Coronar el Canigó amb moto

Roser Reixach “Per primera vegada quatre motoristes han vençut el Canigó!”. Aquest era el titular de la notícia que va publicar Le Cri cérétan en referència a l’ascens a aquest cim de 2.785 metres que es va dur a terme el 15 d’agost del 1970. Si bé el protagonisme se’l van endur els motoristes, cal esmentar que van pujar amb ells un grup de deu persones que els van oferir suport logístic en tot moment, especialment en el darrer tram, quan van haver d’arrossegar les motos per les dificultats d’un terreny molt abrupte. Els quatre motoristes eren Josep Cruells, Francesc Cruells i Josep Vergés, de Prats de Lluçanès, i Josep M. Salvans, de Sant Bartomeu del Grau. La resta d’acompanyants van ser Xavier Montañà, Emili Pons “Xarli”, Josep Berengueras “Pep Baldiri”, Miquel Faura, Pere Guàrdia, Antonio Capdevila, Josep Noguera “Xava”, Víctor Sanjuan i Ramon Masramon, tots de Prats, i Jaume Casacuberta “el Caseta”, de Sant Bartomeu. Aquest darrer, però, no va arribar al cim perquè es va entretenir a buscar minerals, ja que n’era un gran aficionat. La idea va sorgir perquè, segons expliquen, un grup de joves pradencs feia temps que participaven, juntament amb altres companys de Vic, en les anomenades romeries dels cims i els havia impressionat moltíssim el Canigó. L’artífex de l’aventura va ser Víctor Sanjuan, que juntament amb Josep Berengueras van planificar la ruta i altres detalls de la sortida. Els van unir dos interessos complementaris en aquell moment, els del grup excursionista i els dels Amics del motor del Lluçanès, una entitat que s’havia constituït oficialment l’any anterior i que a part de promocionar les curses esportives també es va dedicar a activitats culturals diverses. L’expedició va sortir de Prats de Lluçanès el 14 d’agost en direcció Puigcerdà per la Collada de Toses. El desplaçament el van fer amb cotxes particulars i amb un remolc que transportava les quatre motos, unes Montesa Cota 247, que —segons la crònica posterior de La Vanguardia— “probaron de esta manera su excelente robustez”. Com que alguns estaven pendents del servei militar, havien decidit treure’s el carnet de la Unió excursionista de Vic per si això els facilitava el pas fronterer. Allà, però, un funcionari els va dir que aquell document no servia per a res i els va recomanar tornar enrere i travessar a peu la capçalera del riu Segre, tal com van fer igualment a la tornada. La primera nit van dormir a Sant Miquel de Cuixà i l’endemà van seguir la ruta cap a Codalet i el refugi de Cortalets, situat a 2.150 metres d’alçada, i punt de sortida de la via clàssica al pic del Canigó. Van fer l’ascens sense casc ni altres mesures de protecció, llavors inexistents, en la indumentària, i tots portaven una samarreta que havien estampat per a l’ocasió amb el dibuix dels anells olímpics, la icona dels esports de motor, una senyera, i la inscripció Amics del motor del Lluçanès. En arribar al cim els van fer una foto de grup entorn de la creu de forja, una imatge que va sortir a alguns mitjans de comunicació francesos. En tornar passar la frontera van estar retinguts una bona estona perquè dues de les motos portaven la mateixa matrícula degut a un error del que no s’havien adonat, però va ser l’únic incident remarcable que van viure abans de retornar a casa. A part del ressò que va tenir aquesta acció en els mitjans francesos, van rebre una felicitació de la casa Montesa “no sólo por el éxito con que habéis coronado la empresa, sino por el magnífico espíritu deportivo que en todo momento la ha alentado y que sin duda os reportará en el futuro otros éxitos remarcables.” Des de la perspectiva actual reconeixen que no hi havia en aquell moment cap tipus de sensibilitat en relació a la protecció dels espais naturals i que, per tant, no s’ho havien ni plantejat. Avui seria una activitat impensable, ja que el Canigó és un espai protegit de gran valor ambiental que el 2012 va obtenir el segell Gran Paratge de França. Cinquanta anys després, els set supervivents d’aquella aventura s’han tornat a retrobar per reviure alguns dels moments que més els van impressionar i alhora per recordar la resta de companys que ja no hi són. També han dissenyat una nova samarreta, idèntica a l’antiga però amb l’afegitó de l’aniversari d’aquella jornada, que tal com preveia un setmanari francès de l’època, quedaria “gravada en la seva memòria per molt temps”. L'ATZAR D'UNES FOTOS Richard Sebastian (1914-2004), un impressor de Ceret molt aficionat a l’excursionisme, pujava el Canigó per desena vegada aquell 15 d’agost. A Cortalets es va trobar amb un grup de joves que també feien el mateix recorregut, amb la particularitat que quatre d’ells anaven amb moto i allà va començar a tirar fotos. Havia estat director del setmanari Le Cri cérétan, que s’editava a la impremta de la seva propietat i, per això, no va dubtar en enviar-hi la informació i les fotos, que van sortir publicades en aquest mitjà i també a Midi libre, un altre diari de la zona. Per a aquest reportatge interessava trobar les fotos originals i especialment la del grup dalt del cim de la qual només hi havia una diapositiva que guardava un dels motoristes. És per això que vaig intentar localitzar el fotògraf que havia fet les instantànies aquell dia. Vaig adreçar-me al Ramon Gual Batlle, a qui conec des de fa gairebé trenta anys, membre d’una família d’exiliats que sempre han treballat per la llengua i cultura catalanes. De seguida em va posar en contacte amb un dels fills de Richard Sebastian. Molt amablement i ràpida, Jean-Louis Sebastian em va buscar els clixés de les fotos que va trobar, doncs n’hi ha possiblement més, i me les va enviar. La història del seu pare, que va refer la vida a l’estat francès, és semblant a la de molts altres exiliats. Nascut a Almonte (Andalusia) i fill de carrabiner, la família es va establir a Portbou. Va lluitar amb els republicans i el 1939 va passar la frontera. Internat a Argelers, Sant Cebrià i Barcarès, va formar part d’una companyia de treballadors estrangers i es va fugar de la base submarina de la Rochelle per tornar a Espanya. Pres a Figueres, va retornar a França el 1946, on va treballar en diverses impremtes fins esdevenir director de Le Cri cérétan. Gràcies a aquella curiosa coincidència disposem d’una sèrie fotogràfica de l’ascens al Canigó d’un grup de lluçanesos ara fa cinquanta anys.

Coronar el Canigó amb moto

Vic tanca la capitalitat del bàsquet català femení

Derrota del Girbau Vic TT

El Tona diu adéu a la Copa Catalunya

Jornada d’esport inclusiu al Club Aurial Pàdel Vic by Marta Marrero

LA PREGUNTA

Creu que la literatura ha de ser obligatòria a Batxillerat?

Cau una bastida d'obra mentre l'estaven muntant, al centre de Vic

Accident entre quatre cotxes a la C-17 a Gurb

Un poble de pessebre fet pessebre

Enxampats dos lladres que volien robar a la cafeteria de l'Hospital de Vic

Alerta a Vic i a Manlleu per la circulació de bitllets falsos

Enxampen a Manlleu tres lladres reincidents

Un detingut per robar 13 patinets elèctrics de treballadors dels escorxadors d'Osona

La Federació de Patinatge trasllada l'agressió de Sant Hipòlit a la comissió antiviolència

Una llúdriga es deixa veure a la resclosa de les Adoberies de Vic

Activitat comercial a Granollers en temps de pandèmia