Una vida rere el torn

És un d’aquells oficis artesanals que s’han anat perdent, però ella en continua fent bandera i, de fet, ha esdevingut una part essencial de la seva vida. La torellonenca Rosa M. Crous (Vic, 1960) porta 45 anys darrere el torn, moldejant ceràmica i terrissa, i en fa 10 que es va plantar per ella, amb un taller al carrer Sant Josep de Torelló. Crous va començar a treballar la ceràmica amb 14 anys. Quan va acabar els estudis bàsics, el seu pare, el polifacètic Josep Crous –un personatge singular que havia treballat “d’una mica de tot”, des de ceramista fins a saurí passant per la jardineria, les herbes remeieres o la restauració de mobles antics–, va aconsellar a la seva filla que escollís entre dos oficis que li semblava que podien tenir futur: embogar cadires o moldejar ceràmica. I ella es va decantar pel segon. A sota casa seva, aleshores a Vic, hi tenien una botiga de ceràmica, amb fàbrica a Sant Martí de Riudeperes. I va ser allà on va aprendre les bases de l’ofici: “Al matí omplia motlles i a la tarda ja em deixaven fer anar el torn per practicar”, rememora. S’hi va estar tres anys, i tres més en un altre taller de Vic. Quan es va casar, als 20 anys, se’n va anar a viure a Torelló i va trobar feina en un altre taller de ceramistes, al poble mateix. Després d’una altra etapa laboral a Vic, l’any 2010 va decidir que havia arribat el moment de plantar-se per ella i va obrir taller al carrer Sant Josep de Torelló, on sempre ha treballat sola. Des de llavors, no ha parat de fer girar el torn, la seva gran especialitat. A Crous li agrada especialment moldejar peces grans, com les làmpades, que “taladra” recreant formes gairebé impossibles. El seu dia a dia, però, l’ocupen majoritàriament els encàrrecs. De tota mena. “Mai no tinc un no per a ningú”, assegura. Des de vaixella, càntirs o guardioles –“la peça més sol·licitada”– fins a arracades, pessebres i figures de tota mena, com l’emblemàtica Mare de Déu de Rocaprevera. També es poden comprar peces seves de petit format en botigues de records, com els imants que reprodueixen figures de gegants de la comarca o els caps de llúpia de Vic.Crous reconeix que l’ofici, eminentment artesanal, “s’està perdent”. D’una banda, perquè “abans es feia servir més terrissa”, avui substituïda per altres materials, sovint de plàstic. També les fires que es dediquen al sector, com les de Sant Julià de Vilatorta, Breda o Quart –aquesta última ja ha desaparegut–, a les quals acostumava a plantar parada, també han anat una mica a menys; “la gent hi venia més a passejar que a comprar”, admet. El que sí que ha constatat és certa tendència, reforçada durant els mesos de pandèmia, de gent interessada a aprendre a fer peces de ceràmica, just com a hobby. Ella mateixa imparteix tot sovint algunes classes puntuals des del mateix taller. Malgrat el context, Crous no es desanima i continuarà fent girar el torn “fins que calgui”. De fet, es mostra satisfeta d’haver escollit aquest ofici: “Tenia ganes de fer una cosa que m’agradés i ho he aconseguit; aquests últims anys, a més, ho he pogut fer per compte meu”. I fidel al seu estil.

Una vida rere el torn

Una marató de cinema asiàtic

Nyandú, Anna Andreu i Edna Bravo obren divendres el Cantilafont

“Aquets dies vas mig atontat”

Viatge rodó

LA PREGUNTA

Qui guanyarà el Mundial de futbol?

Un incendi com cap altre

“Ens faríem bé tots plegats de no inflar-ho tant”

El Racó d'en Pere, l’essència i el gust del menjar de tota la vida

Els estudiants excel·lents del 2026

Detenen l'autor dels incendis a dos vehicles a Sant Hipòlit

Pascual ofereix als treballadors de Gurb l'opció d'anar a treballar a Aranda de Duero

“Prefereixo treballar per al meu futur abans que fer vacances”

“Vaig notar fang a la boca”

Investiguen tres possibles incendis provocats a Torelló

Aquestes són les carreres amb la nota de tall més alta a Catalunya