La matinada del 21 de novembre de 1993, aquest dimecres va fer 25 anys, Mia Bardolet es proclamava campió d’Espanya de ral·lis d’asfalt en una de les gestes més inesperades i èpiques del motor osonenc. Inesperada perquè sis mesos abans el vigatà estava sense cotxe. Ford Espanya, amb qui havia corregut els tres últims anys i l’havia portat a debutar al Mundial (quart al Catalunya de 1991), s’havia passat als circuits i als pilots de raça aquesta sortida professional no els convencia.
Bardolet no trobava ni cotxe ni patrocinador i ja estava muntant la seva pròpia escola de conducció quan va rebre una trucada de Josep M. Ferrer, un home que encara avui “ho viu molt i se’n surt molt bé”, sosté, que s’havia fet càrrec de l’equip Opel al Campionat d’Espanya de ral·lis d’asfalt. Ferrer havia trobat recursos per fer córrer un segon cotxe, però li van discutir la seva elecció pel fet d’haver-ne estat copilot, malgrat que en els últims quatre anys Bardolet acreditava un títol estatal de grup N en asfalt i un campionat i dos subcampionats en terra.
Aquell segon Astra GSI 16v en realitat no era més que el cotxe d’entrenament de Lluís Climent, 30 quilos més pesat que amb el que corria. I Bardolet, que va formar a correcuita un equip osonenc amb Kini Muntada de copilot i Joan Albareda i Sidru Vilamala d’obridors, no és que fes callar totes les boques, és que els va deixar a tots bocabadats. Va començar el campionat a la tercera prova, a Llanes, i la va dominar de principi a fi, igual que a Ourense i San Froilán. Trio de victòries per a un equip que no n’havia aconseguit cap en deu anys de presència al campionat, que no van ser quatre perquè al San Agustín va badar a l’estil Perico Delgado i va penalitzar quatre minuts per sortir tard. “Allà ja hauríem tingut el títol a la butxaca”, recorda, perquè es comptabilitzaven els cinc millors resultats.
Passat el parèntesi de l’estiu, la cosa es va complicar. El motor es va trencar al Príncipe de Asturias i al Catalunya una virolla a Alpens li va fer perdre dos minuts. Ordres d’equip el van obligar a mantenir les posicions de la primera etapa perquè així s’asseguraven els dos primers llocs al campionat i va acabar segon, 25 segons per darrere de Climent. Tots dos, doncs, es jugaven el títol a l’última prova, a la Corunya, “un ral·li dur, amb boira i complicat”, on els quatre primers es van sortir en un revolt perquè el públic hi va tirar grava. Bardolet, tot i bolcar, va guanyar el tram, el ral·li i es va endur el títol. Una trajectòria que no va tenir continuïtat perquè l’any següent el nou Renault Clio d’Oriol Gómez dominava el campionat quan Opel va decidir retirar-se abans d’acabar-lo i passar-se també als circuits.
{{ comment.text }}