Sebastià Alzamora: “Vaig escriure aquesta novel·la perquè tinc la sensació que hi ha malestar i agressivitat en el tracte quotidià”

Llegint Ràbia, un pot constatar –per si no estava prou clar– que no cal que passin grans coses a un ritme trepidant perquè una novel·la tingui gruix. Ha volgut fer un relat minimalista?Sí, amb prou feines hi passa res. El més important és que mor la gossa, la Taylor, que està just al mig del relat i desencadena que passin coses. Com si això posés en marxa el rellotge. El narrador viu en la monotonia, passeja amb l’animal, s’atura a fer una mínima vida social en un bar... I va repetint aquest dia a dia fins que mor la seva gossa. Està clar que la ràbia del títol, doncs, no és la malaltia que transmeten els cans sinó la que ve dels humans?Aquesta és la ironia de la història. Vaig escriure aquesta novel·la perquè tinc la sensació, o més aviat la percepció, que hi ha un malestar i una agressivitat ambiental fàcil de trobar en el tracte quotidià. I té correspondència amb una altra forma de virulència en l’àmbit polític i mediàtic. A escala catalana, espanyola, europea o mundial, si anem ampliant el focus. Aquest malestar és molt característic del segle XXI. No és que el segle anterior fos cap oasi...No, al contrari. Però en el que portem de segle XXI hem ampliat algunes de les seves característiques i les hem duit al paroxisme. Sobretot el cinisme en l’esfera pública, que fa que res no signifiqui res, i ho signifiqui tot a la vegada. És perfectament possible que qualsevol dirigent digui una cosa, i al cap d’una estona la contrària i no té cap transcendència. Si em permet avançar-ho, la novel·la acaba amb la mirada del protagonista-narrador sobre una pintada que diu white power, amb una creu gammada enmig. “Em va cridar l’atenció i he cregut que valia la pena mencionar-ho.” Té relació amb això?Està fet amb tota la intenció perquè el rerefons d’aquesta ràbia va lligada amb un fenomen molt preocupant: la nova vigència de l’extrema dreta, el neofeixisme o diguem-ne com vulguem, i com impregnen tot el discurs públic, el polític i el mediàtic. No és innocu: això es filtra cap a la ciutadania i té traducció en aquestes formes d’agressivitat quotidiana. Que poden ser tan absurdes i forassenyades com matar el gos d’altri. Una acció fonamentalment estúpida que expressa aquest malestar covard. És la perplexitat del narrador davant de la maldat gratuïta: quan porta la gossa al veterinari perquè es troba malament i li diuen que és verí. Com és possible que passi això?I és un episodi viscut. Aquesta novel·la l’he feta amb materials de proximitat. La mort del meu ca per enverinament, que em va tocar de viure. Va ser més o menys com surt a la novel·la. En un començament no menjava, i vomitava, i quan vaig veure que no millorava la vaig dur al veterinari. El diagnòstic va ser aquest, i em vaig quedar de pedra. Era l’última cosa que em podia imaginar. Per matar un gos gran com era, d’uns quaranta quilos, havien d’haver posat un verí molt potent. Et deixa perplex... què en treuen? Devien deixar-ho a l’abast perquè l’agafés el primer gos que passés. Vaig fer una mica d’investigació després i em van dir que era força freqüent, deixar un tall de carn farcit de verí. O de vidres, o de tatxes, coses així de bèsties! De brètols n’hi ha hagut sempre, però crec que és una cosa més profunda, més podrida si podem dir-ho així. Què creu que porta fins aquí?Podríem fer molta sociologia barata, però penso que té a veure amb un cert esfondrament educatiu. Gent que ha estat escolaritzada però en canvi són incapaços d’expressar-se d’una manera normal. I amb un horitzó d’expectatives nul, perquè s’ha anul·lat l’ascensor social. Si ets classe treballadora, què tens? La play, el futbol i unes feinetes mal pagades que n’has de lligar quatre per viure? I no et busquis problemes, que ja rebràs algun subsidi per arrodonir-ho. Nosaltres som de la generació en què aquesta classe treballadora podia aspirar a portar els fills a la universitat.I era el seu objectiu, el que els donava alegria. Treballar perquè els fills podrien fer el que ells no van poder. Semblava que era un sistema sòlid, però això ha desaparegut, i anem vegetant, qui dia passa any empeny. I es consoliden patrons de conducta cada vegada més primaris. A la novel·la, el protagonista té un veí que fa bricolatge desenfrenat només per molestar-lo a ell. Seria això, en certa manera?Ja l’ha de fer, potser, el bricolatge. Però si a més molesta, millor. I si li diuen res, es torna agressiu. A l’editor li faig la broma que ens donaran un premi a les metàfores menys subtils, amb aquesta novel·la. El veí, a més, el té a la dreta. El que té a l’esquerra no diu res: no saben ni si hi és. Una altra metàfora o símbol és el lloc on viu el narrador. Aquesta urbanització sense personalitat, a la costa, per on veu desfilar la humanitat.És una mena de carnaval del mal gust. Jo d’això en dic la perifèria d’Europa. M’he basat en Mallorca perquè hi tenim la mà trencada, en aquest tipus de proposta. Concretament, en S’Arenal, que juntament amb Magaluf són els llocs per antonomàsia del turisme de borratxera. S’Arenal el tinc a prop, forma part del municipi de Llucmajor. No li vaig posar el nom, però, perquè no volia que es llegís com una novel·la sobre S’Arenal, i perquè podria ser qualsevol d’aquests llocs turístics que hi ha per tota la costa mediterrània. Els trobes a la costa catalana, valenciana o andalusa, però també a la italiana, la grega o la turca. I això conviu amb les restes del món rural mallorquí. Amb un pastor i el seu ramat.La superposició de paisatges i de realitats, amb completa desmemòria d’uns respecte als altres. Excepte per la filla d’aquest pastor que representa la figura de qui està arrelat en un lloc. Tots els altres són desarrelats, començant pel mateix narrador, que no sabem ben bé com ha arribat allà però endevinem que és per un seguit de derrotes vitals, inclosa una vocació d’escriptor que no ha acabat d’anar enlloc. El pastor sí, diu que fa seixanta anys que és allà pasturant les ovelles i ho ha vist canviar tot. Ell guarda la memòria, sap que allà hi ha les restes d’unes bateries antiaèries de la Guerra Civil, per exemple. Ara és un lloc turístic envoltat per un gran aeroport, per centres comercials... però quan surts d’aquell nucli on la gent va de farra trobes això: el que queda de les zones naturals, les restes d’un paisatge mediterrani que devia haver estat molt bonic i que té altres coses. En algun moment diu que “venen a emborratxar-se damunt de les restes d’una guerra”. Seguint amb les metàfores, el protagonista acaba baixant en un d’aquests búnquers, quasi en la foscor, i patint al final perquè no trobi la sortida. "És un episodi viscut. Aquesta obra l'he feta amb materials de proximitat, com la mort de la meva gossa per enverinament, que em va tocar de viure. Et deixa perplex... què en treuen de fer això? Les úniques amistats que té són els parroquians d’un bar, que d’alguna manera sabem que també són uns nàufrags que han acabat arraconats igual que ell. Però aquí sorgeix l’amistat, la part més positiva del relat.No volia que em quedés desesperançat, negre. Perquè no crec que res ho sigui, d’un sol color. La bellesa i la bondat humanes existeixen, i sorgeixen només que ens ho proposem. Allà on hi ha éssers humans en relació passen coses bones sempre, fins i tot quan el món sembla més fotut i fet malbé. Aquí hi ha una colla de desarrelats, vinguts cadascú de ves a saber on. No són marginals, però sí gent una mica espatllada. No fan gaire res, ni parlen gairebé de res, però quan un d’ells té un problema els altres reaccionen per ajudar-lo. Com quan enverinen la gossa. I això és bonic. O quan passeja la gossa i troba una noia que en passeja un altre, i parlen... I després hi ha els animals, que aporten bellesa per ells mateixos. Un animal és un ésser bell i allà on apareixen tot millora, sense que ells s’ho proposin. Vostè no els humanitza? La relació que establim amb ells és en un altre nivell?Exacte. En la relació entre una persona i un animal hi ha un esforç mutu de comprensió. Difícilment et sentiràs més observat que per un animal que visqui amb tu. Miren cada cosa que fas i no ho entenen com nosaltres, però en allò que els concerneix lliguen caps ràpidament: si veu que et poses les sabates, el gos sap que estàs a punt de sortir, i el gat sap que a la nevera hi ha el pernil dolç. Fan un esforç per descodificar-nos, en funció de la seva capacitat. I nosaltres no sé si el fem tant, perquè diem que és com el meu fill, o com la meva parella. Però no ho és, perquè és una altra espècie, i aquesta és la gràcia: conviure amb un ésser viu diferent de tu, que percep el món a través dels seus sentits d’una manera diferent. L’alteritat, en sentit radical. La mort de la Taylor (i una mort humana que ve més tard) desencadena reflexions sobre la mort. Són les seves?Hi penso sempre, i amb això no vull dir que m’obsessioni. És el gran tema, el gran argument de la vida. Com se sol dir, en forma part perquè vivim amb aquesta certesa. En el meu cas, va començar de molt jovenet, i el meu primer llibre de poemes ja era un diàleg amb un amic que va morir als 17 anys. La mort és el gran misteri... o el gran senyal del misteri que és la vida. Per què es produeix? No ho sabem, uns diran que és déu i uns altres un disseny intel·ligent, però el que més ens recorda aquesta manca d’una resposta és la mort. La dels altres, és clar, perquè la teva no és rellevant, no ha passat. I aquests altres poden ser animals, com a Ràbia. Fa poc he perdut la mare, i això és definitiu ja, perquè et posa a primera línia, quedes desprotegit. Però aclareixo que a la novel·la això no és un plany, ni jo tinc pretensions filosòfiques. Aquestes reflexions del narrador són les que ens fem molts de nosaltres en el dia a dia. Entre aquestes reflexions n’hi ha també sobre la violència. Es qüestiona si seria capaç d’exercir-la. Ens pot semblar que no, que mai no ho faríem, però potser tots hi estem a prop en algun moment?La temptació de baixar fins aquest nivell també la podem tenir tots. I la civilització consisteix, precisament, a no cedir-hi. Per això la novel·la acaba com acaba: submergint-se metafòricament en la pitjor forma de violència possible que és la massiva, la guerra. La més indiscriminada, la que va contra tot el que es mogui. Al marge de les novel·les, potser hi ha molts lectors que el coneixen pels articles d’opinió a la premsa. Però va començar (i n’ha fet esment) com a poeta. Continua escrivint poesia?Sí. Espero que aviat hi haurà alguna cosa, però vaig més lent. La poesia és terriblement exigent, és una forma d’escriptura en què no tens cap més element que el llenguatge. No tens altre context ni elements que els que formen el mateix poema. No és com en una novel·la, que tens trama, context, escenaris... Hi ha molts elements externs que entren en la novel·la, que com deia algú és un gènere contenidor, on pots parlar de tot. A la poesia també, és clar, però el poema està fet d’ell mateix. I per tant, si te’n surts el resultat és molt fort, però també la construcció és molt fràgil. Les novel·les compleixen una altra funció, que per mi és molt humana: la de contar històries. I això és una cosa que també ens identifica i singularitza. A les societats que no tenen escriptura, també escoltaven històries que altres explicaven. I aquesta és la funció que fan, i que per mi és meravellosa també.

Sebastià Alzamora: “Vaig escriure aquesta novel·la perquè tinc la sensació que hi ha malestar i agressivitat en el tracte quotidià”

Pla per Pla

El dibuixant i el fotògraf

De Zátopek a Pep Molist, un relat per a joves sobre un corredor excepcional

Joaquim Albareda, premi Ferran Soldevila de biografies, memòries i estudis històrics

LA PREGUNTA

És bona idea que el Govern central creï una empresa pública per construir habitatge?

Troben un home mort en una nau abandonada de Vic

Tres ferits en un accident a la carretera de Santa Eugènia

Vic posarà en marxa els primers radars de velocitat el 9 de desembre

Enxampada una conductora a 215 per hora a l'Eix Transversal, a Calldetenes

Bolca un tràiler a l'accés a l'Eix de la carretera de Roda

Un cotxe s'estampa contra una marquesina a Sant Joan de les Abadesses

Premien Casa Tarradellas per haver reduït un 20% la petjada logística

A 215 per hora a l'Eix Transversal

Bon Preu compra a Danone la planta de Parets del Vallès i invertirà 30 milions per convertir-la en un hub de distribució

“Preferim tenir 3.000 clients petits que no pas un de gran”