Jove com és, gairebé no quadra que pugui dir que porta 30 anys jugant a hoquei. Però s’entén una mica més quan explica que va fitxar pel Voltregà quan tenia 2 anys. Des de llavors ha estat casa seva, amb el parèntesi –set anys– del pas pel Reus i el Liceo, abans de tornar a Sant Hipòlit a la temporada 2023-24. No amaga que aquesta ha estat difícil. Però ha acabat amb dues grans notícies: la salvació de l’equip, que es mantindrà a l’OK Lliga, i el seu títol personal com a màxim golejador de la competició, amb 32 dianes. I això, havent-se perdut set partits per lesió.
Si hagués de posar nota a la temporada, quina seria?
Un “Bé”, perquè l’hem salvat. Però no ha estat la nostra millor temporada. Ens va costar adaptar-nos a la pista, a la gent, i crec que tampoc hem tingut gaire sort. No vull posar excuses, simplement no ha estat un bon any. Al final, a dues jornades per acabar, vam aconseguir la permanència, que ja vam veure aviat que era pel que tocaria lluitar. Ara volem mirar a Europa i fer un reset per començar de nou. I que el proper any pugui anar tot més bé.
L’equip és millor del que ha acabat reflectint el 10è lloc de la classificació?
Sí. Tenim el mateix equip que l’any passat, que vam quedar sisens. I amb l’arribada d’Arnau Canal hem millorat moltísim. Crec que som millors que l’any passat, però les circumstàncies, com la pista nova, ens han penalitzat. Ens ha costat molt adaptar-nos-hi i no hem pogut sortir de la part baixa en tot l’any.
A La Pista es juga molt diferent que al pavelló?
Tècnicament és molt diferent. Ens agrada, i la gent també respon bé, però és cert que hi ha diferències i ho hem notat. Ens ha costat.
També va tocar afrontar els tres partits d’exili a Mollet, per la sanció…
Hi va haver un moment que tot semblava anar-nos en contra. La sanció pel cas del derbi amb el Vic i haver de jugar els partits com a local a fora va ser una altra patacada. Malgrat això, vam fer una segona volta relativament bona.
I va arribar la greu lesió d’Èric Vargas, per la pilotada accidental a la cara.
Va ser molt dur. Després de tot el que ja havíem viscut, la lesió de l’Èric i la imatge que ens va quedar gravada a tots de quan li va passar. Però ha estat admirable com ha volgut arribar als últims partits. Ja fa gairebé dos mesos que entrena amb nosaltres, i és un jugador important pel grup. A la Corunya va jugar 10 minuts.
Anem al balanç personal. Acaba la temporada com a màxim golejador de l’OK Lliga. Això sí que s’ha de poder celebrar.
És un premi per a mi i per als meus companys. Jo faig els gols, però ells m’ajuden molt. Ser pitxitxi amb el Voltregà és molt difícil, i més havent-me perdut set partits per lesió. O sigui que és un premi que em fa molta il·lusió, i que l’equip m’ha ajudat a aconseguir. Els ho agraeixo molt.
No és el seu primer pitxitxi, de fet…
No. Amb el Reus vaig fer 52 gols en una temporada. Però els 32 del Voltregà els poso més en valor perquè han servit per a molt més.
Acabada la temporada, quins són els reptes?
Primer de tot, descansar. [Riu] Ha estat un any molt dur, també psicològicament, sempre penjant d’un fil. Ara queda el play-in contra el Caldes per accedir a la WS Europe Cup. I a l’estiu carregarem piles per començar de nou. No hem de pensar a salvar-nos, sinó a competir per coses més grans. La lliga està molt igualada i costa molt guanyar.
En general els equips estan més igualats que anys enrere, a l’OK Lliga?
Sí. Es nota que, sense ser-ho, cada vegada hi ha un treball més professional. Els entrenadors treballen molt els equips, la tàctica, el joc… Tot això suma i va primant l’aspecte competitiu per sobre de l’estil. I per tant tot queda cada vegada més obert.
Es veu encara molts anys a l’hoquei, i al Voltregà?
I tant! Quan vaig tornar fa dos anys, no era per retirar-me. Vull guanyar un títol amb el Voltregà. Estic molt feliç aquí i no penso marxar. Ja he viscut l’experiència de jugar a fora, i ara la meva vida és a Sant Hipòlit.
{{ comment.text }}