La setmana que ve Xavi Rabaseda (Ripoll, 1989) encetarà la seva desena temporada a la lliga ACB, entre els anys que va estar al Barça, el Fuenlabrada, l’Estudiantes i ara a l’Herbalife Gran Canària. Ho farà després de penjar-se la medalla d’or al Mundial de bàsquet de la Xina.
Campió del món als seus 30 anys. No sé si mai s’havia imaginat que podia passar?
Ni en el millor dels meus somnis. Ni tan sols abans de començar l’estiu m’havia imaginat anar a la preselecció perquè comptàvem que tots els jugadors de primer nivell voldrien ser en aquesta fita i no em sortien els números. Només n’hi poden anar 12, però a causa de les baixes i gent que ha renunciat aquest cop hi vaig entrar amb premi doble perquè el resultat ha estat el millor que es podia obtenir.
Ja n’és conscient?
De mica en mica. La veritat és que la rebuda a Madrid i la festa amb la plaça de Colón plena, veure les audiències que tenien els nostres partits, que la final havia estat el partit més vist de la història del bàsquet, llavors et vas fent una idea de la repercussió que ha tingut.
Com va reaccionar quan va ser un dels escollits?
Molt content, perquè ens passem molts dies entrenant. Primer érem un grup de 16, però hi va haver dues baixes i va ser llavors quan vaig veure que hi podia haver opcions. Em vaig marcar una mica aquest repte i quan vaig saber-ho no m’ho creia.
Un premi que li va arribar, en part, després de la bona feina a les Ventanas FIBA i Sergio Scariolo ho va tenir en compte.
El nostre paper va ser el més professional i el més responsable amb les circumstàncies que ens venien a sobre que eren que uns jugadors que no havien format mai part de la selecció absoluta l’havien de classificar. No teníem un grup fàcil ni molt menys. Hi havia molta pressió, perquè s’exigia que estiguéssim dins d’aquest Mundial ja que si no també comportava quedar-se fora dels Jocs Olímpics. Scariolo va decidir escollir-me a mi davant de jugadors de molt nivell, com Jaime Fernández o Joan Sastre, juntament amb Javier Beirán i tots dos estem molt contents de representar aquests jugadors que van fer que es pogués ser al Mundial.
S’ho pren com una recompensa a tota una carrera?
No sé si a tota la carrera però sí als estius que he anat a entrenar per preparar Mundial, Europeu o Olimpíades i haver sacrificat temps d’estar amb els meus o d’entrenar pel meu compte. Potser és un premi a la constància.
Ha pensat aquests dies en els seus inicis al Ripoll d’on va marxar amb només 13 anys per anar al Barça?
Sí, sobretot perquè t’adones de tots els sacrificis que has fet i al final ha valgut la pena. No només per aquest Mundial, també per haver aconseguit abans un títol amb el Gran Canària i poder viure i fer el que m’agrada. Els meus pares van fer molts esforços per portar-me a tot arreu i això em va fer créixer i que em veiés al Barça.
Aquest diumenge li faran una recepció a Ripoll. Li ha arribat el suport de la gent que l’ha seguit des d’aquí?
M’ha arribat a través de la família i els amics. És molt difícil, però els sacrificis de tants anys fora de casa valen la pena.
Cada estiu hi fa el seu campus. Hi ve menys del que li agradaria?
Sí, perquè em queda una mica lluny. Aquest any encara tindré una mica de temps perquè només tindrem lliga, però els altres anys que hem jugat Eurocup o l’any passat Eurolliga, no. M’agrada molt passar temps aquí dalt perquè ho trobo a faltar des que vaig marxar.
Ha pogut disputar un total de 17 minuts d’aquesta fase final del Mundial. Content amb l’aportació?
L’ambició d’esportista sempre hi és i la veritat és que m’hauria agradat aportar més, però també era conscient del rol que tenia, que jugaria pocs minuts i que aquests els hauria d’aprofitar al màxim. Ho vaig acceptar i portar de la manera més professional possible. Era dur veure els partits des de la banqueta, però estava entre els 12 millors de l’Estat i al Campionat del Món que es diu aviat.
Algun moment destacat que recordi especialment?
El de saltar a pista amb la final decidida i poder jugar algun minut d’aquell partit i també tots els moments que passem amb el grup. Hem estat gairebé 60 dies junts. Aquestes experiències són les que t’emportes a casa.
La seva feina ha estat remarcable a la banqueta.
Si no jugava el que podia fer era animar l’equip. Intentàvem ajudar els companys en els moments difícils, aportar fora la pista en els entrenaments i fer grup.
S’autoanomenen “la família”. El bon ambient ha estat una de les claus de l’èxit?
És que som una família des de fa molts estius. Des que la generació d’or del 80 va començar a estar a l’absoluta es van fer dir així perquè sacrifiques molt temps i al final t’ho has de passar el millor possible i segur que és una de les claus de l’èxit. No teníem la millor plantilla, però érem el millor grup en aquest sentit i això ens ha fet créixer. A l’Argentina li va passar el mateix, van saber ser un bloc i això els va permetre arribar a la final.
Ricky Rubio i Marc Gasol han estat dos dels jugadors més destacats de l’equip. Com és jugar al seu costat?
No només ells. He tingut la sort altres estius de coincidir amb en Pau, en Navarro, en Calderón… Jugar al seu costat és increïble perquè són els millors jugadors de la història del bàsquet estatal i per descomptat que es nota el seu nivell però no només a la pista. Són capaços de conviure amb la seva condició d’estrelles de l’NBA amb ser companys. Han dirigit l’equip dins i fora i són dos grans jugadors i persones.
El repte que tenia el grup no era fàcil. Substituïen una selecció històrica.
Veníem dels millors anys i no era fàcil acceptar el repte ni complir amb els objectius. Ens faltava el millor jugador de la història, en Pau, i també vam tenir altres baixes, però hem estat capaços de fer una pinya i lluitar-ho. A partir del partit contra Itàlia que ja vam veure que estàvem a quarts vam agafar confiança i energia i les victòries també ens van ajudar.
El Mundial serà recordat per la manca de les estrelles dels Estats Units.
Ells donen molta importància a les Olimpíades i no tant al Mundial. Totes les estrelles estan confirmant que volen jugar l’any que ve però, en canvi, aquest any molts van renunciar-hi. S’ha notat.
Ja s’ha sumat a l’stage de l’Herbalife Gran Canaria. Serà la cinquena temporada.
Aquest dijous passem el reconeixement mèdic i comencem a entrenar. Som un equip molt nou, amb només dos jugadors de l’any passat, l’Oriol Paulí i jo, i també tenim entrenador nou. Hi ha moltes coses a assimilar i no és fàcil perquè només tenim una setmana. Intentarem adaptar-nos al més ràpid possible per començar amb bon peu ja que hem de fer un bon any per posar l’equip als llocs que es mereix, que són els de play-off ,i jugant competició europea l’any que ve.
Els Jocs Olímpics de Tòquio suposo que ara queden lluny però seria la cirereta a aquesta experiència?
Seria increïble, però toco de peus a terra. Sé que aquest any s’han donat molts factors perquè jo estigués a la selecció. Si els grans jugadors volen anar als Jocs sé que és complicat, però si l’any que ve es presenta l’oportunitat posaré les coses difícils a Scariolo per fer la llista. Seria una altra fita històrica per a mi. Crec que és l’objectiu més gran que pot tenir un atleta. No deixaré d’intentar-ho.
