LLuís Foix a estat corresponsal a Londres i Washington, ha enviat cròniques des de 84 països, i s’ha mirat el món des de la talaia periodística dels seus càrrecs en la direcció de La Vanguardia. Però Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, 1943) no ha deixat mai de recordar els seus orígens a l’Urgell, en una família de pagesos, i ha mantingut el seu profund lligam amb la terra. El va fer explícit al llibre La marinada sempre arriba (2103), on abocava els seus records d’infantesa i joventut al poble, i ara hi torna a El que la terra m’ha donat, una reflexió sobre el seu contacte profund amb la natura, amb el cicle de l’any, amb allò que considera Veritat.
En aquest llibre torna a parlar de la seva relació amb la terra, però des d’una perspectiva diferent a la de La marinada sempre arriba?
Hi ha un fil conductor en aquest llibre, la idea que la natura s’ha de respectar. I això del canvi climàtic no és cap broma, encara que no surti explícitament així. No podem posar la natura al nostre servei, indiscriminadament. N’hi ha un altre: que l’aristocràcia del futur serà a la natura. Que no vol dir, estrictament, que tornis a fer de pagès.
Vol dir que viurà millor qui visqui al camp, o als pobles, que aquell que visqui a les ciutats?
Té els mateixos avantatges que les ciutats, pel que fa al temps real. Quan jo vaig sortir del poble i vaig anar a Barcelona, es notava que era de poble. Ara no! La gent de qualsevol racó té una educació semblant, no viu amb acomplexament: ja no cal esperar al migdia perquè t’arribi el diari de Barcelona, tu et lleves i tens la mateixa informació que té tot el món. Però en canvi, tens la capacitat immediata d’observació de coses que no pots veure a la ciutat, a la megàpolis, on viurà el 95% de la gent cap a mitjan de segle.
Són coneixements, però, que ara no es valoren…
Igual que la cultura es va conservar als monestirs, a l’edat mitjana, al camp es conservarà en el futur una cultura menys infectada per la immediatesa. Goethe ja deia que qui no sap com creix un roure, no sap res.
En canvi, molts els consideren prescindibles, aquests coneixements…
Saber quan surten les mores, on es poden fer melons i on hi ha nius d’un ocell concret et dona una perspectiva més completa de la realitat. Això crec que es valorarà, per la gent que vulgui fer un treball de qualitat –no parlo estrictament dels neorurals, que hi van en sentit d’experimentació.
Parlem d’autenticitat, en el sentit més profund?
“La terra no sabrà mai mentir”, diu Màrius Torres en el vers que he posat al principi del llibre. La natura és Veritat. Ara cauran les fulles als arbres, després passaran mesos despullats, i vindrà la primavera. Observar això que totes les generacions han observat no ho pot fer qui viu a Manhattan o al carrer Aribau. Tots tenim arrels en la natura, encara que les últimes dues o tres generacions hagin viscut a la ciutat. Tothom sap d’on ve, més o menys.
Algun desavantatge deu tenir, viure al camp…
Que la ciutat és llibertat. En llocs petits, ets observat… i no per la natura, que s’està quieta, sinó per la gent.
Al llibre hi ha referències a llocs de mig món on ha estat vostè. I la natura, és allò que ens resulta comú a tots, siguem d’on siguem?
Sí. Hi ha un capítol, per exemple, sobre els ocres del Potomac. Val la pena anar a l’est dels Estats Units, és un espectacle a la tardor! Però també ho és aquí: pujant cap a Vic, veia els pollancres amb el color de tardor, les fulles que tremolaven a punt de caure. Això és una manera de reflectir la fragilitat: no som altra cosa que una fulla. Aquí en aquest llibre no hi surten gaire persones, però tot això està associat amb la gent.
S’ha d’haver arribat a una certa maduresa, per fer aquestes reflexions? De joves, no seríem capaços de fixar-nos en això?
No. També perquè el llibre no és només de la natura, és d’idees que són fruit de la lectura, de viatges, d’haver tractat amb molta gent…
Sense aquell Foix infant de La marinada sempre arriba, que ha nascut a pagès, no tindríem aquesta mirada d’ara?
No hi havia pensat, però sí. Vaig començar les memòries professionals, a Aquella porta giratòria, que en un moment o altre puc continuar.
Què és el que n’aprenem, de la natura?
Els ritmes! Una idea del temps que no és la que tenim ara els humans. Quan algú sembra, i ara n’és l’època, ho fa amb incertesa, no sap què passarà. Però al dia següent no vas a veure-ho… hi tornes al cap de dos mesos i dius: “Ah, bé! S’ha agafat…”. D’això n’aprenem que les coses es fan al ritme que toca, al seu temps. No es pot veremar al març, ni estirar les espigues perquè creixin. La natura et convida, a més de veure’n els ritmes, a respectar-la. Perquè si no, s’hi torna. Fixi’s que si abuses dels insecticides, hi ha menys abelles, i això té unes conseqüències que poden ser absolutament destructives per a la humanitat. La natura també ens ensenya un llenguatge, un llenguatge silenciós que parla amb signes. La lluna, per exemple. Ja ho deia el canonge Cardó, de Valls: la veritable realitat de la natura, és a la nit quan es veu.
Ara parla del canonge Cardó. I sovint també hi surt Verdaguer, en les seves reflexions…
Verdaguer tenia aquesta connexió amb la natura. I Pla. I Goethe. I Shakespeare! Però establir aquest diàleg íntim amb la natura és una cosa que està a l’abast de tothom.
Estem en el camí de reconnectar amb la natura?
Hi ha hagut una retrobada amb la natura, a Catalunya. I en altres llocs, als Estats Units també és un corrent creixent. No des de les eines del camp, de llaurar com abans, perquè afortunadament tenim la tecnologia i això ha desaparegut, sinó perquè s’ha produït una retrobada de la persona amb la terra, s’ha vist que a més ens hi podem guanyar la vida. Fixi’s en els vins del Priorat, que abans eren els més senzills, i ara són valorats a tot el món. En el meu record, el preu de la terra, encara que sigui poc, sempre puja. Les cases desapareixen amb el pas del temps, la terra no!
Contrasta, escriure sobre això i, a la vegada, seguir una actualitat tan trepidant com la que vivim?
M’ha servit de refugi. Escric, estic immers en el debat polític i social del país… Això és una altra cosa. Escriure sempre comporta un cert patiment, però a la vegada hi disfrutes molt. Crec que és un tipus de literatura que va bé per equilibrar el país.
{{ comment.text }}