Quant temps porta en el càrrec?
Fa un mes que vaig començar. Abans hi havia una altra junta que feia més de 20 anys que estava al càrrec. A principis d’any es va fer una assemblea per decidir que la junta es retirava dels càrrecs i després se n’havia de crear una de nova. Tot seguit, es va debatre quins eren els següents passos a seguir a l’hora d’escollir els candidats i les funcions que haurien d’assumir. I, al final, amb un grup d’amics vam decidir tirar-ho endavant.
Quines activitats porten a terme?
Per començar, un club s’encarrega de preservar una zona de vol. El parapent encara és un esport bastant minoritari i la nostra funció és preservar les àrees on es vola. Tenim un enlairament que està llogat o pactat amb el propietari de la zona i després un aterratge perquè no hi hagi problemes amb els pagesos. Al final volem fomentar l’esport i això ho fem a través d’activitats, trobades o formacions durant l’any que estan obertes a tot el públic, per tal de motivar la gent i incentivar el parapent a més persones.
Quina oferta hi ha a la comarca?
El parapent té més importància del que sembla, tot i ser poques persones les que hi estem molt aficionades. A Osona, però, hi ha força gent animada i amb ganes de fer coses, almenys en el meu sector, que és més amb la gent amb qui em trobo.
Amb quines dificultats es troben a l’hora de practicar el parapent?
El que pot portar controvèrsia és el tema dels aterratges, ja que els enlairaments no acostumen a portar problemes. En els aterratges, una vegada tens pactat amb un pagès que aquell camp es pot destinar a dur a terme l’activitat planificada no hi ha mai cap problema. En zones com la part de Sant Pere, sempre hi ha un camp d’aterratge oficial per facilitar-ne el procés.
Quan i per què va decidir començar?
Encara que soni estrany, va ser per casualitat perquè vaig fer un vol en tàndem a la localitat d’Àger, on et porta un monitor i voles amb ell. Just en aterrar vaig pensar: “Això ho vull fer pel meu compte”. Això va passar fa dos anys. A més, en el lloc on vaig aterrar era una escola i de seguida vaig demanar pressupostos, què s’havia de fer, com funcionava… i em va animar a començar amb moltes ganes els cursos, ja que s’han de fer unes formacions reglamentàries, un examen, uns vols supervisats per un pilot. A partir d’aquí vaig anar seguint el recorregut fins a aconseguir fer l’examen, tenir els vols supervisats i començar a ser pilot autònoma. D’això farà ara un any i mig.
Amb quins perills es troben en el moment del vol?
Jo penso que és important tenir una formació prèvia per ser conscient del que s’està fent. És a dir, hi ha moltes persones que comencen a volar sense cap classe de formació, però penso que és important tenir una bona formació perquè els perills són molts i jo crec que el gran problema del parapent és que un petit error el pots pagar molt car, és a dir, en un altre esport com el futbol pots fer-te un esquinç, però en el parapent si aterres malament o comets un petit error en la frenada et pot trencar l’esquena, un fèmur i les lesions poden ser més greus. Però en tot hi ha perill. Al final, el parapent és més desconegut i sembla que sigui més perillós, però jo penso que és perillós en la seva mesura.
Com veu el club a curt i mitjà termini?
M’agradaria vincular-lo més al poble de Sant Pere, perquè el club que hi ha actualment no hi està vinculat al 100% i això és un fet que volem canviar. Una de les maneres de fer-ho és la d’organitzar activitats amb el poble o amb les escoles per fer conèixer el parapent com un esport més. També es fan algunes fires com la Fira de Primavera, que ja ens han proposat de venir i muntar alguna paradeta. Després seria interessant poder orientar el club cap al que es coneix com a hike & fly, que és la modalitat que fem nosaltres dins del parapent, que consisteix com diu el seu nom a caminar i volar.
Com és ser noia dins d’aquest món?
Crec que en la majoria d’esports hi ha més presència masculina, però en els que són més petits encara s’accentuen més les diferències. I ser dona en el món de volar, almenys a Catalunya, continua sent menys habitual. Les dones que conec que volen no són més de cinc i, en canvi, de nois n’hi ha moltíssims. Com en molts altres sectors, hi ha molt camí per fer. Crec que alguna de les principals raons pot ser que, pel motiu que sigui, a les dones els costa més assumir la por i el risc que suposa el nostre esport, mentre que en homes està més interioritzat. Al final, el fet que el parapent sigui un món tan petit provoca que s’accentuïn més les diferències de rols. Tot i això, a poc a poc es va guanyant terreny i la presència femenina està creixent.
