompanyada i menys en aquestes circumstàncies.
No vull esguerrar-te la festa, Lídia, però t’has adonat que aquest jove podria ser el teu fill? On l’has trobat? Què li has donat? Bé, no sé què dir encara que potser l’únic que se m’acut és felicitar-te per aquesta segona joventut i dir-te que aprofitis l’ocasió, cosa que jo ja no podré fer. Torno a dir que et veig fantàstica, com no t’havia vist des de fa molt de temps, des que ens vam desenamorar, aquest verb que mai m’ha agradat però que sempre he portat com una llosa a la meva vida.
Em recordo de la Pilar. Una dona a qui vaig estimar abans que a tu i que va ser potser el meu veritable amor. També ella va haver de patir-me. Va haver de suportar el meu caràcter canviant, els meus dubtes, les meves pors i finalment el meu abandonament. Un bon dia, sense avís, la vaig deixar. No me’n vaig acomiadar. No vaig donar cap explicació. No vaig ser capaç. L’estimava, però no podia sentir que la nostra vida pogués ser en comú. Ella mereixia més i havia de tenir la seva oportunitat. Mai vaig ser capaç d’explicar-l’hi i ara, evidentment, ja no podré fer-ho. No sé si sap el que ha passat. Potser se n’assabentarà pels diaris. Potser em plorarà. Potser no.
I aquest, què fa aquí? Julià, si us plau, ves a la merda! Si ets la persona que m’ha amargat aquests darrers dos anys! Tu, que et deies amic i que havies de representar-me davant les editorials. Tu, que havies de ser el meu pilar i protector davant les exigències d’aquells que desconeixen el procés de creació literària i que només veuen en l’escriptor la forma d’obtenir importants ingressos editorials. Vas trair-me. Eres el meu amic, el meu confident, qui millor em coneixia. Sabies que no era el meu millor moment personal ni professional i tot així durant dos anys m’has obligat a escriure sense parar per tal de complir uns contractes que com tots els contractes suposen unes obligacions difícils quan del que es tracta és de crear.
Julià, si no et faig fora és simplement perquè no puc.
I vosaltres, Pere, Antònia, Josep… què feu aquí? Estic sentint el que dieu i no faig més que sorprendre’m. Esteu parlant de mi com si us importés? Quan us he importat? Pere, dius que darrerament em notaves fred i distant? Com pot ser si fa més d’un any que no ens vèiem. I tu, Antònia, que des que em vaig separar de la Lídia no havies tornat a parlar-me, com pots dir que jo havia canviat molt? Qui de vosaltres sabia res de mi? Mai us vaig interessar. Mai vaig formar part de les vostres vides, com vosaltres tampoc heu format mai part de la meva.
La veritat és que no tinc veritables records amb vosaltres que ara em fessin parlar de moments, no ja feliços, sinó només agradables. No ho sé, potser el dia que em van entregar aquell premi de la crítica en què tot van ser afalacs, abraçades i petons.
Tot em semblava ideal, fins que algú de vosaltres va voler magnificar-me amb una sèrie de virtuts que mai he tingut. Aquestes paraules per tots aplaudides em van confirmar com de lluny estàveu de mi.
No he tingut mai amics. He tingut por d’obrir-me als altres. Les meves aficions a la lectura i després a l’escriptura no van afavorir les meves relacions. Tinc una idea molt personal del què i com ha de ser una amistat, sense que fins ara hagi aconseguit compartir-la amb ningú.
Si us plau, per què no marxeu? No feu això més patètic. Deixeu-me marxar sol i tranquil.
I ara, què passa? On em porten? I tota aquesta colla, on va?
Ostres, no! Ara una cerimònia… religiosa? Com podeu fer-me una cosa així?
Veieu com no em coneixíeu? De petit vaig anar a un col·legi de capellans. No, no vaig patir tocaments ni abusos, tot el contrari, sempre em van respectar i reconec que vaig tenir un ensenyament exemplar. D’aquells capellans vaig aprendre a estimar la literatura, la història i la filosofia. Però mai els perdonaré aquelles misses matutines de quasi una hora de durada i en llatí. Mai oblidaré aquella insistència a voler adoctrinar, en el que ells anomenaven la fe, unes pobres criatures, fills d’obrers i represaliats pel règim, als quals l’oració no ens suposava cap millora espiritual sinó una autèntica contradicció amb el món real. Va ser la percepció d’aquest intent d’adoctrinament el que va acabar amb la meva fe primerenca.
Vam aprendre a llegir, escriure, les quatre regles i més endavant història, filosofia o geometria, però mai ens van educar en la relació amb els altres, en l’amistat o la diversitat. Tot el contrari, ells van ser els que em van empènyer a la meva solitud.
I ara veig que un capellà que ni conec ni em coneixia està parlant sobre el germà Joan (dec ser jo) i diu que va ser un gran amic dels seus amics i una gran persona amb tothom, a més de ser un molt bon escriptor. Anem a veure, mossèn, vostè no pot parlar sobre aquell que no coneixia, ja que això li comporta el risc que algun dels presents pugui, si més no, riure’s de vostè.
Amic dels meus amics? De quins amics parla? Miri, no ric perquè la meva situació aquí de cos present no m’ho permet. Gran persona amb tothom? Amb qui?, si no em relacionava amb ningú. Si ni tan sols la Rosa, la meva assistenta, em suportava i si ho feia era a canvi d’un sou. Bon escriptor? Quants relats meus ha llegit?
Miri, mossèn, si vol dir qualsevol cosa digui la veritat. En Joan, jo, a qui vostè no coneixia, era segons li han dit un perfecte desconegut per a tothom. No sortia, no es relacionava amb quasi ningú i quan ho feia era per qüestions professionals com amb en Julià. No interessava a ningú ni tampoc ningú li interessava a ell. És a dir, tota aquesta colla que omple la sala on vostè actua potser no saben ni tan sols el nom del difunt. Miri, li diré més, no vaig ser una bona persona. No vaig voler ser-ho. No vaig tenir cap necessitat de ser-ho.
No allarguem més aquesta pantomima. Si ha de complir amb la seva feina digui les seves pregàries, quatre lloances sobre la meva persona i beneeixi el meu cos amb l’aigua beneïda del dimoni i anem fent feina.
Bé, sembla que el capellà ha acabat la seva actuació. I ara, com al final de les estrenes teatrals, l’actriu principal i en aquest cas també productora, la Lídia, encapçala totes les atencions dels assistents, que tracten de consolar-la de la seva pèrdua.
Si us plau, deixeu-me marxar. Que em vinguin a buscar per portar-me al forn crematori i posar fi a aquesta farsa.
Bé, sembla que em fan cas. S’ha acabat l’espectacle. No m’havia fixat fins ara en el fons de la sala. M’ha semblat veure la Pilar. Potser amb ella jo hauria estat una altra persona. O potser no. Ja és tard per saber-ho.
Aquest parell de mossos m’estan encaixant en els rails pels quals han de desplaçar el meu taüt fins al forn crematori.
Això comença a moure’s. S’ha obert la porta del forn.
Adeu.

Col·laboren:

Llibreria La Gralla – Institució Puig-Porret