Un dels meus records d’infància preferits era quan estrenava un videojoc. Amb només 6 anys, em van regalar la Game Boy Color, la consola portàtil de Nintendo de moda, pel meu aniversari. Vaig fondre moltes piles Duracell en aquella època. Recordo passar hores i dies capturant totes les criatures de Pokémon Amarillo i salvant els mons de Labrynna i Holodrum a The Legend of Zelda: Oracle of Seasons i Oracle of Ages. Abans de jugar, però, sempre feia el mateix ritual. Obria la caixa que contenia el cartutx del joc i em llegia bona part del llibre d’instruccions, perquè m’agradava tocar el paper i flairar l’olor de nou. El mateix feia amb les capses dels CD de PlayStation 2. Per exemple, el GTA: San Andreas contenia un mapa complet amb tots els punts d’interès de les ciutats i del món. Ara, si les capses venen amb el cartutx o amb el CD ja és per muntar una festa. D’uns anys ençà, el format físic s’ha anat devaluant i moltes companyies, deixant de banda les edicions de col·leccionista, opten per donar-te una capsa despullada i gairebé buida. Parlant de la saga estrella de Rockstar, el GTA VI ha travessat l’última línia vermella. Saben que vendran com xurros i només s’hi podrà jugar a través d’una descàrrega digital. Això sí, el codi vindrà dins d’una capsa. Un code in a box de manual. El mal anomenat “fals físic”, que Nintendo ha popularitzat darrerament amb les key cards: un híbrid entre físic i digital, que al final no seran tan dolentes veient el futur immediat.
El panorama és desolador. Les vendes digitals cada cop són més respecte al format físic, tot i que les companyies inflen el percentatge comptant qualsevol mena de compra digital (micropagaments, DLC…). La diferència no és tan alta. En el meu cas, entre el 80 i el 90% dels jocs els he comprat en format físic i només he virat al digital en casos en què no hi ha edició física o que ha arribat molt més tard sense haver-n’hi previsió (Alan Wake 2). L’últim clau al taüt i que suposarà un abans i un després en la indústria dels videojocs va ser l’anunci de Sony (PlayStation), a principis de juliol, d’eliminar els jocs en disc a partir del 2028. Una mesura que ha generat un rebombori i un rebuig sense precedents a les xarxes socials de la comunitat de jugadors. Que malament ha envellit el vídeo de l’any 2013 en què Sony ensenyava com prestar un joc. Per deixar-li un joc físic a un amic, només calia donar-li la capsa. Un gag humorístic que es burlava de Microsoft (XBOX), perquè s’havia filtrat que per jugar a l’Xbox One caldria connexió a Internet per jugar en tot moment i que va ser acusada de destruir el mercat de jocs en prohibir compartir els discos. Van fer marxa enrere, per cert.
El format físic té molts avantatges, començant pel fet que no depens de llicències digitals, perquè el jugador posseeix el disc o el cartutx. Quan els servidors de descàrrega tanquen, el joc continua funcionant i no es converteix en un petjapapers. Es pot deixar o regalar a un amic, es pot vendre a botigues, t’estalvies diners comprant-ne de segona mà i, sens dubte, hi ha un tema més romàntic com és l’exhibició de les capses i les edicions especials. El digital també té avantatges, és clar. És més còmode i s’hi pot accedir des de casa, no ocupa espai a les estanteries, sempre hi ha estoc o no s’embruta ni es trenca. És evident que el format digital viu un auge i ascens imparable. No es tracta de demonitzar-lo tampoc, però sí que cal que ambdós formats convisquin i hi hagi opcions per a tothom. Si em pregunteu, crec que Sony no farà marxa enrere, però ens hem de queixar i no quedar-nos de braços plegats. Queden dos anys per fer pressió. Llarga vida al format físic!
