“La música tradicional no és una música de museu”

Marc del Pino (Barcelona, 1978) és un dels acordionistes diatònics de referència al país. Intèrpret, professor, compositor i investigador de les diferents possibilitats tècniques d’aquest instrument, Del Pino és un dels quatre professors de la nova aula de música tradicional de Tona i també fa classes a les escoles de Taradell i Gurb. Del Pino porta uns anys vivint a Osona: primer a Tavèrnoles i ara a Alpens. Instruments com l’acordió diatònic es poden estudiar a nivell superior, a l’Esmuc, com va fer vostè, però no a nivell de grau mitjà. Això és una disfunció?Això no és del tot correcte. El grau mitjà, que actualment es diu grau professional, està reglat per a acordió diatònic i d’altres instruments de música tradicional, tal com està publicat a la web de la Generalitat. Però és veritat que estaria bé que, ja que hi ha uns estudis superiors d’aquests instruments, hi haguessin més centres, a banda del Conservatori dels Pirineus –que actualment ja ofereix l’acordió a grau professional–, que s’animessin a obrir aquesta oferta educativa, ja que té tot el sentit del món que es puguin preparar aquells alumnes que després aniran a l’Esmuc. És una realitat que hi ha aquesta demanda, de jovent que té ganes de professionalitzar-se en aquests instruments. La música tradicional arrossega alguns estigmes, com si fos fàcil tocar determinades melodies amb determinats instruments?És així. Però hem de pensar que la música tradicional no és una música més petita, més fàcil o més barata, per dir-ho així. En tot cas, es mou per uns paràmetres més populars, potser, amb unes músiques que es troben més al carrer, i algú pot tenir la visió que és una música menor. En realitat, és una música plena de matisos i de riqueses interpretatives prou complexes i tècnicament exigents. Requereix d’un estudi i una pràctica constants, però també coneixement dels diferents gèneres. No és el mateix acompanyar una jota, caminar melòdicament sobre una masurca o la gràcia del picat d’un pasdoble… Hi ha un repertori extens i ric.I moltes tradicions?Exacte. Parlant específicament de l’acordió, la pràctica passa per la interpretació i l’aprenentatge de diferents tradicions en què l’instrument hi és present. Hi ha l’acordió tradicional català, però també de la trikitixa, el referent acordionístic del País Basc; l’acordió diatònic de diferents països del centre d’Europa, amb una tradició molt potent… No és fàcil tocar aquestes melodies amb solvència. Hi ha d’haver una impregnació i un estudi tècnic important. La fórmula més habitual per estudiar-los és a partir de tallers, com els que va introduir el CAT ja fa anys. Una formació menys reglada pot semblar menys important?Aquest plantejament de tallers és interessant perquè apropa la música i l’aprenentatge dels instruments tradicionals a tots els públics, de manera que no cal tenir cap coneixement previ per poder entrar-hi i començar a aprendre i a construir. Això és molt interessant i penso que són coses diferents al que dèiem abans, dels centres educatius que ofereixen ensenyaments reglats. Aquest concepte de fer més classes en grup dependrà també del perfil d’alumnat per trobar equilibris adequats. Però aquest tipus de plantejaments de poder treballar des de zero ho trobo molt interessant i molt útil, perquè al final tot això reverteix en el saber popular. Al final estem parlant de música i des d’aquest punt de vista el que interessa és participar, disfrutar i compartir. En aquesta línia arrenca l’Aula de Tona. Com valora la iniciativa?Em sembla una iniciativa molt bona i estic content de poder-hi participar. És això que dèiem de treballar d’una manera més espontània, en grup, però també de forma individual si cal, per avançar adequadament i que l’alumnat vagi integrant conceptes i pràctiques per millorar el seu nivell interpretatiu. Vostè també ha estat professor a l’Aula de l’Emvic i està fent classes a les escoles de Taradell i Gurb. La demanda d’instruments de música tradicional, i en concret de l’acordió, en quin estat de salut es troba?Diria que té una demanda important. A Barcelona fa anys que hi faig classes i he tingut molts alumnes, que sovint van i venen, i m’adono que realment l’instrument gaudeix d’un bon estat de salut i força moviment social en relació amb totes aquestes músiques. I dic músiques perquè, com deia abans, n’hi ha diverses. L’instrument és prou ampli perquè hi hagi gent que s’especialitzi, ja sigui en músiques cèltiques, irlandeses o ritmes més llatins o cap a un vessant més modern, més proper al jazz o al neofolk. L’acordió diatònic no és només una música i una interpretació, sinó que pot despertar l’interès de perfils de música molt diversos, que al final ens acabem trobant tocant l’acordió. Potser per això som una gran família. Està prou valorat l’intèrpret de música tradicional?Penso que cada cop més. De fet els grups de música tradicional s’estabilitzen, hi ha participació de grups tradicionals en festes majors, i també en festivals que no són estrictament de música tradicional. Cada vegada s’actualitza i es normalitza més aquest gènere i tot el que implica, que vol dir que hi hagi grups, concerts, discos… El futur està en la mescla d’estils i d’instruments?A veure. Tot és música tradicional, tot és present. Si parlem del futur, per què no pensar en la idea que la música tradicional ja és actual i és aquesta música la que anirà evolucionant i la que possiblement ens podrà donar sorpreses en un futur? El que vull dir és que la música tradicional no és una música de museu, treta d’allà dins i ensenyada com si fos una cosa estàtica, sinó que té aquest component viu en què les coses que es fan són fruit d’una inquietud pròpia del present. I un dels vessants pot ser la mescla d’estils i d’instruments, i això continua sent música tradicional des del meu punt de vista. Des d’aquesta mescla d’estils i d’instruments poden sortir sonoritats noves que podran consumir públics que no són estrictament entesos en aquesta música però que puguin trobar interessant. Osona té les condicions per ser un focus potent de formació i projecció de la música tradicional?Sí, perquè hi ha tradició, hi ha geganters, diables, grallers, també col·lectius que surten al carrer amb ganes de ballar… És una comarca en què hi ha ganes i estic segur que en sortiran moltes coses d’Osona en relació amb aquestes músiques. Només cal acabar-hi de confiar, creure-hi i disfrutar-ho, perquè al capdavall és una música per la festa, la celebració i per crear comunitat, crear poble i, per què no, comarca.

“La música tradicional no és una música de museu”

Manlleu viu un 19è Serpent multitudinari

El Pescant la Lluna il·lumina el final de festa de Torelló

El documental d’EL 9 TV sobre els 10 anys del Seguici Infantil de la festa major de Vic

Festes de Sant Joan i els Elois de Prats de Lluçanès 2025

LA PREGUNTA

Creu que s’està fent bé la gestió de la pesta porcina?

Roda reparteix 1,8 milions d'euros d'un primer premi de la loteria

Les millors imatges del Mercat Medieval de Vic

Dos ferits lleus en un xoc frontal a les Masies de Roda

Tres persones intoxicades per monòxid de carboni als Hostalets de Balenyà

CCOO denuncia l'acomiadament de 300 treballadors temporals del grup Jorge a Osona pel brot de pesta porcina

Febre pel dècim que surt a l’anunci del torró

Més patrulles de Mossos al Remei i al centre de Vic

Detenen 'in fraganti' un atracador a la joieria de Taradell

Roda reparteix 1,8 milions d'euros d'un primer premi de la loteria

La Comissió Europea deixa Osona fora del perímetre de zona infectada per la pesta porcina africana