Montserrat Rius
L’ombra de Farinelli va planar aquest diumenge a la tarda a la Sala Ramon Montanyà de L’Atlàntida de Vic, gairebé amb un ple absolut, amb el grup creat pel músic manlleuenc Jordi Domènech, Polifem Consort. Una petita orquestra dirigida per ell, que també interpretava el clavicèmbal, i amb la violinista vigatana Anna Urpina al davant de la corda, amb un altre violí, una viola, dos violoncels i una tiorba. Tots ells, músics que excel·lien en els seus respectius instruments.
Obres del barroc de finals del segle XVII i primera meitat del segle XVIII, Porpora, Vinci, Scarlatti, Broschi, Vivaldi i Händel. Començava el concert amb l’allegro-andante de la Simfonia Il Farnace de Vivaldi, un pròleg que anunciava un programa triat amb sensibilitat, estima i devoció no només per recordar l’extraordinària figura i virtuosisme de Farinelli, que ha perviscut en el temps, sinó també per reafirmar-nos en l’art de Jordi Domènech i el virtuosisme d’Anna Urpina, i per descobrir, meravellats, la veu de la soprano valenciana Aurora Peña.
No sabríem quina ària triar, però Son qual nave ch’agitata d’Artaserse, una obra mestra i bellíssima de Riccardo Broschi, germà de Carlo Broschi, conegut com a Farinelli; ens va descobrir una veu versàtil, lluminosa, melòdica, un timbre bellíssim i una dicció neta i clara. Enamorats vam quedar dels seus aguts.
I de la resta de músics i de Jordi Domènech, al qual, sempre, ens manquen paraules per agrair-li que sigui tan renaixentista, agosarat, creatiu, que utilitzi la seva excel·lent tècnica per buidar la seva ànima artística. Músic, compositor, director i cantant, i un gran talent. Com no enamorar-se, també, del seu art.
Aplaudiments i bravos, i dos bisos de regal, un d’ells Laschia chi’o panga de Händel. Final brodat.
{{ comment.text }}