“Vaig admirar l’Antoine, i encara més quan vaig conèixer l’engany, tot allò que s’havia inventat per poder sortir de Cuba”

Ja són tres les novel·les que consoliden Gerard Quintana (Girona, 1964) com a escriptor, al marge de la seva trajectòria conegudíssima en la música. La darrera és ‘La puresa de l’engany’ (Columna), relat que parteix d’un fet real: un poeta cubà arriba a la Girona dels anys 90 i la sedueix pel seu talent. Però aquell no era sinó un brillant suplantador del poeta autèntic. Això li serveix a Quintana per parlar de ficció i realitat en les nostres vides. I de la Cuba de l’època. Li ha trobat el gust a l’escriptura? Ja són tres novel·les en cinc anys: Entre cel i terra (2019), L’home que va viure dues vegades (2021), i ara La puresa de l’engany.Sí, aquest és un camí que no té retorn, me n’adono. I un camí que vol molt de temps: aquesta novel·la l’he escrita pràcticament tres vegades, i han estat dos anys i mig intensos. Sempre que faig una cosa soc força obsessiu, hi poso les banyes. Quan no tens un projecte, com ara que he tret aquesta i l’estic promocionant, trobes que et falta alguna cosa. El meu cap ja comença a donar voltes a la propera novel·la... i em sembla que ja la tinc. L’engany, la confusió i la mentida són temes molt actuals. Encara que la falsedat de suplantar un intel·lectual que porta a terme el seu personatge sigui peccata minuta comparada amb les notícies falses d’avui.Té molt de sentit que sigui un tema tan present. Mentre escrivia anava pensant també en referències. Francesc Serés amb La mentida més bonica o Jordi Puntí amb Confeti, on hi ha el component d’engany d’en Xavier Cugat. Em ressonava la història de l’Enric Marco, que es va fer passar per supervivent dels camps nazis. I aquella dona catalana que va fer-se portaveu de les víctimes del World Trade Center quan ella no hi era... tot el món de fake news, la incertesa de saber si el que veiem és veritat o no. I ara ve la intel·ligència artificial que ens posa el Messi parlant en anglès! Som a l’era de l’engany. La novel·la no va només d’això, i ho aclarirem. Però el fet que l’origina és l’arribada d’Antoine López, un cubà, a la Girona de principis dels anys 90. Poeta, intel·lectual, culte... Vostè el va conèixer.I per això a l’hora de presentar la novel·la es fa tan protagonista, tot i ser només una part del llibre. N’és la llavor, el punt d’inspiració. Jo fa trenta anys vaig conèixer aquesta persona. O millor dit, vaig conèixer el personatge que havia inventat, i que he utilitzat en la meva ficció. Un noi amb currículum brillant. Recordo que vaig veure fins i tot una pàgina que li dedicava El País, amb tota la seva obra transversal: poesia, dramatúrgia, narrativa, guió cinematogràfic... Tenia vint-i-pocs anys, un prodigi. Va arribar a Girona gràcies a uns amics que el van conèixer a Cuba, entre ells en Cuco Lisicic, el baixista de Sopa de Cabra. Havien quedat fascinats amb ell. Juntament amb la Universitat i algunes entitats culturals vam intentar que el deixessin sortir de Cuba per fer algunes actuacions i es va aconseguir. Vam passar mesos junts, fins i tot vam fer alguna actuació amb Sopa de Cabra a la sala La Planeta. En principi, havia d’intervenir entre cançó i cançó només, però ens va eclipsar: tenia una força de comunicació increïble. Al conèixer-lo, tot allò que deia el seu currículum esdevenia versemblant...Quan al cap d’uns mesos va arribar a Girona un altre cubà –més gran, ja d’una trentena d’anys– i va dir que ell era el veritable Antoine López, vam quedar parats. En el moment que aquest es va quedar per suplir els compromisos del fals, que havia marxat, ens vam adonar que no era ni la meitat de bo! Era l’autor, sí. I a un autor tampoc se li pot demanar que tingui la capacitat d’omplir amb la seva presència un escenari... però el nostre primer Antoine era molt més brillant, t’arribava molt més endins! Aquesta història em va estar rondant durant anys i ha tingut tot un procés d’escriptura. A la primera versió em centrava només en l’Antoine, en la segona vaig voler construir uns personatges per mostrar la realitat de la Cuba d’aquells anys, i aquests es van fer grans, es van apoderar una mica del relat. Al final, vaig casar les dues històries. Però res del que he fet no ha estat en va. Sí que ha quedat molt de material fora, però haver fet aquest procés m’ha estat molt útil. El lector atent i detallista podrà trobar des del començament moltes pistes de cap on aniré a parar. El lector també trobarà que l’Antoine triga encara a aparèixer. I que al principi som a Cuba més que a Girona: Cuba que ja no té una Unió Soviètica que l’ajudi, que viu moltes dificultats... Era comprensible que algú en volgués marxar?Després d’escriure la història de l’arribada de l’Antoine a Girona, vaig veure que el lector havia d’entendre per què algú construeix una mentida tan gran, per què suplanta una personalitat. Si no, podia pensar que era un boig. Havien de viure des de dins de Cuba –però amb els ulls de fora de qui potser es pensa que trobarà un paradís– aquella Cuba del período especial, com en deien allà. La de les cues de racionament, el país sense expectatives, la repressió policial també... i així era més fàcil ubicar i contextualitzar l’Antoine. Com diu un cubà a la novel·la, “ustedes los turistas vienen a un paraíso pero para mi esta isla es una prisión de la que hay que huir”.Van ser aquells anys dels balseros, els que es jugaven la vida llançant-se al mar amb qualsevol cosa, amb quatre fustes que poguessin surar per arribar a Miami. Les fustes de l’Antoine eren el seu bagatge cultural, la seva eloqüència, una memòria increïble. Era impensabe que algú que tenia recursos constants, que recordava tot allò de forma immediata... no fos seu. El vaig admirar. I potser encara més quan vaig conèixer l’engany, quan vaig veure que havia inventat tot allò durant tants mesos per aconseguir sortir de Cuba. No se’n va poder acomiadar d’alguna manera?No el vaig poder abraçar i dir-li “ets el meu heroi”. Va haver-hi un detall que em va tocar l’ànima. El primer dia després de la seva desaparició, de no trobar-lo i que els fets sortissin en els mitjans locals, surto de casa i em trobo unes sabates que jo li havia regalat. Unes d’aquestes de casament que jo no m’hauria posat mai més. I vaig pensar que algú que es pren la molèstia de tornar-te un regal no és algú que t’enganya. Em va commoure. He abordat la novel·la des de la ficció que ell havia construït, des del personatge, i algun dia m’agradaria encara conèixer la persona que hi havia al darrere de tot això. Coneix Cuba des d’aquella època. Per a Gerard Quintana va ser un xoc? Ho dic perquè potser, per a diverses generacions, la Cuba castrista havia estat un mite. I a principis dels 90 s’enfonsava.Va ser un viatge desmitificador. Encara ara em resulta més fàcil explicar-ho a través dels personatges de la novel·la que si hagués de fer-ho, per exemple, en un article periodístic i haver de prendre partit. Com vostè diu, Cuba era aquella imatge del Che que tots havíem portat en algun moment com a símbol de llibertats. També vaig veure-hi gent gran que defensava suportar la misèria del moment com a acte de resistència, de no rendir-se si havien arribat fins allà. Aquí també ho hem vist, gent que ha cregut que en el seu moment havia fet la revolució definitiva... per a alguns aquesta va ser fins i tot la transició. I els resulta difícil d’encaixar que les generacions següents vulguin fer la seva pròpia revolució. No és només la novel·la de l’Antoine. Hi ha un director de cinema de Girona que se’n va a Cuba amb la seva amant. Del joc d’enganys que construeixen entre tots dos, de la incapacitat d’ell per estimar, dels conflictes que arrossega...Al final veig que hi ha una constant en els tres llibres que he escrit: la família. En el primer, un home que fuig d’una família que vol que sigui militar com el seu pare i acaba fent una família... però diferent. Amb dues dones i dos fills que no saben que són germans. A la segona, hi ha una família que es trenca des del principi, amb la desaparició de la mare i de dos dels fills. I a La puresa de l’engany n’hi ha dues, de famílies: la família Careta, la del director de cinema, de la qual sabem del pare i notem el silenci de la mare. He escrit per primer cop en primera persona, posant-me en la pell d’aquest personatge, segurament incòmode vist amb una mirada d’avui. L’engany és un tema actual, i la família també. Està en transformació, ja no és la que vaig viure jo quan era nen, amb quatre generacions a casa. Gairebé és difícil fer una família. Per què no sap estimar, en Claudi?Hi ha un moment que sabem com ell va arribar a fer-se un home. Sovint s’accedia a l’edat adulta a través del prostíbul. Ara s’arriba al sexe a través de la pornografia del mòbil. Ni era millor abans ni és millor ara, no hem resolt això: arribem a la sexualitat separada de l’amor, comercialitzada i quantificada també a les xarxes. M’agrada que aquests temes ressonin en la novel·la. Sempre li ha agradat, el cinema. No és estrany que un personatge fonamental de la novel·la, gairebé el protagonista, sigui un director de cinema.En la figura d’en Claudi buscava posar-me en la pell d’un perfil de personatge que sempre m’havia intrigat, per saber com es veu el món des de la seva perspectiva. El d’aquells artistes o gent del món de la cultura que potser no acabaves de saber mai què havien fet, aquells en què per sobre de l’obra hi havia el títol. Sovint perquè era gent de casa bona que podia viure sense preocupacions, sense haver de viure de la seva obra. I això també els situava per damunt de la resta. La presentació de la novel·la coincideix en aquest moment en què anem coneixent cançons del nou disc de Sopa de Cabra, que sortirà a la tardor, amb col·laboracions amb altres artistes. I amb concerts previstos ja a l’estiu.Vam començar a treballar aquest disc quan jo encara estava escrivint. La cançó que acaba de sortir ara, amb la Beth, la vaig fer al setembre, i encara no havia acabat el procés de la novel·la. Han conviscut, algunes coses. Però ara ja ens aboquem a acabar aquest disc, que volem treure pel novembre. Farem una desena de concerts a l’estiu, començant pel festival de Pedralbes. Suposo que a l’estiu que ve obrirem més el ventall de concerts. Tenim una idea que encara no volem explicar. Ànimes és un disc de trobades, de col·labora-cions. Primer amb Triquell, ara amb la Beth, i més que en vindran.Sí. I el que vam voler fer és no només cridar algú perquè vingui a gravar cada cançó sinó implicar-la en el procés de creació, fer-la junts a partir d’una proposta que fem nosaltres. És més laboriós, porta més temps... a vegades fem dues maquetes en el procés. En el cas del Triquell va ser molt interessant, perquè partíem de propostes diferents i a l’estudi de Jordi Casadesús, el productor, va passar una cosa molt especial. Ells estan acostumats a treballar amb l’ordinador, i de cop en Josep (Thió) va proposar: “Per què no la toquem?”. I el Triquell deia que era com una garage band, el que estàvem fent. De cop i volta et trobes transitant per camins pels quals no hi arribaries des de la ment. Estem a una mica més de la meitat de tot el procés. D’aquí al setembre ens queda treballar molt, encara.

“Vaig admirar l’Antoine, i encara més quan vaig conèixer l’engany, tot allò que s’havia inventat per poder sortir de Cuba”

Hannah Arend, més enllà del bé i el mal?

De nom de lloc a nom de tela

Els Amics de les Arts preparen nou disc ‘osonenc’ per al 2027

La salut femenina va de pujada… i encara hi anirà més

LA PREGUNTA

Quina valoració fa la de la visita del papa?

Bon Preu dona per resolta la incidència que ha provocat faltes de producte en alguns supermercats

Es constitueix la societat Làctics Tarradellas

Cinc agents dels Mossos acaben ferits quan anaven a detenir un lladre a Vic

El sisè Cabró Rock, a punt per l’adeu d’Oques Grasses a casa

Oques Grasses desferma l'eufòria al Cabró Rock en l'últim concert a Osona

Cremen dos cotxes a Sant Hipòlit diumenge a la matinada

Pilarin Bayés, 85 anys: “Continuo dibuixant cada dia, i moltes hores”

“Venir a Finlàndia ha estat una de les millors decisions que podia prendre”

Pilarin Bayés, al papa: "Gràcies per parlar en català"

Se salta un semàfor i provoca un accident a Vic