“Montserrat es va aguantar els anys de la Guerra Civil perquè era un referent per uns i altres”

Fa mil anys de la fundació del monestir de Montserrat, on Martí Gironell (Besalú, 1971) ambienta la seva darrera novel·la. Però ell no ha reculat tant: ‘La muntanya del tresor’ (Columna) se situa als anys de la Guerra Civil, quan l’abadia va córrer perill de destrucció més d’una vegada. La història de com es va salvar –mèrit col·lectiu de persones de procedència i idees diverses– arriba al lector a través de la mirada d’un escolà, en Benet. És la seva tercera novel·la que passa entorn d’un monestir, i la segona que fa referència a Montserrat, si no anem errats.Sí. El que passa és que de L’arqueòleg, la història del pare Ubach, només hi ha dos capítols que s’ambienten a Montserrat, perquè aquell home va fer bona part de la seva carrera voltant pel Pròxim Orient bíblic. Però sí que és veritat que entre Montserrat i Sant Benet de Bages, on passava L’últim abat, sempre hi he trobat teca per sucar-hi pa. A La muntanya del tresor, aquesta teca la troba en un moment poc conegut i explicat de la història de Montserrat, el de la Guerra Civil. Si les coses no haguessin anat tal com vostè explica, potser el veuríem avui molt diferent.Tal com diu un dels milicians que van pujar al monestir el juliol del 1936, “ens n’anem cap a Vic”. A cremar esglésies, volia dir. I Montserrat se salva. A mi em va empènyer la curiositat, no havia sentit parlar-ne mai, del que va passar allà. Ho comences a compartir amb gent del teu voltant i veus que tampoc en saben res. I veus que val la pena documentar-ho, capbussar-t’hi i bastir un relat de ficció que sigui una eina perquè el lector entengui què va succeir quan nosaltres no hi érem. El moment en què esclata la Guerra Civil. Arrenquem el 21 de juliol, tres dies després de l’aixecament militar contra la República.Esclata la guerra i l’abat Marcet fa baixar a Barcelona el metge i sacerdot Pere Tarrés, que estava fent uns exercicis espirituals a Montserrat. La seva missió és anar a buscat ajut a Ventura Gassol, el conseller de Cultura de la Generalitat en aquell moment. Hi ha una situació de caos, i l’abat tem que pujaran els milicians anarquistes...Només ha de treure el cap per la finestra del seu despatx i veu els torterols de fum de les esglésies a la falda de la muntanya que cremen: Monistrol, Olesa, Esparreguera... En connivència entre Ventura Gassol i el president Lluís Companys fan un decret pel qual la Generalitat s’apropia de l’abadia. La incauta, i Montserrat es converteix en una propietat del poble. De seguida hi puja un destacament d’una quinzena de mossos d’esquadra que empaperen Montserrat amb cartells on diu que els edificis són propietat del govern: “Edifici apropiat per la Generalitat per al servei de les institucions del poble”. Quan al cap de mitja hora de rellotge arriben tres camions farcits de milicians amb bidons de combustible per calar-hi foc, es troben això. “No cremareu una propietat del poble, que és vostra!”. Ficciono aquest possible diàleg, aquest moment d’aturar el cop. Una autèntica cursa contra rellotge, amb habilitat de l’abat Marcet. I la Generalitat, republicana, té la consciència que al marge d’ideologies Montserrat s’ha de salvar?Encara que siguin republicans, sí. Primer hi envien com a delegat Joan Puig i Ferrater, i després Carles Gerhard. Sí que se suspenen les funcions, no hi haurà oficis religiosos en públic, ni tocaran les campanes ni res. Però tenen molt clar que han de conservar el patrimoni que representa Montserrat perquè allà hi ha tota una representació de com els nostres avantpassats han entès i representat el món. I això és el que fa que un govern republicà protegeixi un lloc religiós. I per l’altra banda, els nacionals ho veuen com un pol d’atracció espiritual, sacre, i no se’ls acudeix de bombardejar-lo. Montserrat es va aguantar en aquells tres anys perquè, tant per a uns com per a altres, era un referent. No sé si va influir-hi el fet que aquí hi intervinguessin persones amb un pòsit cultural important: ens ha esmentat Puig i Ferrater, conegut autor de teatre; Carles Gerhard, germà del compositor Robert Gerhard, o el mateix Ventura Gassol, un intel·lectual i un poeta.Tant ells com altres que aniran passant pel relat. I després encara hi trobarem l’Artur Bladé, periodista i escriptor, el tenor Emili Vendrel, el doctor Trueta... Saben que Montserrat va més enllà de les ideologies. És un espai on t’hi pots refugiar. Refugi per a l’ànima però, literalment, refugi material per a les persones. On et pots escapar de les bombes. La muntanya, que ja veurà el lector que és una protagonista més. La geologia, el paisatge, la fauna, la gent... És un escenari especial per novel·lar. Però la mirada amb què ens arriba tot això no és la de l’elit cultural. És la d’un nen, un escolà d’11 anys que es diu Benet Nomdedéu, sense pare ni mare.Quan esclata la guerra, han d’evacuar prop de set-centes persones de Montserrat, entre les quals els monjos i els nens de l’escolania. La majoria d’aquests van tornar amb les seves famílies, però jo vaig pensar: “I si n’hi ha un que és orfe, s’ha de quedar...”. Des de la seva perspectiva ens ho explicarà tot. Però què significa una guerra per a un nen d’11 anys? Què vol dir que s’han de matar encara que siguin d’una mateixa família, i no ja política sinó de sang? I hi ha una persona dins del monestir, un monjo que no marxa perquè és dels més grans –fra Cervera– amb qui establirà una relació de net i avi. Un li va preguntant les coses que no entén i l’altre mira d’explicar-les-hi. Ho farà també amb Carles Gerhard, que s’estableix al monestir amb la família i se’l mig afilla. Però la gràcia és que les respostes que li donaran, nosaltres ja les sabem, són moments històrics que ja coneixem. Com quan es fa una de les sessions de les Corts de la República a l’antic refetor –el menjador dels monjos–i ell espia i veu una senyora que parla, tota enèrgica, amb un monyo blanc. I fa callar a tothom... La Pasionaria! I un dia també entrelluca el president Companys...Que també és cert. Ell tenia una cel·la a Montser-rat, i hi anava molt. Ho explica la filla d’un mosso d’esquadra que hi va estar destinat tres o quatre anys en les seves memòries. Ella li havia servit l’esmorzar a Companys. I tibant d’aquest fil vas construint les aventures i desventures que viurà en Benet amb altres nens que són allà, mentre la guerra va aixafant altres vides . Els infants, que ho viuen tot amb un component d’aventura malgrat la tragèdia del que està passant.Té aquesta mirada tendra, sense corrompre. I així, finestrejant, va descobrint coses i va construint la seva relació amb altres personatges. Com fra Areso, el porter, que va ser real i amb el qual té una relació complicada. Ideològicament, ell està molt significat. L’espia de Franco a Montserrat, per dir-ho d’alguna manera...Però des de la nostra perspectiva anirem canviant la mirada, des del principi al final del relat. És un personatge real. N’hi ha pocs, de ficticis, entre ells el mateix Benet o la Teresa, una noia de la seva edat. A ell el veiem créixer emocionalment al llarg de la novel·la, i sentirà coses que fins aquell moment no havia sentit . Parlant de personatges reals, ja hem esmentat el president Companys, però és que també hi surt Manuel Azaña, el president de la República d’Espanya, o el lehendakari José Antonio Aguirre. I quan vam pensar que vostè s’ho inventava va ser quan narra un espectacle del Paral·lel portat a Montserrat amb la vedet de moda del moment, La Bella Dorita, com a protagonista!I no m’ho invento, no. Està ben documentat, en un llibre que va escriure l’Àngels Rius, que va ser bibliotecària de Montserrat. Com que la gent que era allà havia de sentir que la vida continuava, malgrat la guerra, hi fan pujar La Bella Dorita. Munten un escenari en un garatge. I hi van alguns dels soldats que hi ha a l’hospital, perquè Montserrat va ser hospital militar, i veïns dels pobles del voltant que pugen a veure aquella vedet... de la qual se sap que Companys n’era un gran admirador. A Barcelona anava a veure els seus espectacles al Molino. Ep, però també hi ha alta cultura!En aquest moment, amb la impremta dels monjos, es publica el que serà el primer llibre de Pablo Neruda a Espanya. Gràcies a Manuel Altolaguirre, un poeta basc, que és a Montserrat. A la impremta no només s’hi produeix propaganda sinó també poesia perquè algú creu en el valor de la paraula per confrontar les armes. I veiem com en Benet els ajuda a fer la pasta de paper en un molí. “Un llibre de ficció també és un llibre d’evasió, i la ficció funciona com un territori de salvació. És com un santuari on s’aixopluguen els personatges que, de passada, també salven i protegeixen el lector”. Ho posa vostè en boca d’Altolaguirre.Ho faig perquè en van tenir sort, també, dels llibres. I el títol? Quin és el tresor de Montserrat?La clau de volta és al final, hauran d’arribar fins aquí per saber-ho...

“Montserrat es va aguantar els anys de la Guerra Civil perquè era un referent per uns i altres”

La crítica de cinema | ‘Wicked’, de Jon M. Chu

El so de caminar | Una pedra a la sabata

El 9 ets i uts | Els sufixos diminutius (I)

El so de caminar | Oposats al camí

LA PREGUNTA

És bona idea que el Govern central creï una empresa pública per construir habitatge?

Troben un home mort en una nau abandonada de Vic

Vic posarà en marxa els primers radars de velocitat el 9 de desembre

Operatiu antidroga de Viladrau: tres detinguts i l'haixix amagat en pneumàtics

La Guàrdia Civil confisca unes 1.500 joguines falses a Vic

Transformen un casal d’avis de Vic en una cafeteria oberta a tothom

“Preferim tenir 3.000 clients petits que no pas un de gran”

Detingut per portar paperines de cocaïna amagades en un pot de caramels

La mort d’un home revifa el malestar per la nau abandonada al final del carrer Torelló de Vic