Una estrena per sacsejar

Montserrat Rius La Laura va ser a la ciutat dels sants dissabte al vespre, a L’Atlàntida. Molta expectació i moltes ganes de veure com havia crescut i canviat en tots aquests anys. Com havia sortit de la literatura on restava empresonada i com havia emprès el vol dels ocells, pel camí del seu somni. La Laura que havia gosat fer-nos entrar en una ciutat de boira grisa, espessa i conservadora ens va obrir les portes a una ciutat i a unes cases, encara algunes amb cortines de vellut, a través de les cançons i la música de la compositora tonenca Helena Cánovas, de la veu cavernosa, gutural i pregona d’Adriana Aranda, la guitarra d’Àlex Tentor, el baix i contrabaix de Carla González, la viola de Nina Sunyer, els teclats d’Itziar Viloria i la percussió de Luis Azcona. I els cito tots perquè hi ha en ells dues característiques pròpies, la seva joventut i la seva qualitat tècnica i artística. Helena Cánovas acompanyava al piano, segona veu i flauta. Amb una música electrònica sobretot, avantguardista, però a voltes, també, clàssica; una música amb un tempo molt marcat pels textos llegits o cantats, amb uns silencis també molt presents que dibuixaven la geografia física i psíquica de la Laura. Angoixa, solitud, fredor i, de cop i volta, una flauta que fa cantar i arrossega tots els instruments i que deixa entrar un piano joiós, monumental, com en La gran porta de Kiev de Mussorgsky. Meravelloses aclucades d’ull al músic rus, a Eduard Toldrà i la seva Cançó de comiat, aquella preciosa adeu galant terra; a Rigoberta Bandini i la seva allau de metàfores dures, esmolades com un ganivet, a Perra. La Laura afligida, trista, enyorada, convulsa, la Laura i els seus secrets inconfessables parlava en català, castellà, alemany, a través d’un lied de Schubert, i en l’anglès de Núria Graham. No se n’està la compositora de barrejar antics i moderns, clàssics i contemporanis. Igual que fa amb la música tot i que aquesta és més experimental, més contemporània, més sintetitzadora, més agosarada i, també, més difícil d’entendre des d’un esquema i educació clàssiques. L’obra s’organitza en quatre moviments o capítols que repassen tots els sentiments que Laura experimenta a Comarquinal: la Llar, el Piano, Ell i la Ciutat. I de tant en tant, ens mostra imatges d’aquesta ciutat que és protagonista: murs, parets, portes, carrers amb la presència física o psíquica de la protagonista. La de dissabte va ser una estrena que va sacsejar consciències, idees, gustos, que va generar polèmiques, que va agradar molt, poc, aquesta part sí, l’altra no tant. D’això es tracta quan s’estrena una obra contemporània, tan diferent però, encara que no ho sembli, tan poc allunyada del seu model clàssic. Molta gent i també molts aplaudiments.

Una estrena per sacsejar

“En el nostre entorn és difícil que no hi hagi cap partidari de l’extrema dreta. Doncs per què no parlar-hi?”

Promeses de la dansa

Torelló, de Festus

El So de les Cases celebra els 10 anys

LA PREGUNTA

Aprova el preacord salarial del Govern amb els docents?

El ‘do’ de trobar aigua sota terra

La família d’una difunta, atrapada al cementiri després de l’enterrament

“Venim de pagès i ningú ens ha de convèncer de treballar amb xip local”

Operatiu a Calldetenes per un delicte de tràfic de persones

Manlleu estrena un mural gegant de Pilarin Bayés que converteix la ciutat en una enciclopèdia visual

Operatiu de la Guàrdia Civil a Vic per delictes econòmics

Incendi a l'adoberia de Can Macara de Vic

Protesta a Vic per plantar cara al Plater

Ja són dues les persones mortes en l'accident de dimecres a la C-17 a Ripoll

L’enxampen amb 17 embolcalls de cocaïna a Vic