Aquest dijous s’han complert 25 anys i un dia d’aquell 24 d’octubre de 1999, al circuit del Brasil, en el qual Àlex Crivillé (Seva, 1970) es va proclamar campió de 500 cc. No va ser qualsevol títol, ni qualsevol fita, ja que va fer el primer espanyol a coronar-se en la categoria reina, deixant empremta en la història del motociclisme estatal i mun-dial.
25 anys des que es va proclamar campió de 500 cc. Com viu aquest aniversari?
Estic molt content i orgu-llós de fer memòria i poder reviure aquest títol mundial que m’ho va donar tot. De fet, no m’hauria pensat mai tornar a engegar la moto amb la qual vaig guanyar, tal com vaig fer recentment al circuit d’Aragó amb motiu de l’homenatge.
Quins records li venen al cap d’aquell dia?
Em venen al cap molts moments, com la celebració del títol i les diferents victòries. Recordo especialment les de Xerès i Catalunya. També guardo records no tan bons, com el meu pare, que no va poder-ho viure, o la greu lesió que vaig patir a la mà el 1997.
Quant va tardar a assimi-lar que era campió i de la magnitud que això suposa?
Al travessar la línia de meta vaig assimilar-ho ràpi-dament. Va ser increïble. Amb els anys m’he adonat de la importància d’aquell títol i per ser el primer espanyol a aconseguir-ho a la categoria reina.
Què recorda d’aquella carrera al circuit del Brasil?
Recordo que tenia un avan-tatge de punts important sobre els meus perseguidors, Okada i Roberts. Tot i que corria lesionat, ho tenia a les meves mans, ja que havia de quedar entre els set o vuit primers. Si no, hauria tingut una nova oportunitat al cir-cuit d’Argentina. Era l’any, no se’m podia escapar.
Diu que era el seu any i que no se li podia escapar. Va ser una pressió, o més aviat una motivació?
Aquell any estava molt ben preparat físicament i tenia l’experiència prèvia d’anys anteriors. A més, va resultar que Doohan es va lesionar. Llavors, vaig passar a ser el primer pilot i tota la pressió va recaure sobre mi. No obs-tant això, vaig començar a encadenar victòries. Ho vam tenir tot de cara.
Parlant de Doohan. Enca-ra hi manté relació? Sí, tot i la distància. Quan vaig entrar a l’equip em va rebre molt bé, teníem una bona relació. Així i tot, quan va veure que els meus temps s’assimilaven als seus, vaig passar de ser un company d’equip a un rival i la relació es va acabar. De fet, va arri-bar a posar un mur de caixes entre els nostres boxs. Un cop retirats, però, tot això ho hem deixat de banda i man-tenim una bona relació.
Tornem a aquell 24 d’octubre. Com va ser la celebració?
Allà a Rio, vam fer una gran barbacoa amb tothom. Família, amics, equip, prem-sa, organitzadors… La vam liar fort perquè l’ocasió ho mereixia.
Després de la carrera d’Argentina, Seva li va fer una gran rebuda.
Totalment, s’hi van bolcar. Els estic molt agraït. A més, em va saber greu perquè va venir gent de tot arreu i vam arribar tard, ja que l’avió es va retardar. Recordo que va ser molt emotiu.
Parlem dels seus inicis. Com va néixer la seva pas-sió pel motor?
Tot va començar a Seva. El meu germà ja competia en algunes curses. El garatge de casa sempre feia olor de gasolina. A mi, que m’agradava fer el trapella, anar amb bicicleta i l’adrenalina, vaig agafar la primera moto amb 4 o 5 anys. Un dia el meu germà es va fixar en mi i va pensar que no ho feia gens malament, que tenia passió. A partir d’aquí vaig començar a provar en algunes cur-ses i va començar la meva història.
Com li agradaria que la gent el recordés?
Realment, estic molt orgullós de com la gent em recorda. Penso que he estat un pilot lluitador i senzill, que ha intentat tocar de peus a terra. A més, sempre m’he entregat a l’afició. Els estic molt agraït, ja que sempre m’han mostrat el seu suport i m’ho han donat tot.
Quin consell donaria?
No només en l’esport, sinó també en la vida s’ha de ser positiu, tenir una bona actitud i ser constant per aconseguir allò que un es proposa.
“Ara els pilots són atletes”
En 25 anys evoluciona tot. Evidentment, també el món del motor. I quan en aquesta evolució s’hi incor-pora la tecnologia i l’alta competició, els canvis són directament exponencials.
El mateix Àlex Crivillé admet que “tot ha canviat molt en tots els aspectes. Les motos d’ara no tenen res a veure amb les d’abans”. Per exemple, els pneumàtics són més grossos i l’aerodinàmica també s’ha millorat.
A més, diu, els pilots actuals “estan molt ben envoltats. Tenen tots els recursos possibles i estan molt bé físicament. Són veritables atletes”.
Tot i que va haver de deixar la competició el 2002 per un problema de salut, Crivillé no s’ha apartat mai del món del motor i dels mundials de motociclisme.
Ben aviat va fer el salt a comentarista per a TVE, una faceta que actualment continua, tot i que de manera més puntual, a mitjans com La Sexta –comentant les curses de Xerès, Catalunya o València– i a DAZN, sobretot amb con-tingut per a xarxes socials sobre els estils de pilotatge d’alguns dels pilots actuals.
El que això li permet, admet, és “poder dur una vida més tranquil·la” i poder dedicar més temps a la família “i al que és un altre dels meus hobbies: els cavalls”.Fora de les pistes, i en el seu dia a dia, Crivillé es defineix com un apassionat “del món del motor, dels cotxes, els ral·lis”.
I també “m’agrada molt la naturalesa, la tranquil·litat i els cavalls”. Quan es va retirar com a pilot professional s’hi va dedicar a fons “i vaig començar a competir en raid, fins avui”.
Amb la retirada de la competició va notar un canvi important i, sobretot, per la manera gairebé sobrevin-guda d’haver-ho de fer. “Al cap i a la fi deixes de fer el que més t’agrada. Però són etapes. Llavors en van venir d’altres com córrer en cotxe, assessorar pilots com Toni Elias i fer de comentarista a la televisió”.
L’octubre de 2009, just quan feia 10 anys del seu títol mundial, Crivillé admetia en una extensa entrevista a EL 9 NOU que “m’hauria agradat allargar la meva carrera unes temporades més”.
De fet, confessava que entre 2005 i 2006 li va passar pel cap la idea de tornar, i més endavant muntar un equip de Moto GP, que va ser l’evolució i actualització de la categoria dels 500 cc amb què es va proclamar campió del món.Encara ara, però sobretot durant els anys vuitanta i noranta del segle passat, Crivillé va ser una de les icones de la comarca.
I la seva història i creixement com a esportista va anar en paral·lel, també, amb el creixement d’EL 9 NOU, que el va seguir des del primer moment. No només des de 1994, quan va debutar amb l’Honda Racing Corporation. o el 1996, quan ja va ser subcampió del món per darrere del company i enemicd’equip Michael Doohan.
EL 9 NOU ja hi era quan amb només 13 anys es va proclamar campió d’Espanya júnior i tot l’equip ho havia celebrat amb una festassa al Roc 34 de Vic. Amb motiu dels 40 anys d’EL 9 NOU, el 2018, i en una de les entrevistes que va protagonitzar dins la galeria de personatges que havien estat refe-rents en aquella història, Crivillé agraïa, justament, aquesta proximitat.
Algú que llavors estava acostu-mat a portades i titulars d’arreu del món posava en valor la premsa local “per-què connectava més que ningú amb la meva família, els meus veïns, els meus amics i la meva comarca”. Tenia els retalls guardats.
