“Reivindico la fotografia com a gran eina per fixar records i intentar guanyar la partida a la mort”

Ara que en parlarem una estona, pronunciem Fargnoli a la italiana, oi?Exacte, com amb una ny nostra. Els seus pares eren d’Itàlia. Es veu que hi havia tendència de dir-li Franyoli i als que ho feien, els renyava. Qualsevol que hagi remenat fotografies històriques de Girona a principis del segle XX s’ha topat amb aquest nom. A vostè li devia passar.Fargnoli va ser un fotògraf ambulant de patrimoni i d’esdeveniments. Va recórrer el país en bicicleta, documentant tot allò que podia ser d’interès. La primera vegada que veig una foto d’ell és la portada romànica de l’antic hospital de Sant Julià de Besalú, el meu poble. Em va cridar l’atenció la signatura, en blanc i amb una lletra com si fos tremolosa. I te’l vas trobant: vas a un ajuntament a fer un pregó o te’n vas a una biblioteca a fer una xerrada, i tenen les fotos antigues del poble que són d’ell... vagis on vagis, la seva obra et persegueix i vas pensant que un dia faràs una novel·la d’aquest home. Tal com em va passar amb el pare Ubach –el de la novel·la L’arqueòleg– les fotos et donen molta informació, et parlen si les vols escoltar. I va veure que tenia una possible novel·la?Quan et vas documentant i saps com treballava, valores més la seva feina. Tenia sis plaques de vidre, només sis, per fer tot el que havia de fer. Se la jugaven molt per capturar i immortalitzar allò que tenies al cap. Per això dic que la seva és una història èpica i heroica. Anar en bicicleta per aquests mons de déu, amb una càmera a l’esquena, era una ardidesa. I quan arribava a un lloc, ben atropellat de l’esforç, s’havia de posar a treballar. I a l’acabar, tornar a Girona pedalant a revelar les fotos, amb un procediment que era artesania pura. Per això és èpica i heroica. Però també delicada i poètica, perquè aquest és el resultat que en surt. Algunes de les seves imatges són com quadres, i no ho dic jo sinó persones que han treballat la seva obra i l’han comparada amb pintors paisatgistes. Era conscient d’allò que vostè diu que feia, “capturar instants únics per mirar de guanyar la partida a la mort”?Estic convençut que sí. S’ha trobat material escrit, sobretot quan es va cartejar amb Adolf Mas, un altre gran fotògraf, que li va encarregar de treballar per al Repertorio iconográfico de España. A partir d’aquí veus que ell és conscient de què vol dir ser fotògraf, que està retratant un patrimoni que amb el pas del temps potser desapareixerà. Igual que les persones o els seus entorns i feines. Ell sap que allò serà testimoni d’una època que va canviant, perquè la fotografia també ho va fent. No va voler mai pujar a aquest tren. Sempre amb les plaques i la seva fotografia artesanal. Per què?Tal com havia après de manera autodidacta. No se n’acabava de refiar, d’allò que arribava nou, tirava d’ofici, del seu olfacte... Es va fer seva l’expressió d’un altre fotògraf, Artur Girbau: la sensació que ells fabricaven records. Imatges per explicar-se, com a societat, als que havien de venir en la posteritat. Pensi que hi havia colles que se’n podien anar d’excursió i emportar-se’l a ell, per immortalitzar el moment. Perquè capturi l’instant, i al cap d’un temps, tornar-lo a veure i rememorar l’experiència, tornar a sentir-se bé i feliços. A vegades no tan feliços. Hi ha una escena al principi de la novel·la en què criden a un jove Fargnoli perquè faci la foto d’un nen que acaba de morir. Costum de l’època?Persones que eren ben senzilles i humils són conscients que abans d’enterrar aquella criatura, abans que no desaparegui de les seves vides, l’única manera que tindran de recordar-lo és fer-li una fotografia. Quan sembla que encara estigui dormint... I ja no parlem d’aquelles altres fotografies en què el mort era un adult i el posaven dret. No em consta que Fargnoli en fes, totes les que li he vist de difunts eren criatures. Les fotografies entren a les vides de les persones com aquella eina que els permetia fabricar records. La primera foto que es té constància que està feta per Fargnoli és d’un mercat de bestiar a les fires de Sant Narcís, a Girona. Està al lloc i moment oportú quan passa un accident tràgic.Hi ha un mort... i dies després, la seva vídua veu la foto exposada a la farmàcia Pérez Xifra i hi entra d’una revolada a comprar-la. Vol reconnectar amb els que no hi són. Recordar vol dir tornar a passar pel cor i dona sentit a tot plegat: el que tens al davant et pot fer evocar. Encara ho fem, de parlar de la gent que surt a les fotos. O que els fem un petó... alguna cosa n’ha quedat, retratada allà. Per molt llunyana que ens pugui semblar, a l’època en què treballava Fargnoli es tenia consciència de tot això. Ara en generem tantes, d’imatges, que ja no té el mateix valor?Ara ho hem banalitzat. Fem un clic, hi posem un filtres i ens creiem que som un Robert Capa... o un Valentí Fargnoli. I malgrat això, jo dic que hem de continuar fabricant tants records com puguem. Els meus fills tenen 10 i 6 anys i em demanen veure fotos de quan eren més petits per recordar: vídeos no, fotos. És curiós el poder que la fotografia continua exercint sobre totes les generacions. Com no devia passar en aquella època, en què la fotografia devia entrar a les seves vides. El fotògraf era qui entrava tant als ambients dels pobres com als dels rics. I això tampoc ho feia tanta gent, ara fa cent anys...És una de les coses que a mi em va fascinar. Podia anar a una masia, amb gent senzilla i humil... ara vostè imagini’s, entrar a una casa perduda de Sant Feliu de Pallerols amb aquella càmera tan aparatosa. Devia ser feina de molts dies, que li agafessin confiança! Però al mateix temps podia entrar a casa del marquès de Camps o el marquès de Robert, conegut del rei Alfons XIII. És així com entrarà en contacte amb la Casa Reial?Quan el 1904 el rei d’Espanya fa dues visites a Catalunya, a Girona i a Barcelona, en Fargnoli fa fotos. El marquès de Robert les ensenya al monarca, sembla que li agraden molt, tant a ell com a la seva futura esposa, Maria Eugenia de Battemberg. I diuen que així és com rep una autorització especial per anar a fotografiar el casament dels Reis, el 31 de maig de 1906. Són uns quants, pocs, els fotògrafs autoritzats. I aquí ve quan jo penso que aquesta és la meva: aquestes fotos no s’han vist mai. És estrany, no? D’altres bé que s’han conservat.I coincideix en el moment en què ell marxa a l’Argentina durant dos anys, del 1906 al 1908. Algú que es dedica a la fotografia i en viu, si té una distinció com aquesta que tenien tan poques persones... no ho fa servir per escampar-ho als quatre vents? Que coneixia algú que va sortir a la foto? Que va tenir por de publicar-la? Mateu Morral, l’anarquista català que va llançar la bomba al pas de la comitiva reial...Em diuen els historiadors que seria versemblant. Molts dels premis de fotografia als quals es presentava Fargnoli s’entregaven en biblioteques de la xarxa que havia creat Francesc Ferrer i Guardia. I Mateu Morral era director d’una d’aquestes biblioteques! Podria ser que s’haguessin conegut... i que es trobin a Madrid, cadascú amb propòsits diferents. Imaginem que l’autor de l’atemptat surt en alguna imatge, i a Fargnoli li ve el cangueli. I guardarà aquelles fotografies com un secret que només ell sap, fins que es veu a les portes de la mort.El llibre arrenca quan Fargnoli porta una capsa amb fotos a Sebastià Martí Roura, que havia estat el seu ajudant durant uns anys, a la botiga que aquest té a Girona. Això em serveix per fer un viatge no només per la fotografia sinó per uns anys que retraten la societat: les revolucions sindicals, l’anarquisme... i les vides de les persones que vivien en l’entorn de Fargnoli. Està documentat que ell es va desfer de fotografies de patrimoni religiós, en els anys de la Guerra Civil. I qui et diu que entre aquestes no hi havia les del casament d’Alfons XIII. Intento construir una ficció versemblant... ell s’ho mira des de les comarques de Girona però també comença a haver-hi aquests problemes: a la Coma Cros de Salt, els elements conflictius els ingressaven al psiquiàtric per treure’ls de la circulació. Hi ha un personatge bonic en aquesta història. La Rosa, la dona de Valentí Fargnoli, amb un amor en què la fotografia i la literatura hi tenen un paper.Em permet d’introduir la part sentimental. Fargnoli no hauria pogut fer el que va fer si al seu costat no hi hagués tingut Rosa Vilaseca, de la fonda de Cal Coix. Hi havia dones valentes i emprenedores, com ella, que no es queda a l’hostal i emprèn una vida nova. I fa el vestit d’Esperança Bru, la fundadora de la Biblioteca Popular de la Dona de Girona. A través de la Rosa i en Valentí puc recrear els festins, els envelats... els moments en què en aquella societat podia cristal·litzar una relació de parella. Ella ha llegit Solitud de Víctor Català, que s’imagina que pot ser una dona en realitat. I ell li regala la foto de l’ermita on es va inspirar la novel·la, foto que realment existeix. https://www.youtube.com/embed/FZ_sz1eDI8g

“Reivindico la fotografia com a gran eina per fixar records i intentar guanyar la partida a la mort”

Molt més que un restaurant de polígon

Guanya… el català!

La guia d’activitats per al cap de setmana

El mèrit jove s’ha obert camí

LA PREGUNTA

Creu que el president del govern espanyol ha de convocar eleccions anticipades?

Jordi Pujol, des de Planoles: "Si alguna cosa voldria que es recordés de mi és que he intentat servir Catalunya"

Tanca el Viena de la plaça Major de Vic

Mònica Usart i el llegat Pratdesaba

Vicens Maquinària argumenta la compra de Vernis per "la voluntat de continuar avançant en la professionalització"

Vic, el barri de Roda

Horaris de pas del Tour de França per Osona i el Ripollès

El Roser, de Sant Julià, tira endavant l’uniforme escolar tot i la manca de consens al Consell Escolar

Vegetalia tanca un ERO amb 28 acomiadaments a Castellcir

La desarticulació d’una xarxa d'explotació sexual ‘low cost’ esquitxa Vic

Arnau Tordera, i el retorn simfònic d'Obeses, dissabte a la Plaça Major de Vic