“Hem escoltat amb molta admiració la música anglosaxona dels 60, però hem menyspreat el que es feia aquí”

El músic Ricky Gil presenta ‘Artefactes sonors de l’underground català’, el seu segon disc amb el grup Biscuit. Un àlbum de versions on reivindica pioners del pop i el rock català com Sisa, Toti Soler, Pau Riba, Maria del Mar Bonet, Gato Pérez o Melodrama. Gil també acaba de publicar el seu tercer llibre, ‘Qui toca aquesta nit?’, la crònica d’una seixantena de concerts que el cantant dels històrics Brighton 64 ha presenciat al llarg de tota la seva vida. Com sorgeix la idea de fer un disc reivindicant els pioners del rock català?Van coincidir diversos factors. Mentre presentàvem en directe el primer disc, Infinites rutes invisibles, tant als components de Biscuit com a mi ens va anar picant la curiositat per la música catalana dels 60. Als assajos solíem escoltar discos d’aquella època i els comentàvem. Primer vam començar fent en directe una cançó de Toti Soler, Hi ha gent. Després vam provar de fer Més enllà, dels Xocs. I un cop vam tenir aquestes dues cançons assajades, vam plantejar-nos la possibilitat de fer tot un disc temàtic. Salvant casos com els de Pau Riba o Maria del Mar Bonet, la majoria d’artistes d’aquella generació han estat oblidats durant molt de temps. Els Xocs en són un bon exemple, i en podríem citar molts més. Per què l’escena musical catalana s’ha oblidat dels seus pioners?Durant la dècada dels 90, quan hi va haver tot l’auge del rock català, van sorgir grups que sí que van reivindicar una mica aquella generació. Els Pets, per exemple, solien citar Jordi Batiste i fins i tot van arribar-hi a fer alguna col·laboració. Però la majoria de gent d’aquella època, i m’hi incloc jo mateix, no els tenia gaire presents. Quan jo vaig començar a tocar a principis dels anys 80, grups dels 60 com Los Sirex o Los Salvajes eren vistos com una cosa molt carrinclona. Estaven en actiu, però eren gent molt veterana i els joves no ens acabàvem d’identificar amb la seva actitud. No va ser fins al cap d’uns anys que em vaig adonar del valor que havien tingut aquells grups a la Barcelona i a la Catalunya de la dècada dels 60. I això si parlem de formacions que cantaven en castellà, perquè si parlem de les que ho feien en català, directament ni els coneixia. Havien desaparegut, estaven totalment oblidats. Aquests prejudicis i aquest desconeixement envers la música catalana i espanyola de les dècades dels 60 i els 70 han durat diverses generacions i arriben fins a data d’avui. En canvi, la música anglosaxona d’aquella mateixa època sempre l’hem escoltat sense manies.La música britànica i nord-americana d’aquella època sempre l’hem escoltat amb molt de respecte i des d’una gran admiració. Però en canvi, per allò que es feia aquí vam arribar a desenvolupar una mena de menyspreu. És un fenomen que he pogut observar al meu voltant, però que també reconec en mi mateix, i no sabria explicar-ne els motius. Qui sap, potser ens agrada flagel·lar-nos. Gravar aquest disc ha estat una forma de reparar aquest greuge històric?La veritat és que no ens ho vam plantejar d’aquesta manera. El més important era passar-nos-ho bé fent música, i en aquest sentit el criteri a l’hora de triar el repertori era que ens agradés i gaudíssim tocant-lo. Però és cert que ens ha costat arribar al punt on ens trobem ara mateix i gravar aquest disc. Parlo tant de mi com de Biscuit, però també de la gent del nostre entorn i fins i tot del públic. Ens ha costat molt a tots, en general, adonar-nos que cal reivindicar les coses bones que s’han fet al nostre país. I esperem que d’aquí a unes dècades també es reivindiqui el que s’està ara, que no s’hagi oblidat. Amb tot, sí que hi ha bandes joves que semblen connectar d’alguna manera amb aquest llegat. Penso per exemple en Fetus o, sobretot, La Ludwig Band.Parlant amb molts músics actuals, t’adones que ho coneixen. La gent del Modernisme Aborigen o Belda i el Conjunt Badabadoc han fet durant els darrers anys una tasca molt important de recuperació del ie-ie català. No és ben bé el que hem fet nosaltres, però va en una línia similar. I sí que t’adones que s’ha anat despertant l’interès per aquella música, i que el públic fins i tot t’agraeix que toquis una cançó de Gato Pérez. En aquest context, com s’ha rebut el seu disc?La rebuda està essent molt positiva. La gent sembla contenta que algú hagi animat a fer un disc com aquest. En el fons, tant la meva manera de fer com la de Biscuit tenen les seves arrels en la música d’aquella època, i per tant són molt adequades a l’hora de versionar aquest repertori. Potser una altra formació ho hagués fet d’una manera diferent. Però nosaltres, tot i que donem nova vida a les cançons, també en respectem l’esperit original. Artefactes sonors de l’underground català és el segon que grava amb Biscuit. A diferència d’Infinites rutes invisibles, que vostè va signar en solitari, aquest cop el signen de forma conjunta.Quan vam fer el primer disc ja els vaig proposar que el signéssim conjuntament, però ells van preferir mantenir-se una mica més a l’ombra perquè en aquella ocasió estàvem gravant les meves cançons. El cert és que a la pràctica no van estar gaire a l’ombra, perquè s’hi van implicar molt i musicalment van fer una gran aportació. En aquest cas teníem clar que tots havíem de ser a la portada perquè la meitat del repertori la dec haver proposat jo, però l’altra meitat l’han proposat els Biscuit. Això vol dir que ells m’han descobert a mi moltes cançons, i jo els n’he descobert d’altres a ells. És un disc tan meu com seu. Tant vostè com Biscuit ja tenien carreres consolidades i de llarg recorregut quan van gravar junts per primer cop ara fa dos anys. Com va sorgir, la possibilitat de treballar plegats?Jo havia compost una sèrie de cançons i tenia ganes de gravar un disc lluny del meu entorn habitual. Vaig pensar en ells, els vaig trucar i van respondre molt bé. Des d’aleshores, la química que s’ha establert entre nosaltres ha estat molt bona. En aquest nou disc hi col·laboren alguns dels músics que van gravar aquestes cançons al seu moment, com Manel Joseph (Orquestra Plateria), Jordi Batiste (Màquina!, Ia & Batiste) o els germans Olivé de Melodrama.Als Melodrama els coneixia jo personalment i els vaig demanar que hi participessin. Amb Manel Joseph i Jordi Batiste ens hi va posar en contacte el periodista musical Àlex Gómez-Font, que és un gran expert en la música d’aquella època, va escriure les notes explicatives de cada cançó que surten a la carpeta interior del disc, i es va implicar molt a fons amb tot el projecte. Van contactar amb cap altre artista d’aquella època, per proposar-li participar en la gravació del disc?L’Àlex ens va dir que tant Manel Joseph com Jordi Batiste són dos músics que estan en actiu i que s’apunten a fer aquesta mena de coses, i a partir d’aquí tot va ser molt fàcil. Amb la resta no ho hem provat, perquè no saps com haurien reaccionat a aquestes alçades un Toti Soler, una Maria del Mar Bonet o una Guillermina Motta, ni si els hauria interessat. Sí que hi va haver un intent de portar Jaume Sisa a l’estudi per part dels Melodrama, que són molt amics seus i hi tenen confiança. Li van trucar, però Sisa els va respondre que estava retirat i que no sortia de casa, i no va venir. I un cop publicat el disc, han rebut algun comentari per part dels homenatjats?N’hem rebut un de molt curiós de part de Jordi Paniagua, de qui hem versionat Un desig antic, una cançó molt xula en una línia a mig camí del soul i el blues. Es tracta d’un músic molt desconegut que només va arribar a publicar un single del qual va fer dues versions, una en català i l’altra en castellà, amb les mateixes cançons però amb caràtules de diferents colors. Els Om de Toti Soler i Jordi Sabatés li van fer de banda d’acompanyament. Després de gravar això es va retirar de la música i es va dedicar a fer de metge. Ara ja està jubilat, i es va posar en contacte amb nosaltres per dir-nos que estava molt content que haguéssim fet la seva cançó. Fins i tot va venir a la festa de presentació del disc que vam fer a la botiga Ultra-Local Records de Barcelona. Al disc també hi col·laboren Namina i Joana Serrat, dues artistes plenament contemporànies. D’alguna manera, el seu projecte amb Biscuit ha servit per unir diverses generacions.Ens va semblar una bona idea convidar gent d’una generació més jove que la nostra. La Joana ja havia cantat amb nosaltres a Infinites rutes invisibles. Aquest cop la logística va ser una mica més complicada, perquè ella està pràcticament instal·lada a Londres, però finalment tot va sortir molt bé. Amb Namina hi vaig coincidir en una festa de l’editorial Periscopi on ella va actuar amb el trompetista Pep Gol, a qui conec de tota la vida. Me la va presentar i, com que m’havia agradat molt l’actuació, li vaig proposar si volia cantar una cançó al disc i em va dir que sí. Vaig pensar que Els snobs, de Guillermina Motta, podia quedar molt bé amb la seva veu, i va passar una cosa molt curiosa. Mentre érem al cotxe de camí cap a l’estudi, em va explicar que justament havia estat Guillermina Motta qui l’havia influït i motivat fins al punt de voler-se dedicar a la música. La sortida del disc ha coincidit amb la del seu tercer llibre, Qui toca aquesta nit?, on repassa una seixantena de concerts als quals vostè mateix ha assistit de públic. En tots dos casos, el fil conductor sembla ser la memòria.Són dues coses diferents, però tenen quelcom en comú i és el fet d’explicar-hi jo la meva visió d’allò que han fet els altres. Al disc hi ha la meva visió d’unes cançons que jo no he compost, i el llibre és la meva visió d’uns concerts que no són els meus sinó aquells que he presenciat com a espectador. El fet d’haver assistit a molts concerts t’acaba donant una mena de bagatge. Dies enrere, durant una actuació del grup The Long Ryders a Barcelona, em vaig adonar que la majoria de gent que hi havia al meu voltant eren persones que solen anar a concerts habitualment i que n’han vist moltíssims al llarg dels anys. Tothom que hi havia a la sala podria fer una llista dels seus concerts preferits, explicar-los i escriure un llibre com el que he fet jo. Dedica capítols a figures tan reconegudes com els Rolling Stones o PJ Harvey, però també a artistes més minoritaris o fins i tot de culte, com ara els Fleshtones o Dolly Mixture. De la mateixa manera que el disc, el llibre convida a descobrir nova música.En alguns casos, com que eren concerts de fa molt de temps, jo mateix em sorprenia recordant que havia arribat a veure aquells músics en directe. De vegades, mentre preparava el llibre, repassava alguns discos que tinc a casa i que escolto sovint, i m’adonava que els seus autors havien tocat a Barcelona i que jo havia estat als seus concerts, tot i que no hi pensi quan escolto la seva música. Escriure el llibre ha estat una forma de deixar constància que tots aquells concerts van passar, tant els més recordats com aquells que no es recorden tant. D’explicar que tota una sèrie de grans artistes van venir a Barcelona, van tenir molt públic, van fer gaudir la gent i formen part de la nostra història. En total explica 64 concerts, però vostè en deu haver vist molts més al llarg de tota la seva vida. Com va fer la tria?Al principi em vaig proposar incloure’n 50, una xifra que em semblava raonable. Però de seguida em vaig adonar que feia curt i vaig pujar fins a 64. Un cop tancada la xifra, vaig començar a seleccionar. N’hi havia molts que em semblaven imprescindibles, però també alguns que ballaven. Fins i tot n’hi va haver alguns dels quals em vaig recordar a l’últim moment. L’assaig comença el 1979 amb un concert de Lluís Llach i acaba amb l’estiu passat amb un altre de Pretenders. Han passat més de 40 anys entre l’un i l’altre. Com ha canviat en tot aquest temps l’experiència de la música en directe?Hi ha hagut molts canvis contra els quals em temo que no podem fer res, com ara l’encariment del preu de les entrades. Però són canvis que jo he notat poc, perquè afecten sobretot els macroconcerts i els grans festivals, dos tipus d’esdeveniments als quals pràcticament he deixat d’assistir. D’altra banda, si s’encareixen les entrades i no podem anar a concerts grans, sempre ens quedarà l’opció del petit format i dels grups del barri o del poble.

“Hem escoltat amb molta admiració la música anglosaxona dels 60, però hem menyspreat el que es feia aquí”

‘Asesinato para principiantes (T2)’

‘The History of Sound’, d’Oliver Hermanu

Tornar a la rutina, tornar al verd

“L’amazic és probablement la tercera llengua més parlada a Catalunya”

LA PREGUNTA

Aprova la dimissió de Trapero?

“L’amazic és probablement la tercera llengua més parlada a Catalunya”

“Escollir l’Amor” en el dol

L'alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, es crema en un incendi a la cuina de casa seva

Mor un home mentre pujava el Taga

Elisenda Carrera serà la candidata d'Aliança Catalana a Vic

Amb amor, des de la cuina

El polèmic discurs de l'alcalde de Santa Eugènia de Berga durant la festa major: "Puta Espanya!"

Mercè Generó es jubila d'Osonament

La manlleuenca Mima Riera, una agent dels Mossos a la pel·lícula sobre els atemptats del 17-A

El gurbetà Ignasi Quer marca quatre dels cinc gols del Barça en el debut de Lliga a la Segona RFEF