Només té 20 anys, però Berta Miarons ja està retirada de la gimnàstica artística de primer nivell. Un trencament dels lligaments del peu la va fer decidir a deixar el Centre d’Alt Rendiment de Madrid i tornar a casa, a l’Esquirol, quan tenia 16 anys. Es va convertir en la tercera gimnasta osonenca després d’Adriana Panadès i Anna Serra que obtenia una beca del Consejo Superior de Deportes per formar part de la selecció estatal i, de moment, pot presumir de ser l’última perquè darrere seu encara no ho ha assolit ningú més. Haver viscut la cara fosca de l’esport, la de les lesions, no l’ha apartat de la seva gran passió i encara ara passa bona part del dia entre matalassos, poltres, barres d’equilibri i barres asimètriques. És entrenadora al club de la seva vida, el Gimnàstic Osona, i també ajuda l’entitat a la Lliga Iberdrola, on encara mostra les seves habilitats en el seu aparell predilecte: les paral·leles. La temporada passada van ascendir a Primera Divisió.
“Vaig començar amb només 3 anys fent un extraescolar i de seguida vaig tenir clar que m’agradava i vaig començar al Gimnàstic Osona. Per mi representa un estil de vida perquè m’ha creat com a persona, m’ha fet veure que a la vida tot s’ha de lluitar i que no et regalaran res”, afirma. Miarons va obtenir bons resultats d’àmbit català i estatal sobretot als nivells 2, 6, 7 i 9 i això va fer que la Federació Espanyola li oferís una de les cobejades places de l’equip estatal. “Va ser una experiència que em va fer adonar de moltes coses de la vida en general. Jo sempre havia viscut amb els pares i anar allà sola, haver de conèixer gent nova i entrenar moltes hores al dia –entre sis i set– va ser una experiència molt bona que em va fer créixer”, assegura. En el seu cas no va sortir com estava previst per culpa d’una lesió però “en comptes d’estar allà sense poder fer res me’n vaig anar a casa per començar a evolucionar”. Va competir una temporada més amb el Gimnàstic Osona fins que va voler deixar-ho i llavors el mateix club li va oferir la possibilitat d’ensenyar els seus coneixements a noves gimnastes. “M’encanta ser a les competicions i veure que les nenes disfruten fent el que han après tot l’any i ensenyant-ho a la gent. Que quan acabin em vinguin a abraçar no ho canviaria per res. Com que les entenc bé sé com portar-les i com explicar-los coses difícils que jo he fet”, diu, en molts casos a base de moltes hores i sacrifici. “M’he arribat a estar tres hores mirant-me un poltre i no atrevir-me a saltar. Si estàs a un nivell alt és molt estricte però quan aconsegueixes el que vols la satisfacció és molt gran”, explica. L’alt nivell de compromís amb la disciplina va fer també que la jove de l’Esquirol hagués de fer algunes renúncies malgrat que ella mai ho va viure així. “El primer cop que vaig sortir de festa tenia 17 anys perquè abans em passava el dia tancada entrenant. Vaig ser molt poc adolescent però vaig tenir una infància i una adolescència per mi perfectes perquè tenia un objectiu i vaig fer molt bones amistats. Socialment també m’ha donat molt aquest esport perquè coneixes gent d’arreu”, confessa.
La reinvenció de la Miarons postgimnasta va ser també en l’apartat formatiu. Va decidir estudiar un cicle formatiu de grau mitjà i un de superior d’Educació Física i ara fa el grau de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport a la UVic-UCC. També es va treure el nivell 1 dels tres que hi ha d’entrenadora de gimnàstica i està a l’espera que la situació sanitària li permeti cursar el 2. “Estic contenta perquè vaig pujant de rang. Aquest any soc la coreògrafa del club, faig les rítmiques de terra, zumba i ballet”, detalla. La seva intenció és continuar creixent en aquesta faceta i també vol mantenir els seus propis entrenaments. “El club em va demanar de tornar a competir fa dos anys per ajudar l’equip a la Lliga Iberdrola i és un gust fer-ho ara perquè no sento cap pressió per guanyar”, reconeix. Miarons gaudeix ara de viure una segona joventut.
