Aturada de seleccions, i aprofitant l’avinentesa, la migcampista vigatana Paula Sánchez (2005) rep EL 9 NOU a l’estadi municipal de Badalona. Arriba cansada, perquè malgrat que el pròxim cap de setmana no hi ha partit, “aquests entrenaments són més durs del que semblen”.
És important no abaixar el ritme, però la seva actitud no la delata. Alegre i enèrgica, s’asseu a les grades del que si tot va bé serà el futur estadi de l’Ona, el FC Badalona Women. Un gran any per l’equip badaloní, que disputa temporalment els seus partits a Palamós donada l’obligació de jugar amb gespa natural.
“El desplaçament a vegades es fa pesat, ja que si ens hem de concentrar allà hi hem de passar fins i tot nit”. De fet, hi van aconseguir empatar contra el Barça ara farà unes setmanes en el partit d’anada dels quarts de Copa de la Reina. “Va ser com treure una victòria”. I és que descansant a mitja taula, el primer any de la Paula com a professional ja li ha apuntat un gol contra el Sevilla.
És la teva primera temporada com a jugadora del primer equip, però realment només fa tres anys que ets al club, i en aquest temps el teu creixement ha estat molt ràpid.
Moltes vegades em pregunten per això i sempre dic, el mateix: vaig passar de Primera Catalana a debutar a Copa de la Reina i Lliga F en el meu primer any com a juvenil A. Va ser un salt molt bèstia. En aquell moment, quan em diuen que estic convocada per jugar Copa i a sobre de titular no m’ho creia. A més, a un camp com Ipurua contra l’Eibar. Imagina’t el canvi.
I com es viu això de ser futbolista professional?
La veritat és que m’encanta. M’ha ajudat a tenir un estil de vida que m’agrada, però que a Torelló no podia tenir, perquè al final la situació era molt diferent. En canvi, aquí, des que que vaig arribar, ja sabia que havia de donar el meu màxim nivell, perquè, al cap i a la fi entrenava amb gent d’elit. Un canvi de mentalitat.
Aquest any justament el Badalona ha estat en el focus mediàtic pel partit contra el Barça de Copa de la Reina. Com és jugar contra pilotes d’or?
És bèstia. Quan entrenem per competir contra elles, sabem que ens haurem de dedicar a defensar el màxim possible i aprofitar les poques ocasions que tinguem. Surts al camp sabent que són rivals molt bones, i realment hi ha moments que no les veus passar. Jo, que soc de banda, potser t’entren de sobte tres jugadores al mig i ja no saps què fer.
A l’anada traieu un empat increïble, però a la tornada, com vau gestionar la derrota?
Per nosaltres, l’empat el vam sentir com una victòria. I, en canvi, a la tornada, la sensació va ser de frustració. Ens quedava l’espina d’haver pogut fer més. Però realment hi ha moments que era impossible. Tu creus que sí, però és que les has d’aplaudir. I quan ho veus en vídeo, de veritat, penses que són boníssimes. Són les millors del món.
Sempre es diu que la diferència entre les grans jugadores i la resta és mental. Ho consideres així?
Pot existir una diferència física, però també es pot contrarestar més. En canvi, et pots intentar avançar al que faran, però la seva facilitat de pensar ràpidament quan tenen la pilota als peus és brutal. Veuen un futbol que potser altres no serien capaces. Però, dit això, per alguna cosa es troben on són.
En aquesta mena de partits, et poses nerviosa?
Sí, però són nervis bons. Saps que t’enfrontes a les millors del món i et vols posar a prova. Sempre ho dic, partits que gaudeixes patint.
Com és el camí de la Paula abans d’arribar al Levante Las Planas (anterior nom de l’actual Badalona Women)?
Començo amb quatre anys al Santa Eugènia jugant amb nois. Llavors, als nou anys, vaig fer el canvi amb noies al Vic Riuprimer. Dues temporades després, va ser quan vaig arribar al Torelló. Justament en aquella edat, havia participat en algun torneig amb un equip que es deia FutFem Talents, i on havia coincidit amb entrenadors que es trobaven en aquest món més professional. És allà quan em van conèixer, i justament en el meu penúltim any del Torelló, ja m’havien ofert anar al Levante, però com que encara tenia setze anys els meus pares em van dir que el millor era esperar. Recordo pensar que potser se m’escapava el tren, però ells em van donar la confiança que podia fitxar el següent any i així va ser.
Quan vas arribar al juvenil del Levante Las Planas, tenies clar que volies arribar a dalt o eres cauta?
En aquell moment tenia zero expectatives. Una mica a veure què passava. Però en el moment que faig el canvi és quan em convoquen pel primer partit de la Copa de la Reina. Allà el meu cap fa un canvi de xip i em dic a mi mateixa que això va de debò i que m’hi puc dedicar. Tenia disset anys. Al principi em va costar. Sobretot perquè em vaig trobar vivint sola. M’ho havia de fer tot i mai m’hi havia trobat. Ja no només era el fet d’intentar rendir al màxim en el futbol, sinó que darrere també hi havia un punt d’adaptació a una vida de viure sola. Però com que tenia ganes, no se’m va fer molt feixuc.
Com recordes els anys del Torelló?
Va ser una etapa molt maca. Portava molts anys. Vaig estar amb en Marc Pladevall, el coordinador, que va ser la persona que em va impulsar primer a fer pas a jugar amb noies al Vic Riuprimer, i després amb el Torelló va ser qui em va animar a tirar endavant. Una etapa que guardo amb molta estima. Vaig fer grans amistats, també vaig ser entrenadora, cosa que em va encantar.
Hi ha un vídeo a les xarxes socials del Badalona on expliques els teus tatuatges, justament n’ensenyes un que també té la teva mare. És una persona molt important per tu.
La meva mare és la persona més important que tinc. Sempre ha estat al meu costat. Els meus pares es van separar, i amb ella i vaig passar molt de temps. Amb el meu pare també, mai l’he deixat de veure, però clar, jo vaig viure amb la meva mare, em va acompanyar durant tot aquest procés i sempre estava amb els moments en els quals potser em desviava una mica.
Més enllà del que és la jugadora, ets una persona que reflexioni o sobrepensi més del compte?
No soc de sobre pensar, però sí que cada vegada soc més exigent amb mi mateixa. No surto de l’entrenament i sobrepenso, però sí que en el moment de l’entrenament m’obligo a donar el màxim de mi. Abans a Torelló no m’exigia tant, però d’ençà que vaig arribar aquí vaig canviar molt aquesta mentalitat.
Et pares gaire a pensar molt en com has arribat fins aquí?
Penso molt en el fet que el meu cas és diferent al que acostumo a veure. Vaig sortir jove del Torelló, però tampoc tant. Moltes companyes venen d’una base en equips grans, i a mi, en canvi, em va arribar més tard del que acostuma a ser habitual. Qui aniria a buscar una jugadora a Torelló? Ho trobo curiós.
