El jugador de l’AEC Manlleu Raúl Campayo està en ratxa. El cap de setmana passat va marcar dos gols en un partit i ja en porta nou. S’ha convertit en el màxim golejador de l’equip a la Primera Catalana de futbol i és el segon màxim golejador de la categoria. Campayo combina la seva vida esportiva amb la feina de paleta. Durant la setmana és habitual veure’l en diferents obres i construccions de Manlleu i algun aficionat ho aprofita per comentar el partit del cap de setmana amb ell.
Als 23 anys, Campayo està vivint la seva segona etapa al Manlleu. Hi va començar amb només 16 anys sent un dels jugadors més joves que ha debutat amb el primer equip. Jordi Dot li va donar l’oportunitat, tot i que després les lesions i altres problemes personals li van fer abandonar momentàniament el futbol fins que a principis de la temporada passada Albert Santanera el va anar a buscar: “L’any passat em va costar agafar el ritme, però aquesta temporada em trobo molt bé”, explica. Des de llavors s’ha convertit en un dels líders de l’equip amb el permís de Martí Soler, que n’és el capità, com un veterà més: el que anima quan cal animar i el que crida quan l’equip necessita un toc d’atenció o les coses no surten com han d’anar. I és que com diu ell “el Manlleu és el club de la meva vida. He marxat únicament dos anys a l’Espanyol, però soc de Manlleu, sempre he jugat aquí i aquesta és la meva casa”. I aquesta és una motivació més que fa que quan plega de treballar, després d’hores i hores fent de paleta, no li costi agafar la roba d’entrenament i anar cap al camp de futbol tres dies a la setmana: “A vegada costa, però un cop em canvio, em poso les botes, desconnecto de tot i soc un més”. Un més d’una plantilla jove, plena d’estudiants universitaris però també de Batxillerat i d’altres que tenen una feina en la qual poden estar, per exemple en un despatx: “La meva feina és més física i a vegades, segons el dia, costa estar al nivell dels companys, però soc una persona molt nerviosa i al camp m’oblido de tot”. I és que reconeix que li va bé per esbargir-se encara que l’endemà, després de l’entrenament, toqui aixecar-se d’hora per posar-se novament a treballar, a pic i pala, com es diu vulgarment, per guanyar-se la vida. Sense oblidar-se de la seva filla, de 21 mesos, que també necessita les seves atencions.
I encara té temps no només d’ajudar l’equip sinó també de fer gols: “No m’hauria pensat mai que seria el golejador. L’entrenador, Manel Sala, em va dir que faltava un davanter i va apostar per mi, ho faig tan bé com puc i m’està sortint bé”. I d’això el Manlleu en treu benefici. Són dues feines molt físiques, però no incompatibles. Les històries del futbol amateur.
