Uns grans voluntaris

Josep Arboix té 93 anys, i és el més veterà de la dotzena de voluntaris que, dues vegades a la setmana i des de fa vuit anys, van al Museu de la Torneria de Torelló. No pas de visita, sinó a treballar en el taller que hi ha al costat reparant i posant en ordre de marxa la vella maquinària. La gent gran seran protagonistes del Dia Internacional dels Museus d’aquest any, però ells ja ho són sempre: són la memòria viva d’allò que el museu ensenya.
Gerard Verdaguer, director del museu, ho té clar: “Totes les nostres màquines funcionen perquè aquesta gent, amb una experiència laboral de tota la vida, les ha pogut arreglar… els més joves potser no sabrien ni per on començar”. Des de sempre, el museu ha tingut col·laboradors, però va ser l’any 2013, quan es va posar en marxa provisionalment –encara sense acabar de museïtzar–, que ells s’hi van enganxar de manera regular: cada dilluns i cada dimecres, entre tres i quatre hores. “Era un moment difícil”, recorda Verdaguer. Però veure que aquell equipament tenia vida va ser decisiu perquè les institucions hi acabessin d’apostar. “En una visita de la Diputació van veure el potencial que tenia”. En el nucli inicial hi eren Pere Bofill i Ferran Olivés, que encara avui hi són, juntament amb Pius Vila. “En Pius ens va trobar un dia, anant a caminar, i ens va parlar de fer alguna cosa pel poble, que tingués acceptació i que quedés”, explica Olivés, que havia estat muntador en fàbriques de filatura. De mica en mica, s’hi van anar afegint els altres, tots ells vinculats a la indústria de la torneria o a la filatura. O amb totes dues. Hi ha mecànics, hi ha electricistes com Abel Pairó, el xispa, fins i tot un paleta com Quico Clapera, el més jove del grup. N’hi ha, com Joan Sabata, que tenen al seu currículum una dotzena llarga d’oficis. I no hi falta tampoc un directiu, Lluís Bassas, exalcalde de Torelló, que havia estat a la Vitri. Allà hi va muntar un museu de l’empresa, que al fer fallida va traslladar cap al Museu de la Torneria. Avui està instal·lat a la primera planta i a punt perquè sigui visitable. Pere Sanyé recorda que s’havia de posar en marxa una màquina i va engrescar el seu cunyat, Pere Coma, que havia estat fabricant de maquinària, perquè els ajudés: “No trobàvem mai el moment… però va venir un dia i no ha marxat mai més”. A Josep Arboix, el veneren: ell havia fabricat també algunes de les màquines del museu i tot i que el darrer any ha passat algun entrebanc de salut, encomana energia: “Em vaig jubilar jove i em vaig tornar a enganxar aquí”. Ho diu amb ironia, és clar, perquè de fet es va jubilar llargament passats els 70 anys. Aquest dimecres n’hi faltaven dos per motius relacionats amb el coronavirus: Pius Vila, a qui li toca estar confinat uns dies i Ramon Surinyach, que és persona de risc.
Treballen en una petita nau que també formava part del conjunt de la torneria de Can Vidal, com el mateix edifici del museu. Allà s’hi guarda maquinària que encara no està exposada. Entrar-hi és submergir-se en un ambient de feina total: s’han hagut de fer obres, i uns pinten, altres preparen la instal·lació elèctrica… Ferran Olivés fa anar una antiga màquina per fer cordills, una ballerina, que s’ha tornat a engegar i funciona a la perfecció. Tenen preparada una màquina de fer pasta, amb tots els seus atuells, que esperen poder posar en funcionament aquest estiu. Totes les poblacions grans havien tingut el seu obrador de fer pasta –el fideuer– però no a tot arreu estan en condicions d’engegar-ne la maquinària de nou. “La feina que fan amb una màquina és estudiar-la primer, després desmuntar-la, treure’n el rovell, reparar les connexions elèctriques… i provar-la”, diu el director del museu. Amb bon humor, que és una peça que no es veu, però que ajuda a funcionar la maquinària més important del Museu de la Torneria: els seus voluntaris grans. O grans voluntaris