La derrota en el partit pel tercer i el quart llocs del preolímpic del juliol a Kazan, Rússia, contra França (17-5) va deixar la selecció espanyola de rugbi 7 sense opció de classificar-se per als Jocs Olímpics de Tòquio 2020. Ser a la cita nipona era l’ambiciós objectiu pel qual treballava des de feia temps la manlleuenca Eli Martínez com a integrant de l’equip conegut arreu com les Leonas, i com que no l’ha pogut acomplir ha decidit deixar la competició de primer nivell. Amb 31 anys posa així el punt final a una dècada de competició a l’elit mundial, on com a moment culminant de la seva carrera esportiva va arribar a disputar els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro el 2016 com a capitana de l’equip i obtenir-hi diploma.
“Ja feia mesos que ho meditava, que pensava què passaria si ens classificàvem i què passaria si no ho fèiem i al moment de veure que no vaig pensar que ja ho tenia decidit. Em va venir una sensació d’alegria. He gaudit molt jugant i he arribat al nivell que volia”, confessa. La manlleuenca, que de petita havia fet gimnàstica artística, va començar a practicar rugbi als 18 anys a la UVic com a jugadora de Les Garrines. La seva progressió va ser meteòrica i de seguida va cridar l’atenció dels seleccionadors català i espanyol. “Han sigut molts anys de rugbi, ja que amb la selecció estatal vaig començar a anar-hi la temporada 2009-2010. Hem fet molts entrenaments i concentracions i això té una part dura que és la d’haver de marxar de casa i estar molt temps lluny de la família i els amics. Aquest any ja em va costar una mica tornar a la rutina i al final vaig veure que era el moment de deixar-ho”, explica.
Com molts altres, Eli Martínez també ha tastat al llarg de la seva trajectòria la part més fosca de l’esport: les lesions. Tornant de Rio es va haver de sotmetre a una operació a causa dels llargs problemes que arrossegava al menisc combinats amb una úlcera al cartílag. Després de la intervenció, el traumatòleg li va aconsellar deixar la pràctica esportiva professional però ella no s’ho va voler ni plantejar. Va necessitar un any de recuperació i molta força de voluntat però va recuperar el seu estat de forma i el seleccionador va tornar a comptar amb ella. “Quan vaig tornar de la lesió només volia gaudir jugant a rugbi amb les meves companyes i tenir bones sensacions jugant. Tot el que vingués de més seria benvingut i marxo molt satisfeta amb les sensacions que he tingut”, diu, malgrat que no amaga la decepció conjunta per no haver acabat terceres i amb bitllet per al preolímpic mundial de l’any que ve. “Va ser decebedor perquè treballes durant molt temps i és molt dur a nivell psicològic individual i de grup però en el rugbi, com en tot l’esport, a vegades es guanya i d’altres es perd”, afirma.
Martínez tanca la porta de la competició de primer nivell però vol continuar jugant a nivell català amb el GEiEG, el club amb qui ha estat sempre tret d’un any que va marxar a Richmond, Anglaterra, i vol combinar-ho amb l’arbitratge. “Fa un parell d’anys que vaig fer el curs d’àrbitre i la temporada passada ja vaig arbitrar alguns partits. De cara al setembre la meva idea és tornar-m’hi a enganxar fort per aprendre i gaudir arbitrant. Qui sap si també arribo a dalt de tot”, es pregunta. Tot i així, la jugadora de Manlleu, que en els darrers anys ha sigut professional gràcies a una beca Ado obtinguda amb el diploma olímpic, té clar que necessitarà alguna altra feina com a complement. Paral·lelament, continuarà els seus estudis de Psicologia que sumats als que ja té de Ciències de l’Esport i l’Activitat Física espera que li obrin les portes del món de la psicologia esportiva de cara al futur. L’aprenentatge en primera persona com a esportista d’elit de ben segur que li servirà d’ajuda.
